Aquesta setmana he tingut una conversa llarga amb un periodista sobre el bloqueig de les energies renovables a casa nostra. Veient el que veiem sobre l’augment de temperatures any a any, de sequeres cròniques (les fonts del Pirineu no han recuperat el seu cabal), com tenim efectes sobre les vinyes, sobre els arbres fruiters, com augmenta el risc de foc al bosc, com creix el risc sobre la indústria (l’any passat es va haver de tancar producció per manca d’aigua), o com el turisme serà menys estival, resulta incomprensible que la transició energètica no agafi profunditat i no preocupi a tothom.

‘Falla el relat’, li explicava al periodista. Per una banda, el contra-relat negacionista, el de les empreses fòssils, o el de les empreses de l’automòbil, ha fet que la velocitat de la transició no sigui la que tocaria. Sense ser convincent el camp per l’activisme Nimby ha estat fàcil.

El periodista em va preguntar quines havien estat les raons per les que a la empresa s’havia optat per una estratègia sostenible: hi havia un convenciment realment profund? De cap manera: la cogeneració va començar el 1993 per superar una crisi, per abaixar costos, no per raons ambientals. Tots els esforços per disminuir el consum de matèries primeres o el consum d’energia i aigua s’han degut a la recerca de millors costos per ser competitius. Si a l’any 2015 vam canviar l’objectiu d’eficiència energètica pel de descarbonització va ser perquè ja es veia que en el futur el cost del CO₂ seria una llosa en els costos de fabricació. Així va ser com es va patentar un nou concepte de producte amb menys material, energia i transport (un concepte frugal, m’agrada dir), com es va invertir en la biomassa i com va començar el projecte fotovoltaic. Això hauria de ser vàlid per a tot el món de l’economia: no s’ha de fer la transició energètica perquè sigui una moda, sinó perquè forma part d’una revolució tecnològica més ampla, que agafa la robotització, l’automatització de tasques i la intel·ligència artificial.

Així, doncs, per què el relat no penetra? Una part molt important és per culpa de la política. Qui ha de donar exemple per mostrar el camí, és el sector públic. Des de 2008 escolto a Teresa Ribera dir que el sector públic, que té un nivell de compres del 11-14% del PIB, hauria d’exigir a les empreses a fer el càlcul de la petjada de carboni quan venen productes a l’administració pública espanyola. Això, que és pedagògic, no s’ha fet. Cap administració o departament tampoc ha calculat la seva petjada pública, de forma que no veuen el problema. Quan un coneix on es troba en descarbonització, veu el treball que ha de fer i entén el món de la sostenibiltiat d’una manera diferent. És un aprenentatge continu.

Però un altre fre és perquè la legislació catalana és expansiva, amb 107.000 pagines de lleis, al costat de la del País Basc amb només 5.900 pàgines. A partir d’aquí a qualsevol advocat li és fàcil trobar una esquerda per presentar una demanda i frenar un projecte perquè el sistema espanyol és molt garantista, admetent recursos fàcilment. Una altra raó és perquè la volatilitat política, amb governs amb dificultat per governar amb majories petites des de fa molt temps, fa impossible prendre decisions impopulars, governant mirant el retrovisor sobre què fa el partit rival i què diuen l’endemà les enquestes. Encara una més, és el nivell intel·lectual de tota la classe política espanyola, sense cap filtre de cap mena, deixant entrar personatges de dubtosa reputació.

Només així s’entén que el parc fotovoltaic de Beuda, una engruna al territori, tingués una tramitació de 9 anys, més un de construcció; que els permisos per a qualsevol projecte, renovable o industrial, durin gairebé 3 anys si tot va bé, que l’alcalde del Far d’Empordà hagi permès construir el centre d’Amazon amb una superfície de 15 ha. i acte seguit li hagi negat la construcció del primer aerogenerador de l’Empordà, en un acte hipòcrita. El desgavell no és només renovable, amb una penetració només de 1,8% a les comarques de Girona i del 10% a Catalunya. La confusió es veu també quan tot un sector es resisteix a implantar tecnologia agrivoltaica per protegir els fruiters i els ceps de la calor o a resoldre els purins amb plantes de biometà com fa la resta d’Europa.

La percepció que ens trobem davant d’una crisi econòmica mundial guanya pes a mesura que passa el temps (aquesta setmana visualitzarem el que farà França), cosa que encara fa més urgent fer front a la nova revolució tecnològica. Esperar a que les coses siguin greus per actuar ens deixarà sense recursos financers, que per cert no hem aprofitat quan els hem tingut (em refereixo als fons Next Generation).

La pèrdua del camí ens obliga a fer certes coses per retrobar la clau. La primera, ha de ser fer més pedagogia dels projectes que serveixen de referència, siguin industrials, d’infraestructures públiques, agrivoltaics o ramaders. La segona, ajuntar recursos per interposar denúncies per incompliment de lleis com la d’Acció Climàtica, la d’excés de nitrats en moltes aigües o per posar a rega a alcaldes com el del Far. La tercera, impulsar un mecanisme financer híbrid entre banca comercial, Family Office i ICF per impulsar projectes de transició. I la quarta, més complicada, però inevitable, fomentar la possibilitat d’un govern de coalició d’ampli espectre de centre que faci possible grans majories per poder aplicar polítiques a llarg termini que ara son impopulars. Els alemanys fa molts anys que ho fan i marquen la diferència.

Quan vaig suggerir-li al periodista que caldria fomentar que les indústries energèticament intensives es traslladin a l’eix interior de Catalunya, que va d’Olot a Gandesa, perquè és on hi ha espai per a l’autoconsum fotovoltaic, eòlic i amb suficients residus ramaders, a més de tenir el millor rati de Catalunya en renda familiar disponible/cost habitatge, el periodista em va preguntar: però, a tu qui t’escolta?

Renda familiar mitja menys cost mig del lloguer per comarques