Des de fa anys sostinc que el pressupost de la Generalitat ha de tenir una partida de 2.000 milions anuals per a fer la transició energètica. Això engloba les inversions en edificis públics, la millora del transport i també l’edificació. No només s’han de construir nous pisos per equilibrar el mercat d’allotjament i fer-ne de social, sinó que Catalunya té un parc de 2 milions d’habitatges que s’haurà d’adaptar al canvi climàtic fins el 2050, amb una inversió de 60.000 milions.

Construir 50.000 pisos a Catalunya és la cançó enfadosa, com moltes de les inversions que s’han de fer, amb anuncis recurrents, ara apareix, ara desapareix. El president José Montilla ja la va anunciar. Per què no es fa més habitatge públic? A Catalunya la Generalitat no té la capacitat per fer front a aquests volums d’inversió, tot i que això pot ser una excusa. I a l’estat sembla que la construcció d’habitatge públic no li és una preocupació, com sí que ho és la construcció d’inversions radials que afavoreixen Madrid.

Fa anys que actualitzo una simulació econòmica de com hauria d’anar l’economia si s’arribés a fer la transició energètica. En aquest model es preveu que el cost de volar en avió pugi ostensiblement per l’aplicació de la taxa de carboni al querosè dels avions. Això fa que caiguin els vols barats i una pèrdua estimada de 5 milions de turistes a Catalunya. Com que el pes del turisme a Catalunya, més el seu factor multiplicador, és molt elevat en número de treballadors dedicats, em vaig preguntar quin treball els podríem donar si van a l’atur: Mecànics de turbines? Fresadors? Operaris de robòtica? Programadors? La majoria de feines de futur requereixen habilitats que s’han de formar des de petit, essent molt difícil instruir persones adultes. Per tant vaig veure que la pèrdua de treballadors del món del turisme es podria compensar amb la nova necessitat del món de la rehabilitació energètica d’edificis, una xifra que vaig avaluar en 150.000 nous llocs durant 25 anys.

Quan ara he vist l’anunci de la construcció de 50.000 nous pisos, he agafat la calculadora i he constatat que requereixen 170.000 nous llocs de treball, que ara no estem en condicions de cobrir perquè no tenim aquests número de treballadors disponible. Bé, és un dir. A Catalunya hi ha 3.700.000 ocupats treballant, uns 332.000 inscrits a l’atur, unes baixes de 276.000 persones i uns fixes-discontinus (uns aturats amagats estadísticament per la ministra Yolanda Diaz) d’unes 88.000 persones. Per tant, hi ha fora del món del treball en edat activa 696.000 persones, enlloc de les 222.000 que hi hauria estadísticament si tinguéssim la mateixa relació que en altres països del nostre entorn. Grosso modo tenim unes 500.000 persones que les podríem derivar cap a construir els 50.000 habitatges i molt més. L’altra solució serà esperar la pèrdua dels treballadors afectats per la baixada del turisme quan caiguin els vols barats, suposadament a partir de 2026.

El que no es pot fer és començar la construcció dels 50.000 habitatges i fer venir 170.000 nous immigrants. Entre altres coses perquè la seva pròpia demanda d’habitatge coincidiria amb la que construirien, i tot això no haurà servit per a res.

A les prop de 700.000 persones actives que no treballen hem de sumar encara els 55.000 joves formats que marxen de Catalunya, en total 755.000 treballadors que hem substituït des de 2022 per uns altres 266.000 immigrants. L’economia catalana ha passat de tenir un pes de la indústria a l’any 2000 del 24,5% al 17,1% el 2023. En els mateixos anys, els serveis han passat del 56,6% al 69,9%. La conseqüència de tot plegat és que la qualitat dels salaris aquí cada vegada és menor, que els joves més formats marxen perquè no troben llocs adients en la indústria i en la recerca, i mantenim el creixement de l’economia en base a impulsar llocs de treball de baix perfil. Cal remarcar que els serveis a Madrid son d’alt cost (jutges, alts funcionaris, oficials, financers).

Per què l’economia no es desenvolupa més en indústria? Sobretot perquè l’entorn polític, social i econòmic no acompanyen. El sistema de finançament de projectes no és àgil per a fer que les pimes industrials creixin en inversió, havent de ser exclusivament bancari, amb les restriccions que el BCE imposa. La tramitació administrativa de projectes és indigerible, amb conceptes  i terminis a l’administració d’urbanisme i de medi ambient fora del sentit comú. Però això també queda afectat per la quantitat de força laboral de qualitat: el país no genera prou operaris amb formació de cicle superior per a una gran quantitat d’indústries. Finalment hi ha els aspectes de costos socials i laborals, amb el pes de les baixes que suposen un sobrecost difícil de gestionar i una actitud i responsabilitat en el treball que s’han perdut. Tot plegat afecta la productivitat de la indústria que ho té més fàcil en altres indrets del món.

Per contra, és més senzill posar una hamburgueseria o una cerveseria en un carrer concorregut i contractar temporalment, o en economia negra, a un immigrant recent arribat sense papers. El resultat és una recaptació pública insuficient pel volum de despesa que ha de fer front, una pressió fiscal sobre la classe mitjana cada vegada més gran, un forat en els pensions de 190.000 milions d’euros que no té solució si no s’abaixen, en un bucle pervers que no genera riquesa i porta a la pobresa profunda: els ciutadans exposats a risc de pobresa ja es situen al 24,4%, hem perdut el 25% del poder de compra en 4 anys, i vivim resignats perquè els amortidors socials, la dopamina i els subsidis, ens adormen.