Amb els anys el món s’ha anat complicant cada vegada més. La idea d’un món solidari entre països apareix avui com un pensament impossible. Sigui en el cas del canvi climàtic, on Xina ja ha donat a entendre que pensa cremar carbó fins que li vingui bé, sigui en relació a la manca de cooperació econòmica entre regions, o sigui amb al repunt de conflictivitat geopolítica, no és un bon moment per a la solidaritat internacional. L’ONU, així com altres organismes internacionals com l’OMC, són cada cop més qüestionats per la seva utilitat. Molts dels mecanismes que el món va adoptar després de la II Guerra Mundial semblen superats. Tothom va contra tothom, i sorgeixen mecanismes de supervivència arreu.

Aquesta passada setmana hem vist un episodi cruel d’això: l’homicidi múltiple a Magdeburg per una persona nascuda a Aràbia Saudita que feia anys que vivia a Alemanya. L’home, radical anti islamista, amb deliris conspiranoics, creia que Alemanya no feia prou esforços per evitar la islamització. El conflicte sobre la islamització d’Europa i sobre l’excés d’emigrants que, segons moltes persones, esgoten els recursos a les ajudes socials, és un pensament en creixent expansió. El desconcert del món és greu, perquè el camí cada vegada es fa més dispers enlloc de cercar punts de trobada.

La humanitat, arran de la globalització, del moviment de persones, de l’aïllament de l’individu del seu entorn, està repetint un patró que ja havia superat en la prehistòria: un humà vivint en solitari llavors estava condemnat a una mort segura. Estem fomentant que la societat esdevingui cada vegada més salvatge amb la persona aïllada, comptant amb menys suports emocionals, cosa que la fa més i més vulnerable. Malgrat aquesta individualització de les societats modernes, l’home segueix sent un ésser comunitari. La soledat i la manca de relacions socials porten a la infelicitat i fins i tot a malalties, com la de l’home radical. Per això es fa tan necessari pensar en termes comunitaris.

Un aspecte clau per delimitar una comunitat és la diferenciació entre pertinença i no pertinença, de forma que, per exemple, dintre una família ens sentim més propers amb els consanguinis que no pas amb els que no en formen part. Estem més disposats a ajudar als íntims que al estranys, i tindrem la confiança que no serem enganyats.

A mesura que ens anem allunyant del cercle familiar apareixen més comunitats: la del cercle d’amics, la del poble o barri on vius, la de la comarca, la de la província, la del país… o fins i tot la de la religió, del club de futbol, o del grup de muntanya. Som animals comunitaris. El que s’identifica amb el poble, la seva regió o el país, es troba més proper amb els que viuen en ell i cultiven les tradicions, la seva cultura i les seves costums, que no pas aquells que no son del lloc o que no s’identifiquen amb la comunitat. El que no es sent del grup és menys propici a treballar amb altruisme, a mantenir els béns comuns, a ajudar als altres, o a participar en projectes comunitaris.

Les comunitats han desenvolupat regles i lleis configurant una cooperació justa. Per això la confiança és fonamental, sabent que els que tenim al costat no estan buscant constantment l’oportunitat per estafar-nos. Aquestes regles es defineixen per mitjà de valors comuns i s’interioritzen emocionalment a través de relats, costums i tradicions.

Només on hi ha valors i llaços comuns existeix una disposició per a la solidaritat. Per això ha de quedar clar, com va passar en els anys 1945 a 1975, que la contribució econòmica dels que tenen una millor situació personal, per poder finançar tasques públiques, o ajudar a persones amb problemes, ha de venir acompanyada d’una responsabilitat de tothom en el treball i en el bé comú. Civisme, solidaritat i responsabilitat compartida dins la comunitat van ser valors reconeguts àmpliament per la majoria de la societat aquells anys. Els drets van associats a deures.

Per això ara, havent trencat aquelles comunitats per un fort individualisme i per una penetració de la immigració més elevada de la que es pot integrar amb els valors, tradicions i costums del país, és molt difícil resoldre el conflicte identitari. De fet, cap comunitat pot esdevenir refugi si s’obre a tot el món. És fonamental per a la vida en comú  de les persones, i per a les possibilitats de desenvolupament, determinar quines comunitats són fortes i creadores d’identitat i quines són fràgils, o que ni tan sols es constitueixen com a tal.

A partir d’aquí les conclusions son senzilles: Hem de fer esforços per formar degudament als immigrants que venen a viure amb nosaltres, no podem admetre més persones de les que som capaços d’ajudar, cal deixar clar que la llengua, les tradicions i els costums històrics són bàsics, cal impulsar valors de respecte, de protecció al que és comú i cal desenvolupar una economia que sigui apta per reduir significativament les desigualtats socials en base a la transferència de rendes i al treball de tothom. Els catalans hem tingut una identitat ben definida que avui es troba en perill per una ideologia que creu que tot el món té dret a viure dels nostres recursos, per no acceptar que tothom ha d’aportar el seu esforç, i pels que creuen que els valors de Catalunya no son importants, com la honestedat, el treball ben fet, l’associacionisme, la germandat, el voluntarietat, la formació i la investigació. Doncs ho són més que mai per resoldre l’atzucac on ens trobem, essent el català l’adhesiu de la comunitat.