Des que tenim electricitat ens hem acostumat a que la generació elèctrica és la que s’adapta a les variacions de la demanda, mantenint l’equilibri que cal. Al principi de l’electricitat, amb la hidroelèctrica, les turbines tancaven el pas de l’aigua en funció de les revolucions que tenien. Les revolucions venen determinades per la freqüència del generador, que ha de ser de 50 Hz. A banda d’aquesta regulació, que s’anomena primària, en aquell temps, en les xarxes locals hi havia una persona que estava present a la central per si la demanda es desviava més del que podia regular la turbina, fet que el portava a engegar o a aturar més o menys grups generadors. A la nit el centraler sabia l’hora que la gent anava a dormir i estava al cas per tancar generació. La mateixa cosa passava al matí quan l’activitat a la xarxa començava a ser dinàmica. Això ha continuat posteriorment de forma més o menys automàtica a la xarxa elèctrica. Qui avui fa de centraler és l’operador de REE que actua davant un fet imprevist, com la caiguda d’una central nuclear: llavors vigila que certes centrals que estan de reserva s’activin i compensin el forat de generació en qüestió de segons. El fet que la xarxa sigui molt gran i que estiguem interconnectats amb altres xarxes exteriors donen més resiliència i fan més robust el sistema.

La xarxa elèctrica avui té una generació dinàmica que es va adaptant a la corba de demanda. Hi ha una tecnologia que ni s’immuta, la nuclear, variar no va amb ella: tot el que genera s’ha de consumir. La hidràulica fluent és la que s’adapta millor a situacions de demanda: obre i tanca la vàlvula d’aigua i genera més o menys electricitat. El cicle combinat amb gas també s’adapta amb facilitat a les variacions de la demanda, sempre i quan la central estigui calenta i amb una generació mínima, per tant cobra per estar disponible sense generar. Finalment hi ha les tecnologies renovables que generen electricitat quan hi ha vent o sol. Acompanyant el conjunt de tecnologies hi ha la capacitat d’emmagatzemament de les centrals reversibles, que poden generar o consumir electricitat turbinant o bombejant aigua des d’un vas superior a un d’inferior, i les bateries que estan entrant ràpidament.

El problema que té Espanya (molt més Catalunya) és que no es fa el desplegament de totes les tecnologies necessàries al mateix moment. Per exemple, la penetració de l’energia fotovoltaica i eòlica han anat molt més ràpides que els sistemes d’emmagatzemament i de compensació reactiva a la xarxa, fet que comporta que s’hagi de tancar generació renovable perquè no hi ha prou demanda, que s’hagi d’activar el cicle combinat de gas encara que sigui car, o que l’operador de REE estigui despistat durant la mitja part d’un partit del mundial i hagi de prendre accions dràstiques, com aturar la demanda de grans fàbriques (SRAD) perquè tothom havia encès la cuina, el forn o el microones. Tot això explica la necessitat d’incorporar mes flexibilitat a la demanda per superar el desequilibri actual entre generació i demanda.

Moltes de les accions que s’han de fer demanen inversions en emmagatzemament (central reversible de La Baells, de Flix o de Moralets), altres demanen més interconnexions amb França, Itàlia, Irlanda o Anglaterra, i també amb regions veïnes, amb Aragó i València. Però en el futur ni amb tot això serà suficient, a no ser que posem tanta generació sobrant per cobrir quan hi hagi poc recurs. Per exemple, hem de cobrir els dies que no hi ha vent ni prou sol, els dies de Dunkelflaute, que a Catalunya es preveuen en episodis d’1,9 dies a novembre, 4,4 dies a desembre, 3,9 dies a gener i 1,8 dies a febrer. En aquests mesos també hi hauria mig-dies vermells més o menys en la mateixa proporció. També cal cobrir la manca de generació al mes d e juliol, on el 2040 tindrem dèficits de generació de 3 GW a partir de les 15 h. des fins a l’enorme xifra de 14 GW a les 20 h.

Per això és imprescindible introduir al model elèctric 7 capes de flexibilitat. La primera és un preu dinàmic, que incentivi augmentar la demanda en hores baixes i la desincentivi en hores punta. França ja considera hores baixes tot l’any entre les 11 h i les 17 h., cosa que Espanya no. La segona és aprofitar la inèrcia tèrmica dels edificis, pre-escalfant o pre-refredant la casa una hora o dues sense que es perdi massa confort. La tercera son les bateries i el bombeig hidràulic explicat. La quarta és la interconnexió amb els veïns. La cinquena és la indústria amb incentius econòmics que vulguin aturar a canvi d’una compensació (SRAD). La sisena és el gas renovable de reserva com a últim recurs amb motors de combustió d’alt rendiment i ràpida intervenció. La setena és la flexibilització dels centres de dades (el 65% s’estima que és entrenament ajornable).

Tot això comporta canvis d’hàbits i a descobrir noves formes de fer com, per exemple, les de França. Ells tenen un sistema molt rígid per la generació nuclear, nosaltres per les renovables. A l’hivern tenen dies punta mòbils amb tarifes estratosfèriques per desincentivar la demanda:  22 dies vermells on el preu domèstic en hores vall (de 22 h. a 6 h.) es de 0,1615 €/kWh i en hores punta (de 6 h. a 22 h.) de 0,7295 €/kWh (4,5 vegades més!). Per comparar, avui el preu punta a Espanya pot ser de 0,249 €/kWh i el preu vall de 0,15 €/kWh. A canvi, a part dels 22 dies, la majoria de dies a França son blaus, amb preus de 0,1654 €/kWh en punta i de 0,1356 €/kWh en dies vall. Aquí a més dels dies sense recurs de l’hivern caldria afegir les 2 hores diàries el juliol i l’agost. Només falta posar-nos a fer els deures.