La temperatura de la Terra continua pujant any a any. A Catalunya això implica encara un escalfament superior perquè està situada en el Mediterrani, la zona zero en l’escalfament global. Ho veiem en l’augment de les onades de calor, en les nits tropicals i en la intensitat de fenòmens meteorològics. L’augment de la temperatura des de 1975 és exponencial, i no augura un fre en cap escenari dels que estudien l’evolució. El món científic admet que aquest augment es deu a l’augment de la concentració de CO₂ a l’atmosfera. Si observem la concentració a partir de la qual la temperatura va entrar en creixement exponencial, es troba que, a partir de les emissions anuals que hi va haver a l’any 1950 de 18 Gt de CO₂e, el planeta s’ha escalfat ràpidament. En aquests moments les emissions de CO₂ equivalents (CO₂ més metà, més òxids de nitrogen) son de 50 Gt CO₂e.

Per frenar l’augment de temperatura mig fins a 2ºC (l’objectiu d’1,5ºC ja és inabastable), a 2030 les emissions haurien de baixar fins a 35 Gt CO₂e i la neutralitat de carboni s’hauria d’assolir al 2080. A Catalunya l’augment de temperatura respecte al període preindustrial és avui d’1,35ºC,  preveient que arribarem a l’anomalia d’1,5ºC en el període 2027-2030 i a 2ºC cap a 2040.

Per què és tan difícil abaixar les emissions? Sobretot perquè no volem viure sense augmentar l’ús de l’energia, ni volem les renovables, ni canvis tecnològics eficients, ni refer la forma de viure. El petroli no deixa de pujar al món, el carbó ha abaixat un -6% en els darrers 25 anys, però el gas ha augmentat cinc vegades més l’energia que ha perdut el carbó en aquest temps. Si comptabilitzem l’evolució de les energies fòssils en els darrers 25 anys, aquestes han tingut un increment de 70 EJ, mentre que les renovables en aquest mateix període han crescut només 21 EJ. Per tant, mentre el recurs a més energia continuï sent imprescindible per fer funcionar l’economia mundial (un mecanisme igual a l’ús del deute per créixer), serà impossible que la temperatura del planeta s’estabilitzi.

Hi ha coses que s’entenen, com la necessitat encara d’utilitzar el carbó per produir acer i ciment. En aquest aspecte, cal reduir la necessitat de més acer i ciment per inversions que no siguin exclusivament per la construcció d’instal·lacions renovables. El recurs al reciclatge de l’acer per la construcció de nous cotxes, busos i trens, hauria de ser suficient. Pel que fa al ciment, cal frenar el seu ús indiscriminat, introduint un nou concepte com el del període d’amortització d’estructures de formigó existents, evitant enderrocs abans d’hora, i incorporant el cost del CO₂ al preu del ciment i de l’acer.

La meva percepció és que el sistema s’auto-regularà amb l’economia. Un augment de temperatura de 2ºC implica per a Catalunya pèrdues de producció agrària del 10 al 20% (també de superfície cultivable sobretot al Delta de l’Ebre), amb un impacte en exportacions de 500-1.000 M€/any i un augment de preus alimentaris locals del 15 al 25%. Pel que fa al turisme s’estima que la pèrdua de turistes del nord d’Europa pot suposar una disminució del 5 al 10% d’ingressos turístics, uns 2.000 a 4.000 M€/any, amb risc de col·lapse en zones com la Costa Brava, amb inundacions costaneres que afectaran infraestructures. Pel que fa a l’energia la demanda elèctrica serà més elevada per l’aire acondicionat (20 a 30% més), poca hidràulica, i costos per adaptació d’infraestructures de l’ordre de 0,5 a 1% del PIB, amb una dependència energètica importada de 10.200 M€. Els danys per inundacions, incendis i calor comportaran augment de primes d’assegurances del 20 al 30% i pèrdues per danys entre 500 i 1.500 M€/any. L’augment de malalties per calor s’estimen en 300-450 M€/any i la reducció d’hores de treball a l’aire lliure en 600 a 1.500 M€/any. Els efectes sobre el mar en la pesca es xifra entre 200 i 500 M€/any. En total l’afectació de l’augment de la temperatura en l’economia catalana pot suposar una pèrdua entre 15.000 i 19.000 milions d’euros al 2040, un 6% del PIB d’avui. Per tant, aquesta pèrdua de valor en l’economia podria suposar una disminució de l’1,8% en el consum d’energia. Queda encara l’impacte de la baixada d’esperança de vida.

Una cosa encara major és com es farà per fer convergir les iniciatives dels governs del món cap a una reducció global. Amb els ulls d’avui això no sembla possible sense una guerra d’aranzels total i la fi de la globalització. Sona difícil que tots els països del món acceptin una mateixa taxa de CO₂ sobre tots els productes, en un moment on tothom està mirant de protegir les seves mercaderies de la competència exterior. I encara hi ha una cosa pitjor: l’efecte rebot, com la tecnologia introdueix nous productes, com la Intel·ligència artificial, amb demandes energètiques a dia d’avui impossibles, sense haver resolt la qüestió principal.

L’altre dia explicàvem els efectes de l’entropia en l’energia, amb l’augment de la temperatura, però també de l’entropia social, amb augment del caos i amb la dificultat de dominar reaccions del sistema. Mirem on mirem trobem dificultats per intuir com ho farem per frenar la tendència i reduir el caos. És més, la història ens mostra que els grans canvis venen després d’una catàstrofe aguda, sigui una guerra, una sequera prolongada, períodes glacials, plagues o inundacions.

Està arribant la intel·ligència artificial, direu, que ens ajudarà a resoldre l’equació. Un altre dia reflexionarem sobre si serà capaç o no de solucionar l’embolic o, al revés, si encara l’agreujarà. Però la fi de la globalització cada vegada té més risc de ser radical si la política de Donald Trump té continuïtat. I això sí que pot fer mal de debò a l’economia i frenar l’escalfament.