L’article de la setmana passada, on explicava que el consum d’energia per habitant futur podia ser com el que va tenir Roma si apliquem les receptes d’eficiència energètica que ja coneixem, va sorprendre molta gent. Com podem saber el que consumien els nostres avantpassats? Hi ha diversos llibres que ho quantifiquen. A mi m’agraden els de Smil Vaclav (Energia y civilización. Una historia) i sobretot el d’Ian Morris (The measure of civilization). La forma com la humanitat ha anat avançant des de la prehistòria fins avui és un tema que m’ha apassionat fa molts anys. De fet, la setmana passada vaig anar a visitar les ciutats franceses de Nîmes i Avinyó, amb una empremta romana important, i la cova prehistòrica de Chauvet, amb pintures datades fa 36.000 anys.

El càlcul de les necessitats energètiques s’ha fet estimant el consum de menjar per les persones i també pels animals. Quan la societat va millorar la productivitat va alliberar gent del camp (reis, funcionaris, exèrcit, policia, artesans), fet pel que les necessitats d’energia en menjar, calor i transport animal anaven creixent.

La humanitat va fer un pas transcendental quan va passar de la societat caçadora-recol·lectora al sedentarisme amb l’agricultura. Va ser un pas negatiu: una pèrdua de qualitat de vida, convertint l’home en esclau del treball i exposant-se a ser contagiat pels microbis que produïen les seves deixalles prop d’on habitava. No sembla clar què va provocar el canvi de nòmada a sedentari, si una disminució dels recursos per habitant dels caçadors, o perquè el sedentarisme va temptar més que anar improvisant dia sí, dia també. Sabem del canvi climàtic que ho va permetre. La societat agrària i ramadera es va anar desenvolupant per trobar eines i  processos que milloressin les collites i la quantitat d’animals per menjar. L’energia, fins el segle XVII, va ser d’origen vegetal, hidràulica i eòlica. La revolució industrial ho va tornar a canviar tot. Si la societat agrària havia introduït el concepte de propietat, el domini de l’energia va millorar la producció i va propiciar l’expansió dels serveis, de gent que no havia de treballar el camp per menjar i, amb això, l’explosió de l’economia. Aquest salt va necessitar multiplicar per 2,8 l’energia destinada a cada habitant.

He llegit el llibre La humanitat, una història optimista, de Rutger Bregman, on explica que som el resultat d’una evolució domesticada de l’home. És a dir, a mesura que l’evolució avança, cada vegada som humans més mansos. Explica un experiment, que es continua fent a Sibèria des de l’any 1948, on van domesticar una guineu platejada. Cada nova generació tenia més hormones de serotonina i d’oxitocina, de forma que la guineu es feia més ‘manyaga’ a mesura que s’anava domesticant. La societat, diu Bregman, també millora a mesura que van eliminant els individus violents i tòxics. Posa un exemple entre els ximpanzés i els bonobos, que és un ximpanzé evolucionat, bonatxàs i més petit. Sembla que la progressió es deu a que les femelles menyspreen els violents. Així, la societat de bonobos es va fent més mansa, a diferència de la resta de ximpanzés que continuen violents.

Un altre criteri interessant que descriu és la igualtat dels nens, quan neixen, amb les cries dels ximpanzés i els orangutans recent nascuts. Les capacitats de reconeixement espacial, el càlcul i la causalitat són semblants. Però, quan el nen comença l’aprenentatge social, els altres animals no ho fan, i l’humà aprèn a gran velocitat. Conclou que, sobretot, els humans som animals d’aprenentatge social. Això ens diferencia de la resta d’animals i és la propietat que més s’ha de promoure.

Llavors, si els humans som una espècie simpàtica, quina és la raó per la que hi ha persones egoistes i dictadors que arrosseguen societats senceres a les guerres? Si l’empatia és una qualitat que s’adquireix de petit, per què falla en tantes ocasions? La mitjana de morts a l’any per guerres al món en els últims 600 anys és de 200 morts per cada milió d’habitants. No sembla pas, doncs, que la socialització humana i la intel·ligència col·lectiva que se’n desprèn, hagin servit per viure en pau. Bregman diu dels dictadors que tenen sociopatia adquirida, són més impulsius, més egoistes, més imprudents, més arrogants, més narcisistes, i més grollers que la mitjana. Es mostren sense escrúpols i no ensenyen mai l’expressió facial que fa als humans únics en el regne animal: no es tornen vermells. Passeu revista i veureu: Napoleó, Hitler, Mussolini, Franco… però també Aznar, Trump, Netanyahu…

Per altra banda, el poder sembla actuar com una anestesia que allunya els dictadors dels altres: si en temps normal el ser humà funciona amb mirall, riu quan l’altre ho fa, badalla si un altre ho fa… els poderosos reaccionen menys amb el mirall, com si no estiguessin lligats als altres. Més enllà dels dictadors amb sociopatia, ens queda encara el cas de la gent modesta i senzilla que arriba al poder polític i que, una vegada han arribat al cim de la jerarquia, el poder els puja al cap sense previ avís.

Hem construït una societat on les espirals poden conduir al pitjor, al racisme, a violacions col·lectives, a crims d’honor, al suport a terroristes i a règims dictatorials, fins i tot al genocidi. L’home és bo des del naixement, només ens cal reconduir el desenvolupament de la societat, retornant als valors de compromís, honestedat i equitat.

Potser és hora de dir a les dones que siguin més punyents a l’hora de triar les seves parelles masculines, arraconant els més violents i ens facin a tots més bonobos.