Si realment volem construir una comunitat amb una cooperació justa i solidària, amb recursos públics per finançar l’estat del benestar, que promogui el civisme, cal que es construeixi en base a fomentar el mèrit. Deixar clar que tothom ha d’aportar a la societat per poder obtenir drets, és essencial per dibuixar el camí a fer. Amb subterfugis, que alteren el concepte, és fàcil caure en l’incivisme, en la vagància, en el passotisme, en aprofitar-se de l’esforç i dels guanys dels altres… i això acaba construint una comunitat feble, amb inseguretat, amb poca protecció i amb serveis deficients, que finalment desemboca en un declivi comú.

L’acceptació del mèrit es basa en tres experiències històriques. La primera és que l’economia ha de recompensar els comportaments que la fan progressar i, per tant, millorar. Reconèixer i premiar materialment els mèrits significa motivar a les persones perquè realitzin aquests valors. Si no es fa, al final acaba sense prou treballadors qualificats, sense bons professors i sense bons cuidadors. La justícia del mèrit rau en el valor de la reciprocitat en una comunitat, segons la qual, el que un rep ha de guardar una proporció raonable amb el que ell aporta. Així, les persones diligents tenen dret a més que no pas les mandroses, i les altament productives més que no pas les que només treballen per complir el mínim. La meritocràcia ha de ser el camí per pujar en l’escala social amb el propi esforç. L’objectiu és aconseguir en el possible el repartiment apropiat del mèrit, l’opció d’ascens en l’escala social d’acord amb els valors i un sistema de protecció social fonamentat en les qualitats.

La segona és que els sistemes de solidaritat finançats amb cotitzacions, per oferir una autèntica protecció del nivell de vida en cas de malaltia, atur i vellesa, son tan essencials com l’eliminació dels salaris baixos, la desaparició de relacions laborals precàries i unes regles laborals que protegeixin els diligents i desaprovin els negligents i mandrosos.

La tercera és que una autèntica meritocràcia requereix tenir un sistema educatiu adequat i que funcioni de forma activa per igualar les diferències d’origen social des de ben petits. L’accés a l’ensenyament des de tres anys en escoles gratuïtes, ben condicionades i amb suport individualitzat a cada nen, s’ha de completar amb una jornada completa, en classes petites i amb assistència per a que els deures escolars es facin de forma comú a l’escola. Cal fer atenció als alumnes superdotats amb cursos d’exigència avançada que permetin l’opció de saltar cursos. També hi ha la possibilitat d’agrupar els millors alumnes d’una comarca en una classe de batxillerat d’excel·lència. Però, sobretot, el que cal és desterrar completament la idea de rebaixar els estàndards, d’abandonar les tècniques d’aprenentatge i les qualificacions tradicionals. És l’inici del menyspreu a la meritocràcia. Amb el rebaix dels estàndards els nens que tenen pares que els poden ajudar, poc o gens, en els treballs escolars, poden obtenir un títol educatiu, però sense tenir comprensió lectora ni calcular correctament. Per contra, els pares que tenen el nivell i el temps per ajudar en la formació del seus fills poden tenir fills acadèmics amb un bon nivell formatiu. Uns es veuran obligats a tenir treballs mal pagats, durs i monòtons, mentre que els altres tindran la possibilitat d’assolir llocs de treball ben pagats i una vida laboral satisfactòria. Sostenir aquest estatus quo no és d’esquerres, sinó d’una posició antisocial.

La falta de capacitats formatives passa factura a l’economia, impedint un bon finançament públic i a un mateix infrafinançament de l’ensenyament, en un bucle dolent. Una economia altament desenvolupada i productiva no ha de satisfer només els llocs de treball d’universitaris. Si vol competir a nivell internacional amb productes industrials d’elevada qualitat depèn dels estàndards per generar els llocs de treball que necessita la indústria. Només una bona formació professional dual pot resoldre aquest forat. La decadència en la formació d’oficis, la manca de llocs suficients als instituts, en detriment a programes de formació dual, no resolen el problema.

Canviar una economia catalana, que s’està desenvolupant en llocs de treball low cost (amb una especialització amb 20 milions de turistes i amb l’ exportació de porc en canal) que, a més de ser insuficient per aportar ingressos al pressupost públic, és un gran reclam a la immigració, ha de ser el pilar bàsic per construir una comunitat forta.

L’esforç és un valor que s’aprèn. Aquesta capacitat, que demana continuar una activitat quan ja ha començat certa fatiga, també requereix un aprenentatge, que pot venir amb l’esport en equip: la solidaritat amb els companys empeny a continuar encara que un voldria aturar l’activitat.

La crítica als estàndards per mesurar els mèrits i la crítica a la distribució als ingressos en funció del mèrit son molt potents. Però resulta evident que els plantejaments basats en el mèrit entre la classe mitja i la classe obrera segueixen igual de vius com sempre. Per això la idea de la renda bàsica universal entre aquesta part de la societat compta amb un baix suport.

Construir l’estat de benestar requereix augments en el valor afegit. Augmentar-lo requereix innovació, inversió, formació universitària, formació professional adient, concentració, i intensitat en el treball. Pensar que formar joves amb baixa comprensió lectora, sense entendre el concepte de proporció, treballar menys hores i amb passotisme, aguantaran l’estat del benestar, és una fal·làcia.