Dimarts passat vaig fer una conferència a l’ Institut d’Estudis Catalans sobre la crisi energètica. Era a la mateixa hora de la inundació a l’Horta Sud de València. Vaig començar explicant que, des de la meva experiència personal, tenim suficient coneixement tècnic per fer bé la transició, tot i que crec que no la farem a temps per qüestions geopolítiques, econòmiques, i culturals. Vaig mostrar un gràfic on es veu que, si volem frenar l’augment de la temperatura de la Terra a 1,5ºC al 2035, hauríem de disminuir les emissions de carboni en un 55%, fita del tot impossible a dia d’avui.

La setmana passada el primer ministre francès, Michel Barnier, va anunciar el nou pla d’adaptació al canvi climàtic de França. En ell es diu que el 2030 la temperatura de la superfície francesa haurà pujat 2ºC en relació a 1900, el 2050 uns 2,7ºC i el 2100 uns 4ºC. És la primera vegada que veiem documents que parlen de 4ºC, una xifra totalment catastròfica. El document diu que els incendis de boscos avui tenen un risc del 30%, el 2050 serà del 50%. Pel que fa a la neu, augura la desaparició total de les glaceres als Alps al 2100 i, quan a la sequera, diu que avui hi ha el doble de temps que al 1960, que el 2050 serà 3 vegades més gran.

Amb aquest panorama el document proposa diferents mesures d’adaptació, des de fons financers per treballs preventius per a edificis, una assegurança per risc d’immersió marina, una adaptació de la cartografia amb el risc de foc, una finestra única sobre adaptació climàtica, ajudes a la rehabilitació d’habitatges, estudis per avaluar l’aprovisionament d’aigua, protecció de treballs exteriors en hores de calor, estudiar la vulnerabilitat dels establiments de salut, l’adaptació de les infraestructures del transport, l’obligació de les grans empreses a fer estudis de vulnerabilitat (electricitat, tren…), decalar els horaris d’activitat segons períodes de calor, i finalment ajudar a la resiliència agrícola. Això es concreta en 51 mesures, la més important de les quals és l’última: Mobilitzar la població sobre la importància del tema i els seus beneficis a curt i a mig termini a través del desplegament d’una comunicació pedagògica adaptada a la creació d’una setmana de mobilització anual d’adaptació.

La riuada de València, un tsunami per la velocitat en la que va passar, no és la primera, ni serà l’última: l’Albufera és la marca històrica. N’hi va haver una de la mateixa dimensió el 1957 i una altra el 1982. Però ara els impactes són més forts, no només pel canvi climàtic (que augmenta la freqüència i la intensitat), sinó també perquè hi ha més població i més activitat econòmica, que comporta més mobilitat. Aquest mes d’octubre hi ha hagut fenòmens d’inundacions el dia 17 al Loira a França, el 17 a Sori a Itàlia, el 19 a Roswell a New Mèxico, a USA, el 20 a Bolonya a Itàlia, el 20 a Kinshasa al Congo, el 24 a Shiraz a Iran, el 24 a Talf a Aràbia Saudita, el 24 a Tallsay a Filipines, el 27 a Oplutarco a Mèxic, el 28 a la Meca a Aràbia Saudita, el 28 a Kansas a USA i el 29 a València.

Les inundacions de València es van produir per una pluja catastròfica de fins a 630 l/m² a les muntanyes a ponent de Xiva i de Bunyol, amb altures de més de 1.100 m, i les que alimenten el riu Magre a Utiel, amb la Serra de Negrete, amb 1.291 m. La gota freda va xocar amb el vent humit de Gregal del mar i va provocar una tempesta quieta durant moltes hores. El servei de meteorologia AEMET havia avisat del perill. A les 9 del matí no plovia a la plana, a les 11h. el cabal del barranc Poio a Torrent era de 150 m³/s, que es va intensificar a les 12 h. i a les 14 h. ja havia afluixat. Això va portar a les autoritats a treure l’alarma social. A les 17 h. el cabal va pujar de cop a 325 m³/s, a les 18 h. a 1.725 m³/s i a les 19 h. a 1.939 m³/s que, per tenir una idea, és el cabal del riu Ebre quan surt de llera.

Després de les lamentacions, del dol, de la reparació i de la solidaritat, cal prendre decisions per a disminuir un efecte que es repetirà més vegades. No es pot frenar un aiguat d’aquesta magnitud (a les 19 h. el temps de l’aigua per anar des de Xiva fins Paiporta era de 13 minuts) i els seus efectes per augment de població i activitat econòmica no son comparables als dels anys 1960. Però ara sí podem establir un sistema de mesures de pluja, a les capçaleres dels rius a Xiva, a Bunyol, a Montroi, a Utiel i a la presa de Tous de forma que davant una previsió com la que va fer l’AEMET es pugui decidir suspendre activitats públiques i, en últim cas, cridar un sistema d’alerta per a que la gent es confini a casa i tallar l’accés rodat a la plana en l’últim moment. Una alarma, basada en una previsió, pot fallar com ha passat sovint, cosa que cal assumir. En aquest cas els dies que s’haurien aturat per l’alarma es podrien recuperar en una bossa de dies catastròfics. És un problema de sentit comú, és millor salvar vides que el maldecap de recuperar dies de treball. I, evidentment, ara caldrà disposar d’un sistema d’ajudes econòmiques, d’assegurances de catàstrofes per tots els ciutadans i un pla d’ERTOs per a les empreses i autònoms que hagin vist truncada la seva activitat.

Cal muntar protocols que adaptin els efectes del canvi climàtic, donat que malauradament no el frenarem per raons financeres i culturals. Només les catàstrofes com aquesta faran veure que és més barat frenar el canvi climàtic que obviar-lo amb el pretext que les accions són inassolibles per a l’economia. Les morts no tenen preu. Ànims Valencia!