En el món empresarial, on és difícil fer trampes comptables, és ben sabut que si no hi ha beneficis difícilment hi haurà futur per a l’empresa. Els resultats d’una companyia son la diferència entre els ingressos (les vendes de producte o servei) i els costos, que inclouen els variables (matèries primeres, embalatge, energia, serveis exteriors) i els fixes (lloguers, personal, impostos). Aquest resultat és el marge brut d’explotació que, si és negatiu durant un cert temps causarà la mort de l’empresa. A aquest marge cal deduir l’amortització dels equipaments (el valor de les inversions quantificada per a cada any), els costos financers, els beneficis i els  impostos sobre aquests darrers. Si una empresa viu només cobrint el marges variables i fixes, no pot tenir massa recorregut, car no podrà mantenir correctament els equipaments quan envelleixen, ni podrà invertir per estar al dia tecnològicament. Normalment un criteri conservador i continuista demana reinvertir la quantitat que està destinada a amortització cada any. Si una empresa entra en pèrdues, difícilment tindrà crèdit bancari o de proveïdors, anant camí del tancament.

Hi ha alguna empresa que funcioni en pèrdues? Sí, però no per massa temps. Es ven per sota marge brut per superar moments puntuals de tresoreria, però és un estat arriscat del que cal sortir. En aquesta situació les empreses funcionen en mode de crisi, amb l’objectiu de no caure. També hi ha empreses que creixen sense augmentar el seu marge brut per qüestions estratègiques, ja sigui per eliminar la competència, perquè volen més quota de mercat, o perquè desenvolupen un nou producte, però tampoc és una situació adient. Créixer per créixer, sense aportar més valor afegit, no té sentit, no aporta millora. Les empreses, a diferència de les administracions, no poden subsistir tenint dèficit pressupostari permanent, de forma que el retorn dels deutes, més els interessos, es financin amb més deute nou, en una fugida endavant.

Tot això ho explico perquè l’economia catalana i l’espanyola estan creixent per créixer, per mantenir uns ratis financers sobre PIB que donin marge al govern i no exigeixin fer retallades, en un moment en què les economies mundials han entrat en una fase d’incertesa important. Tots els valors d’activitat manufacturera mundial estan en hores baixes, els interrogants del nou govern de Washington ho acaben d’aprofundir, Xina no sap com haurà de resoldre una producció amb sobrecapacitat, i Europa està descol·locada sense un objectiu clar.

Per què l’economia catalana creix sense massa marge brut? Perquè l’entrada de turistes i d’immigrants han canviat els paràmetres de funcionament. Si abans del Covid la despesa d’un turista per cada català estava entre 2.545 i 2.757 euros (de 2017 a 2019) i teníem en el mateix període un augment de PPC (PIB per càpita) de 1.676 €, ara per passar d’una despesa de 2.085 a 2.650 euros (de 2022 a 2023) hem fet un salt de 3.230 € de PPC. És a dir, abans de la pandèmia, per cada euro de despesa que feia el turisme l’economia catalana generava 7,91 € de PPC i després de la pandèmia està generant 5,71 € de PPC, un 27,7% menys.  Per fer-ho hem hagut d’augmentar considerablement el número de treballadors immigrants de forma que l’increment de PIB degut a l’augment de població, ha passat des del 3,8% el 2019 fins a percentatges del 17,7% el 2022 i del 12,7% el 2023, fet que explica el creixement, amb una pèrdua notable de productivitat de l’economia. Aquesta pèrdua ve associada sempre d’una menor creació de riquesa, de marge brut, i tot plegat impedeix renovar els actius (habitatges, carreteres, ferrocarril, hospitals, escoles) i fer front al futur.

Feia falta caure en aquest model? El món financer diu que sí (perquè viu del creixement, sigui de qualsevol qualitat), però si els costos socials han pujat, de forma que els ingressos públics no poden cobrir les noves despeses d’habitatge, salut, ensenyament, mobilitat, seguretat i pensions, haurem fet un pas enrere. Créixer per créixer, sense millorar substancialment l’amortització i el benefici, és un error semblant al consum per consum, compulsiu, i fals.

Cal redreçar la direcció de l’economia augmentant el valor afegit, bé sigui incrementant l’impost de l’IVA al turisme, sigui fent una revolució en la formació professional o sigui alleugerint costos energètics i burocràtics per reforçar el sector industrial.

Persistir en créixer amb el model actual ens condemna a no poder resoldre els desequilibris que aporta, a un augment de la violència, a no poder resoldre l’habitatge, a tenir metges immigrants mentre els nostres graduats marxen del país per salaris baixos, a foragitar l’excel·lència del país a investigar en universitats a l’estranger i a una destrucció de la comunitat tal i com l’havíem conegut fa uns anys, empobrint la classe mitjana.

Quan una economia no té prou productivitat, en tot cas ho resol amb més treball, no pas amb menys. Els nostres pares, en un entorn de baixíssima productivitat, havien de treballar 12 hores diàries, dissabtes inclosos, per superar una pobresa important. Ara, en una economia que no sap generar prou marge, es pretén que els aturats que no vulguin treballar no ho facin, que l’absentisme marqui rècords mai vistos i que la ministra Yolanda Diaz només pensi en no treballar “per mantenir la salut”, diu. L’emplaço a dir-nos com resoldrem els costos socials treballant menys i amb baixa productivitat. Haurà descobert un nou model econòmic, els dels pans i els peixos… que, de fet, és el de pa per avui, gana per demà.