En els últims mesos vivim una obsessió pel control dels estrets marítims. El transport per mar és el que requereix menys energia per tona de mercaderia transportada. Un contenidor té un consum de combustible fòssil de 4 kWh per tona i per cada 100 km. El tren te un consum de 6 kWh/t.100 km., el camió de 17 kWh/t.100 km i l’avió de 500 kWh/t.100 km. Queda clar que, si un país vol continuar exportant els seus productes ha de vetllar pel transport marítim.

L’aparició de colls d’ampolla (chokepoints) arran de la guerra amb l’Iran imposa al món una nova batalla geopolítica pel control d’aquests punts febles. Així ho són l’estret de Malaca, entre Singapur i Sumatra (hi passa el 35% del comerç mundial), l’estret d’Ormuz entre el golf Pèrsic i el d’Oman (20% de l’energia mundial), el canal de Suez entre Egipte i el Iemen (22% del comerç global), el canal de Panamà entre l’oceà Atlàntic i el Pacífic (5% comerç mundial), l’estret de Bòsfor i Dardanels entre el mar Mediterrani i el mar negre (6,6% del comerç mundial), l’estret de Gibraltar (20% del comerç mundial), i l’estret de Sunda i Lombok a Indonèsia, alternativa a l’estret de Malaca (1,7% comerç mundial). Queda encara l’estret de Bering entre Rússia i Estats Units, que avui significa un percentatge petit de transport global (<1%), però que el desglaç obre la porta a la ruta marítima del nord, una ruta que redueix en un 40% la distància entre Xina i Europa en comparació al canal de Suez.

Coneixem força bé les tensions en els estrets de Malaca, d’Ormuz, del canal de Suez o el del Bòsfor per conflictes que hi ha. Altres com el de Gibraltar amb la crisi de Ceuta treuen el nas. Però el que està en el punt de mira en els propers anys és l’estret de Bering degut al desglaç de l’Àrtic i l’avantatge competitiu de Xina amb la reducció del trajecte marítim fins Europa. Aquesta ruta només serà possible si el desgel continua en el seu camí accelerat i hi ha la cooperació marítima entre Rússia i Xina. Tot plegat explica les accions de Trump a Panamà, a Ormuz i a Groenlàndia. Però també explica l’acció glotona en energia fòssil d’EUA i de Xina, accelerant el canvi climàtic.

Veiem les dades: el primer emissor anual al món de CO₂ procedent de combustible fòssils és Xina amb el 31,84%, seguit d’Estats Units amb el 12,7% i d’Europa amb el 6,29%. Si parlem de la responsabilitat històrica en les emissions equivalents des de l’inici de la revolució industrial, trobem que EUA és el primer actor, amb 561 Gt de CO₂e, Xina ve amb 360 Gt CO₂e i Europa amb 317 Gt CO₂e. El ritme de creixement de les emissions de Xina és exponencial, mentre que el d’EUA ho és menys i el d’Europa amb un fre marcat.

La batalla entre EUA i Xina pel domini del mercat mundial de la Intel·ligència artificial i del transport de mercaderies pels estrets del món mostra que el canvi climàtic no és un problema per a ells, que el que els interessa és el domini tecnològic i mercantil del món. És igual que aquest domini porti a que els clients perdin la capacitat de comprar o que es morin per un clima inacceptable, el que importa és el control del món.

No veuen que fent el camí de domini i empobriment del món, ells també en son partícips de la decadència. És aquella frase que a Catalunya es diu quan una persona molt rica es mor: s’ha emportat tota la riquesa al cementiri. Aquesta acció a la natura és coneguda com l’estratègia piròfita activa en el cas de les plantes, o en el suïcidi ecològic en el cas dels bacteris o insectes. Coneixem el cas del pi i de l’eucaliptus que són fàcilment inflamables i que germinen entre els cendres gràcies a les llavors que han deixat anar: han matat les altres espècies per colonitzar l’espai per a elles soles. Alguns bacteris creixen de forma tan massiva que produeixen àcids orgànics que modifiquen el PH del seu medi fins a nivells letals: unes poques cèl·lules es transformen en espores ultra resistents que tornaran a brollar quan tot estigui descompost. En els animals hi ha un suïcidi altruista per protegir la comunitat. Un exemple son les formigues exploradores, que rebenten el seu abdomen expulsant una substància tòxica que immobilitza l’agressor. Un altre son les termites obreres velles que es deixen punxar per alliberar un compost del dors que és tòxic contra els rivals. Les abelles obreres quan piquen per defensar el rusc, el fibló queda encolat a la pell de l’intrús, fet que arrossega part de les seves vísceres, causant-li la mort per salvar la colònia.

És difícil entendre la raó per la que les elits que dirigeixen el món no veuen el pendent pel que estem baixant, ni el risc que corre la humanitat si es continua així. El perill nuclear es conté perquè es sap que tothom perdrà si s’activa una bomba un dia. No entenc la raó per què no funciona el mateix argument pel clima. Suposo que és pel vell argument que la tecnologia ho resoldrà tot o perquè és un perill invisible i la seva percepció és la de la granota, que s’acostuma al mal mentre està morint. Un argument que la Paradoxa de Jevons ens ha demostrat des de 1865 que no és cert: la tecnologia no estalvia mai, sempre augmenta la producció i demana més i més recursos, raó per la qual sempre cal prendre altres accions prèviament per compensar el seu desenvolupament.

De moment els piròfits i els suïcides continuen escalfant la Terra amb l’esperança del desgel Àrtic i així obrir la ruta del nord. Deixem que la temperatura pugi més, que el gel encara no es desfà i ens cal passar!