Tots hem sentit la paraula sostenibilitat. De forma senzilla vol dir l’acció a partir de la qual el medi sobre el que s’actua es pot regenerar sol. Normalment s’aplica al medi ambient, per exemple, quan explico que trepitjar excessivament àrees de muntanya a partir de 2.000 m fa impossible que la vegetació es pugui regenerar. O com el cas de la contaminació dels aqüífers per purins: encara que avui deixem d’injectar-ne, els aqüífers tardaran molts anys a recuperar-se. O, el més greu de tots, els residus radioactius, que tardaran milers d’anys a ser destruïts, amb el risc que comporta mentre son actius en descomposició.

Però el concepte de sostenibilitat es pot aplicar a tots els camps. Per exemple al català que, si no es veu ajudat per accions d’impuls, té el risc de desaparèixer. Al món rural on, si cau la producció de porc, possiblement no tindrà prou energia per recuperar l’activitat. Al món industrial, on la desaparició de les pimes pot portar a una situació de pobresa difícil de resoldre. A molts valors, com el del treball, el de l’esforç, el de l’emprenedoria, el de la solidaritat, el de la responsabilitat que, si continuen perdent-se difícilment tornaran a aflorar. A l’economia, que es va enfortint en sectors d’especulació. A l’ensenyament, on la continua pèrdua de nivell escolar dels joves els hipoteca cap un futur mediocre i pobre. La sostenibilitat, doncs, és un concepte que té aplicació arreu i faríem bé de mirar de treballar perquè sigui activa en tots els aspectes.

El segon concepte és més difícil d’explicar. L’entropia forma part del segon principi de la termodinàmica. El primer diu que l’energia no es crea ni es destrueix, només es transforma. I el segon diu que, a mesura que l’energia es va transformant, perd qualitat, i aquí és on neix el concepte d’entropia.  Per exemple, si cremem 50 g de carbó en una habitació de 90 m³ l’entropia del carbó és de 25,9 J/K i l’aire, que haurem escalfat de 21 a 36ºC, haurà pujat l’entropia fins a 5.446 J/K. Però tota l’energia continguda en l’aire escalfat no serveix per fer-ne cap altre ús. Mirem ara el que passa a un glaçó quan li posem calor. En estat gel el glaçó té una entropia de 45,5 J/K, quan passa a aigua l’entropia puja a 74,4 J/K i quan passa a vapor arriba a 210 J/K.

Amb el carbó veiem que conté energia química molt concentrada cosa que fa que tingui baixa entropia. Quan el cremem, l’energia es dispersa en forma de calor a l’aire. L’augment d’entropia fa que aquella energia tèrmica ja no pugui transformar-se en energia útil. En el cas del gel veiem el sentit físic de l’entropia com a mesura del desordre. Les molècules passen d’un estat rígid (gel), a un estat més mòbil (aigua) i finalment a un estat totalment lliure (vapor). Cada pas va acompanyat d’un fort augment de l’entropia.

Doncs bé, el món, en tots els seus conceptes, es troba en una fase d’augment d’entropia que pot fer que arribi a un punt de no sostenibilitat total. El cas més clar és el del canvi climàtic, on l’augment continuat de temperatura del planeta pot acabar deteriorant irremeiablement la vida. Però també ho podem aplicar a l’economia, on la teranyina entre el deute, l’especulació i el consum desbocats pot acabar en un punt sense una solució fàcil, i hagi de petar. També en l’aspecte social amb una dispersió de valors, amb explosions ideològiques dispars, passant d’unes orientacions polítiques clàssiques de comunisme, socialisme, democràcia cristiana i dreta conservadora, a un munt de partits i proposicions impossibles de posar d’acord. Tot plegat és fruit del mateix efecte: l’augment d’entropia del sistema. És com si ens trobéssim en una erupció de tots els conceptes que ens regeixen, com si fóssim en una explosió estel·lar d’una supernova que ens té enlluernats i no ens deixa veure enllà.

Podem frenar l’entropia i disminuir el caos que genera? Hi ha solucions en l’economia circular, en la reutilització i reciclatge de recursos materials, allargant la vida útil dels productes, aprofitant els residus com a recursos i optimitzant l’eficiència energètica. També fent servir energies renovables i tecnologies eficients que minimitzin la dispersió d’energia útil. Evidentment també estudiant com es regenera la natura allà on ja s’ha actuat de forma que no és capaç de fer-ho per ella sola.

Pel que fa a l’entropia social tot passa per millorar la cohesió social (menys entropia), les xarxes de confiança, cooperació i participació ciutadanes, enfortint les relacions en els barris i els pobles. Cal reforçar les institucions, allunyant-les de la politiqueria i l’amiguisme, amb més transparència, justícia i igualtat d’oportunitats. En definitiva, fan falta accions per augmentar la cohesió en entorns més locals.

La globalització ha estat un impuls a l’augment significatiu de l’entropia, disminuint les cohesions socials i alterant la sostenibilitat mediambiental. Limitar la globalització és una via a fer, però cal  actuar equilibrant la interconnexió i el desenvolupament tecnològic, regulant, diversificant i protegint el capital social local.

Frenar el caos on ens trobem no és fàcil i cal revisar els camins per evitar que la resposta no sigui caure en règims totalitaris, que serien la mínima entropia, el màxim control. Just aquí hi ha el risc. Una dictadura, com la xinesa, porta a l’estat entròpic del gel, mentre nosaltres estem en l’estat de vapor. A veure com ho fem per mantenir la democràcia i mantenir un estat líquid, a mig camí entre un ordre estricte i una llibertat de desordre que només introdueix ineficiència social.

La sostenibilitat i l’entropia, son dos conceptes a tenir en compte pel nou curs que comença.