Espanya, pitjor que França
Aquesta setmana hem vist un altre episodi de l’intent de França per trobar el camí que resolgui els greus desequilibris del seu sistema: un excés d’ajudes socials fan impossible l’equilibri entre ingressos i despeses, de forma que el deute és del tot insostenible. Cal augmentar ingressos i disminuir despeses però, com? Amb un deute de 3,35 bilions, ha de pagar uns interessos del 3,45% que es mengen una part important del pressupost. El seu dèficit en el pressupost ja és del 5,8% del PIB i segueix creixent, de forma que cada vegada hi haurà menys pressupost disponible per pagar les despeses, més deute… fins que no es pugui pagar.
França té un deute per càpita de 113% i un creixement de l’economia pla, de l’1,1%. En principi això no hauria d’aixecar cap alarma, car una economia hauria de poder funcionar fins i tot amb creixement zero, però vol dir que, sense augment del deute, l’economia cauria més: tot i tenir una economia plana, el deute ha crescut un 13,9% des de 2021. Per tant, cal repensar moltes ajudes, com les pensions, les despeses sanitàries, les ajudes energètiques i les d’habitatge, que han crescut de forma important des de la pandèmia.
A Espanya els polítics s’ho miren cofois, tot dient, veus? Això a mi no em passa. I tant que passa! El deute d’Espanya des de 2021 ha crescut un 11,7% però, com que l’economia ha crescut una mitjana del 4,7%, el rati deute/PIB ha disminuït (a França tampoc ha augmentat). El perill per Espanya és que aquest creixement forçat per un turisme barat, per una exportació amb forta concentració de pocs elements i per fons europeus, es freni o s’acabi. Llavors ens trobarem amb una població que ha crescut des de 2021 un 2,8% i amb unes despeses a les quals no podrem fer front.
En comparació amb els dos països citats, Alemanya ho té millor, amb un augment del deute del 7,6% des de 2021, tot i un creixement mitjà del PIB de l’1,2%.
La clau en els tres països rau en el dèficit de les pensions, és a dir, el fet que les contribucions socials no arriben a cobrir les pensions. A Espanya el dèficit de les pensions, la diferència entre els ingressos de cotitzacions empresarials més la de treballadors i la depesa total, va ser l’any passat de 31.315 milions, l’1,97% del PIB, que el pressupost de l’estat va haver d’aportar (generant deute) per cobrir el dèficit. El problema s’agreuja per l’envelliment demogràfic, per una taxa de substitució elevada (l’import mensual de la pensió representa el 80% del darrer salari) i perquè l’actualització de la inflació s’ha fet de forma diferent a la dels salaris dels joves. El pes de les pensions a Espanya significa avui un 13% del PIB.
A França el dèficit de les pensions contributives és menor, de l’1% del PIB, i el d’Alemanya del 0,04%. Si ara mirem les pensions que es cobren a cada país veurem que la mitjana a Espanya és de 1.449 € (els nous de 1.567€ i els autònoms de 966 €), a França de 1.531€ i a Alemanya de 1.623 € (la mitjana és de 1.100€ perquè molta gent treballa parcialment). Així que, en el moment que l’economia espanyola no creixi com ho està fent ara i ho faci com abans de 2020, el catacrac dels pressupostos públics serà pitjor que el francès.
Però encara hi ha un tema pitjor: la capacitat de generar valor afegit amb el treball. Hem repetit que el model de l’economia espanyola no aporta prou valor afegit per cobrir les necessitats de l’augment de població (mobilitat, sanitat, ensenyament, seguretat). Aquesta setmana hem assistit a una lliçó sobre el valor del treball per part de la ministra Yolanda Diaz. El treball és nociu, ve a dir aquesta senyora: que treballi un altre. És el pensament subliminal que transmet.
Una enquesta de l’empresa Gallup sobre la predisposició del treballador en l’empresa, el seu grau de compromís, diu que els treballadors compromesos amb l’empresa a Espanya son el 9% (la meitat de fa 10 anys). A França son el 7%, a Alemanya el 14%. Mentre que a Dinamarca son el 21%, a Suècia el 24%, a Àsia el 33%, i a Estats Units i Canadà el 33%. Però encara hi ha una cosa més greu: els treballadors activament desmotivats, que treballen per frenar l’empresa, a Espanya, França, Itàlia i Alemanya son el 15%. Potser entre ells la ministra.
Espanya és un país que penja d’un fil per no entrar en problemes financers, però a sobre té una classe política que s’esforça a triturar el poc que queda de valor del treball, essent activistes en desmotivació laboral. Encara no s’ha entès que sense productivitat no hi ha benestar.
Treballar sense ganes –ja no dic amb il·lusió, perquè l’il·lús seria jo– és molt dur. Aixecar-te al matí i anar a la feina a passar les 8 hores per força és molt dur. Per això és important entendre la raó per la que es treballa, la que permet que el teu esforç es recompensi amb un bon salari i la que consent que existeixi l’empresa. Si tots anem de braços baixats, cauen les empreses i darrera el benestar social. Tenim un absentisme entre el 7 i el 12% al sector privat, més alt al sector públic: s’han de contractar altres treballadors per fer la feina dels absents i en la majoria d’empreses industrials es necessiten mesos per formar un nou treballador especialitzat. Una empresa tarragonina del sector que conec ha hagut d’augmentar la massa salarial el 20% per resoldre l’absentisme, fet que fa caure els marges de l’empresa en un 5%… fins que el seu producte vingui d’un altre indret i hagi de tancar.
Si els llocs de treball son de baix valor afegit (amb més emigrants), per aportar prou recursos al sistema públic, el que cal és treballar més hores, no menys. El problema és posar ministres que no tenen idea d’economia, ni de geopolítica, ni de cap on va el món. França ens mostrarà la trompada, tal i com ja va fer Grècia el 2010, treballant avui fins a 48 hores setmanals.
NB1: El dèficit de les pensions a Espanya que hi ha a l’article son les pensions contributives per poder-les comparar amb les de França i Alemanya. Si hi afegim les pensions no contributives aquest dèficit va ser de 62.476 milions el 2024, un 4,18% del PIB.
NB2: Divendres la qualitat dels deutes d’Espanya i de França van ser revisats. Els ratings dels dos estats queden així, amb molt millor rati pel deute francès que per l’espanyol. Ho explico per entendre el context de les notícies.
| Espanya | França | |
| S&P | A+ | AA |
| Fitch | A- | AA- |
| Moody’s | BBB+ | Aa2 |
6 thoughts on “Espanya, pitjor que França”
Molt interessant article. Voldria posar en questió: com és possible fomentar la motivació dels treballadors quan, com bé dius, 8 hores de feina diàries son tan dures? Vull dir, amb els salaris actuals no donen per garantir satisfacció dels treballadors. Tothom arriba ofegat a final de mes: els nivells d’inflació que tenim, l’encariment de la cistella de la compra, el gran encariment de l’habitatge (o inaccessibilitat), la gran part del nostre salari que s’envà en forma d’impostos (els quals el seu retorn en bens i serveis públics són de forma nefasta). Podriem entrar en el debat de a quines banalitats actualment els treballadors dediquen part del seu salari, però, també crec que veient el panorama inesperançador és més fàcil caure en dinàmiques de desilusió i de voler evadir-se del sistema que realment sentir-se emocionat per la feina. Crec que actualment poca gent (excepte la que té vocació) gaudeix de la feina i s’implica a alts nivells. La gran majoria cau en decepció per la incapacitat de que la seva feina li pugui servir per tenir ambicions i creixement personal a la seva vida. Ningú es capaç d’arribar. Això provoca una roda que dintre de la desilusió del personal les empreses també s’enfonsin, per tant no puguin permetre bons sous, per tant menys motivació. Quina és la manera de paliar això? Com podem lluitar en un entorn socio-econòmic que no fomenta el creixement personal, més bé, desilusiona i desesperança? Gràcies Joan.
Totalment d’acord amb que la reivindicaió d etreballar menys hores és un error. No ens ho podem permetre. Aktra cosa seria reivindicar salaris més alts o mesures tendents a reduir la diferència entre salari mínim i els salaris més alts.
Si una empresa x garanteix als seus treballadors estabilitat, promoció professional mínima en funció a mèrits i implicació, i sobretot garantir habitatge prop de l’empresa mentre hi hagi relació laboral (i un cop jubilat) tindria hòsties per entrar i una productivitat amplíssima i un absentisme prop de zero.
Una altra discussió és el tema de dir-li absentisme a baixes per malaltia. Per entendre’ns, un càncer jo crec que no és absentisme o no hauria de ficar-se a la mateixa categoria que “estic agobiat m’agafo la baixa”. Però no vull insistir en això perquè seria assenyalar el dit i no la lluna.
La qüestió del treball sempre ha estat controvertida.
Si retrocedim a l’albada de la humanitat és evident que les tribus de caçadors- recol·lectors poc o molt s’havien d’esforçar per obtenir el sustent diari, igual com fan la resta d’animals del planeta.
El llarg viatge fins a dia d’avui ha sigut impressionat, i si ara gaudim de tot el que tenim és gràcies a l’esforç col·lectiu de generacions i més generacions que ens han precedit. A pesar de tots els avenços tecnològics i esclaus energètics que ens faciliten la tasca, el treball encara és necessari, i els que diguin el contrari fan demagògia. El tot de franc i sense fer ni brot és una utopia.
Les dades que aporta fan feredat. Són per pensar i reflexionar-hi.
Més de 30 mil milions en pensions no contributives (subsidis), sumat a l’absentisme galopant vol dir que hi ha moltes persones a la nostra societat que viuen amb l’esquena dreta. No han aportat ni aporten res al conjunt i viuen a costa dels altres.
Això en biologia té un nom: parasitisme
Anem a la qüestió de la motivació i els incentius del treball.
En aquest aspecte el salari importa, però no és el principal, ni de bon tros.
Les persones volem que ens tinguin en consideració, que se’ns valori, respecti i estimi per qui som, el que sabem fer i pels nostres talents.
La casuística n’és plena d’exemples.
“Els sentiments no entenen de talonaris. L’ésser humà prefereix sentir-se estimat abans que pagat. Tots fem les coses perquè ens reconeguin i així sentir-nos estimats. És fonamental que cada membre d’un equip tingui el seu ego ben alimentat.” Inma Puig (ESADE).
“No sempre pots fer el que vols, però pots voler el que fas.”
Per tant en el que fem hi intervé la voluntat, que no és un tema menor en l’home.
El problema aquí és que no es vol, pel factor que sigui. Si no aconseguim que el treballador s’impliqui estem fotuts. I perquè s’impliqui s’ha d’aconseguir que tingui sentit de pertinença, que forma part d’una comunitat (empresa, ciutat, país), d’alguna cosa més gran que ell mateix. A Orient, per cultura i tradició tenen molt arrelat aquest sentiment, en canvi a Occident al segle XX es va començar a fomentar l’individualisme i la competició dels uns amb els altres, i ara en paguem les conseqüències.
També en comunitats, regions o països amb molta immigració i que no s’han preocupat o pogut integrar-la, és i serà molt difícil de capgirar la situació.
Tots tenim una missió. Si ets en aquest món es perquè Déu, el destí o l’atzar t’hi han portat, i et toca a tu esbrinar quina és la teva missió, el que doni sentit a la teva vida.
Hi ha un parell de llibres que són uns clàssics de la qüestió.
– El hombre en busca de su último sentido de Victor E. Frankl
– Como ganar amigos de Dale Carnegie
En quant a la il·lusió els deixo un link de Fernando Tries de Bes en què en parla
https://www.lavanguardia.com/economia/20250906/11035363/gestion-ilusion.html
Les malalties greus no son el problema. En 10 anys hem multiplicat per dos les baixes laborals. Per una part el sistema sanitari està col·lapsat. Per altra, els metges no volen problemes per no donar una baixa fictícia. Això ja estava resolt fa deu anys, quan la Mútua podia seguir les baixes i es podia acomiadar un treballador en baixa. Per altra part, la baixa per paternitat és un missil contra les pimes. En l’adminsitració i en una empresa molt gran no suposa cap problema, pero en una pime, on un bon operari costa mesos en ser format, és un error una baixa de més de 4 mesos només perque hem d’gualar a les dones. Espanya és el país on més mesos de paternitat es fan. Aquesta setmana hi havia un anunci d’Acció que donava 24.000 euros a un autonom perque agafés un treballador per créixer. Vaig fer un tuit dient: no ho facis! el dia que estarà de baixa et menjaràs el creixemetn amb patates. O el fas soci on no el facis treballador. Aquesta és la realitat que hi ha.
Treballar semrpe ha estat dur. Un dels problemes que tenim ara és que, des de P3 es diu que ningú s’ha d’esforçar. I, a mesura que ho anem dient, el treball es fa més dur. Ara bé, tens raó que, si a sobre de treballar no es pot viure bé, és que el problema és molt gran. Cet. Primer preguntem si la solució passa per no treballar. No, veritat? si tothom deisxa de treballar tindrem fam i pobresa. Doncs bé, el que cal és que l’adminsitració resolgui d’una vegada els problems d’habitatge fent els deures, no traspassant les culpes als propietaris, que deixi d’emetre inflació i deixi d’augmentar el IRPF al treballador i les cotitzacions socials a les empreses per alliberar poder adquisitiu als treballadors. Pero l’adminsitració actual té una voracitat infinita en recaptació per poder pagar les pensions contributibes, no contributives i els Ingresos minims vitals. Si no resol aquesta despesa, no hi ha solució