Aquesta setmana han sorgit moltes informacions al món posant com exemple a l’economia espanyola. Ho fan perquè s’espera que el PIB d’Espanya creixi fins el 3,1%, malgrat tenir una inflació del 2,8% i una taxa d’atur de l’11,4%. La prolongació d’aquest model pels anys venidors encara auguren una economia millor, segons ells. Tot això ha passat perquè els consums privat i públic creixen. On augmenta més l’economia espanyola? En els serveis. El turisme domèstic el 2024 ha crescut de mitjana un 2,7% i l’internacional un 11%. El consum domèstic va créixer un 4,12%, mentre els salaris van créixer un 3,1%. El preu de compra de l’habitatge ha crescut un 7,1% i el lloguer està lligat a l’IPC del 2,8%, amb un topall del 3% a Catalunya. Els economistes haurien de dir que l’economia està reescalfada, però callen, com quan la bombolla immobiliària.

Tot això té diverses trampes. Primer, el consum públic ja sumava en els primers 3 trimestres un augment del 4,01%, i sabem que Espanya ha de reduir el deute 1% cada any des del 104% del PIB que té ara fins el 65% del PIB (a raó d’1% cada any), tot i mantenint un dèficit públic del 3,4% fins el 2028. Segon, el consum privat es fa amb un impuls sobre crèdit al consum de la targeta de crèdit, a un tipus d’interès que sovint arriba fins al 22% i amb una morositat del 8%, empobrint acceleradament al ciutadà. Tercer, la població creix un 1% per augment de la immigració cridada per l’elevada demanda de treball del sector del turisme. Quart, el grup consumidor més gran és el dels joves, amb un creixement de despesa del 4,9% per edats inferiors a 29 anys, mentre que per la franja de 30 a 49 anys ha estat de -4,6%. Cinquè, la inflació des de l’any 2019 ha estat del 19%, mentre que l’augment salarial mig en aquest període ha estat del 2,3%. Si ara hi afegim que el PIB per càpita del 2019 va ser de 26.440 €/c. i el de 2024, a preus de 2019, serà aproximadament de 26.200 €/c, veurem que les coses no són com ens les volen vendre, sinó molt més greus. 

Es pot observar que el model de creixement de l’economia espanyola no enriqueix, sinó que empobreix. Si els joves no tenen expectatives per comprar habitatge, ni cotxe, no es podran emancipar sense haver de fer un esforç notable; per això dediquen els seus ingressos a despeses d’experiència: a anar a concerts, a menjar, a viatjar, a electrònica… Al costat d’això el creixement del PIB es fa també per augment de població, per entrada d’immigrants que es veuen cridats per la demanda del sector turístic. L’aportació exterior del turisme a Espanya és realment espectacular, significant uns ingressos aproximadament de 68.000 milions el 2024, però falta saber si aquestes entrades són suficients per resoldre les necessitats que desenvolupen, com més habitatge, més sanitat, més ensenyament, més seguretat… La impressió és que no. I pel que fa al consum públic, cap any dels que hi ha hagut inflació hisenda ha deflactat la pèrdua de poder adquisitiu, cosa que equival a dir que ha augmentat la pressió fiscal, augmentant de forma notable els ingressos dels pressupostos de l’estat que, en preus de 2019, han engegantit uns 112.400 milions des de llavors, un 7,5% del PIB.

La pregunta és, a qui interessa créixer així, penalitzant tant al ciutadà? Per què ens mantenen enganyats d’aquesta forma dient que l’economia va bé i que som els millors, impulsant el consum pel consum? Per un costat hi ha el govern, que obté més ingressos i això li permet guardar els ratis financers (Deute/PIB i Dèficit/PIB) i no haver de retallar despeses. Però això no li serveix per resoldre els problemes generats pel model, com la carestia de l’habitatge, la pèrdua de qualitat de sanitat o l’ensenyament. Dona la impressió que l’objectiu sigui perpetuar la formació de joves amb un nivell baix de comprensió lectora i desconeixement matemàtic per evitar que siguin crítics. Per altre costat hi ha el sistema financer, content de poder donar crèdits al consum al 22% (la jurisprudència considera el 23% usura). Encara que la morositat d’aquests crèdits sigui del 8%, no té res a veure amb la morositat de les hipoteques que tenien un tipus d’interès del 3%. Per tant, el sistema bancari està flotant en un núvol, amb beneficis inimaginables a costa d’un model erroni que no incentiva al ciutadà a estalviar per comprar habitatge i que viu instal·lat al “Carpe Diem”.

Una altra part negativa del model és que esdevé un llast per al creixement del sector industrial i per la creació de llocs de treball estables i amb millor remuneració. Uns bancs que tenen facilitat per generar beneficis amb els crèdits a consum a tipus del 22% no tenen cap necessitat de prendre riscos en crèdits per inversions industrials. Però encara més dolent és dirigir una economia a prescindir de la meritocràcia, despullant els joves de cap objectiu futur, obrint la porta a l’entrada continuada d’immigrants que no serem capaços de formar, ni integrar, no facilitant que l’excel·lència en la fabricació i la innovació siguin els objectius clars. Tot plegat és fruit de dues vessants, la de l’esquerra guai que defensa que qualsevol persona del món té dret a venir aquí a gaudir del benestar que encara queda, i una altra de gestió tecnico-econòmica que mira de surar en l’economia internacional amb ratis acceptables. Encara que sigui a costa de deixar un país erm i desert d’indústria, encara que els joves més formats marxin a treballar a fora, encara que el país que quedi sigui un país només per anar de vacances, com al Carib. Aquest no és el model que desitjo pels nostres joves.