El ludisme va ser un moviment que es va desenvolupar a principis del segle XIX a Gran Bretanya com a reacció a la industrialització. Els treballadors artesans veien com la seva feina anava desapareixent a mesura que les coses les feien les màquines. En el cas del paper, a primers del segle XIX la màquina per la fabricació va suposar un augment de producció des de 60 kg de paper al dia i treballador, a 600 kg/dia i treballador,10 vegades més. El meu avi va ser l’encarregat a la nostra família de passar de fabricar paper a mà a fer-ho en una màquina, que va idear i construir ell mateix el 1914 a Banyoles.

El moviment ludita actuava destruint les màquines que trobaven. Precisament a Camprodon el 1923 hi va haver una acció ludita que va destruir les màquines de cardar i de filar de Manufactura de Miquel Lacot. Aquell moviment va acabar conformant més endavant el moviment sindical, un cop els artesans van adonar-se que la seva única força era la unió, acceptant la revolució industrial.

Avui tenim altres moviments que s’oposen al canvi, un d’ells és l’anomenat Nimby.

És el Nimbisme una mena de ludisme? El Nimby (Not In My Backyard) fa referència a l’oposició dels ciutadans a la instal·lació de certes infraestructures o projectes (com ara fàbriques, antenes o equipaments controvertits) a prop del seu entorn immediat, sovint per por als riscos, a l’impacte negatiu o al deteriorament de la qualitat de vida, encara que reconeguin la necessitat general d’aquests projectes. Sol centrar-se en la defensa d’un espai local i respon a la percepció d’un perjudici personal o comunitari més que a una oposició als canvis globals o als projectes en si. No s’oposa al progrés o a la tecnologia en general, sinó únicament a que s’instal·li “massa a prop de casa”. És especial el que s’oposa a qualsevol projecte elèctric, sigui una línia, una central de cicle combinat, una central nuclear, una central hidroelèctrica o un parc eòlic o fotovoltaic. Tot i que ambdós moviments  es manifesten en forma de resistència col·lectiva, el Nimby és típicament local i instrumental, mentre que el ludisme tenia una dimensió més sistèmica i política. El ludisme buscava canviar l’ordre social responsable del seu patiment, mentre que el Nimby només cerca impedir un projecte concret sense qüestionar el sistema en conjunt.

Això és interessant: El Nimby és instrumental i no qüestiona el sistema, és purament egoista, el que l’afecta a ell, tot i reconèixer que li aporta beneficis. El Nimby és rellevant en el món rural per la pèrdua de sòl agrícola, per l’externalització dels projectes, per l’impacte sobre el paisatge, per externalitats negatives (camins, línies) i per no tenir una participació suficient en els projectes. Vegem-ho. L’argument de pèrdua de sòl agrícola va acompanyat sovint del de la sobirania alimentària, fet que no és cert, car la major part de la superfície agrícola utilitzada a Catalunya va per a alimentació animal, unes 264.000 ha. Alimenta uns 10 milions de porcs dels que es destinen 940.000 tones a l’exportació i només 73.000 al consum intern. Per comparació, els parcs fotovoltaics necessaris per a fer la transició al 2050 necessitaran 24.700 ha. de les 792.425 ha. de superfície agrícola de secà, essent un 3,1% d’aquesta superfície de secà, un 2,2% de tota la superfície agrícola utilitzada i un 0,77% de la superfície total de Catalunya.

Hi ha arguments Nimby que no tenen sentit. La pèrdua de sòl agrícola per parcs solars només l’hauríem de mirar en relació a la superfície que es destina a la exportació de porc (i els problemes de contaminació d’aqüífers). Que els projectes solars siguin de capital no local, és un problema de percepció, o és que el finançament d’una escola amb deute públic prové d’estalvi català? Alguna gran inversió es fa amb capital exclusivament autòcton i no global? La participació local en els grans projectes és falsa, tot i que ara la llei obliga a ofertar, ningú del territori vol entrar a les inversions renovables dels projectes que es discuteixen. Per tant, hi ha d’haver més coses en el món rural. Una pot ser la competència en el lloguer de les terres, que poden fer pujar el cost als pagesos i una altra la necessitat de terreny per abocar els purins derivats de l’explotació de porcs. Podríem dir, doncs, que el Nimbisme rural també és ludita, perquè tem per la competència de les noves tecnologies.

La transició energètica aporta reducció de costos a la societat, infraestructures locals que poden atraure noves indústries, permeten la compatibilitat amb l’agricultura de vinya, de fruiters i d’hivernacles, milloren la qualitat de l’aire i lluiten contra el canvi climàtic (el pitjor enemic del camp), crea nous llocs de treball, augmenta la seguretat local i global, redueix els conflictes pels recursos, augmenta la resiliència per una millor absorbència de catàstrofes naturals, dona avantatge competitiu internacional, dona opcions assequibles a la gestió de residus… És difícil entendre com el món rural no veu en la transició energètica una oportunitat per diversificar la seva activitat.

La raó per fer la transició energètica no és només pels beneficis que ofereix, sinó també pels creixents perills que hem d’evitar per garantir la prosperitat i evitar conflictes, el caos i el col·lapse. La nostra era ha entrat en “multicrisi”, els conflictes geopolítics s’han convertit en guerres, la turbulència econòmica encara es nota arran del COVID-19, el populisme està en augment, els desastres naturals i les temperatures rècords son visibles i l’entrada de la IA i la robòtica en el treball amenaça de desestabilitzar les societats amb atur tecnològic. El meu avi era artesà i va lluitar per fer-se industrial abans que ludita.

Joan Vila Tarradell amb la seva màquina numero 2 mentre feia la mili a Tetuán