Malauradament és durant els moments crítics quan aflora el millor i el pitjor de la societat. És en les crisis quan es veu el fons de les persones, quan s’observa la valentia, la capacitat d’esforç, l’empatia, la solidaritat, la capacitat de dirigir, la d’obeir, la d’organitzar…

En la Dana de València ho hem vist tot de tal magnitud, que caldria que, a partir del que hem descobert, en surtin conclusions. Fa mesos vaig veure una entrevista a en Carles Francino a TV3 on explicava que té un fill de mitjana edat, analògic, li va dir, i dos fills adolescents, que els va batejar com a digitals. Si he de definir aquesta darrera generació, va dir, és com “jo, ja”, és a dir, tot per a mi i de forma immediata. Malament, vaig pensar: com es pot mantenir una societat així, sense pensar més enllà? Com s’anticipa, com preparem el futur si pensem així?

Malgrat això, una de les coses que més s’han visibilitzat en la catàstrofe de l’Horta sud de València ha estat l’ajuda voluntària de milers i milers de joves, caminant a peu amb les pales, cubells, i queviures des de València. La mostra de solidaritat tan gran que han mostrat al món m’ha confirmat que l’Home Minyó, l’home bo, que ajuda, que és empàtic i solidari amb els que l’envolten, encara existeix en el jove digital. Aquest terme el va idear Rutger Bregman per referir-se al humà dòcil, empàtic i sociable que, si tingués cua, l’aniria movent. Charles Darwin referint-se a l’espècie humana com l’única que es posa vermella davant certes circumstàncies, diu que és l’expressió més especial i més humana de totes. L’Home Minyó vindria a ser la part bona d’aquest Homo Sapiens, el cadell juganer, el que aprèn dels altres, el més sociable, el voluntariós, el solidari, el que abraça, fa petons, el que és capaç de posar-se a la pell de l’altre, l’empàtic. Això és el que s’ha vist en gran quantitat a València i s’ha estès arreu del món. Gent d’Equador, de Grècia, de qualsevol país, s’ha disposat a ajudar des de la seva posició, en una ona empàtica que ha recorregut el món.

Però no tots els homes som així. N’hi ha uns que actuen aconsellats per Nicolau Maquiavel, que preconitzava no mostrar mai les emocions, a guardar un rostre impassible. L’important és guanyar, no importa com, diu Maquiavel en el seu llibre El Princep (1532), cal mentir i enganyar contínuament per romandre en el poder.

Aquesta estafa permanent també la hem percebuda en la catàstrofe de València. La manca de valentia en prendre la decisió d’aturar el país, quan s’estava coent una inundació de nivell tsunami, la poca responsabilitat visible en aquesta decisió, la preponderància d’interessos econòmics en el retard, la importància de la construcció i del sector immobiliari per sobre la seguretat de la població, la tàctica per comprometre el rival polític per guanyar vots, el tirar pilotes fora dient que no es tenia prou informació, l’excusa que la responsabilitat és del teu rival polític… tot plegat fa un fàstic i una pena que no hauríem de permetre que es pugui tornar a repetir. Tanta maldat s’ha d’erradicar de la política.

Els països rics ho són perquè van desenvolupar institucions inclusives en algun moment. Encara que poden ser fràgils, son capaces de crear dinàmiques de retroalimentació positiva, augmentant poc a poc la inclusivitat, de forma que la riquesa no es concentri en mans d’un grup reduït. Sovint aquest grup intenta utilitzar el seu poder econòmic per augmentar el poder polític de forma desproporcionada. Quan et trobes en un cercle viciós, com el nostre, és difícil trencar-lo perquè és resistent: les institucions es tornen també extractives. Així, aquestes institucions extractives no creen els incentius necessaris perquè la gent estalviï, inverteixi i innovi. A Catalunya tenim clar el fenomen de l’extracció per les elits financeres, constructores i energètiques amb seu a Madrid. Ara serà visible a València quan es respongui sobre les raons per les que s’han fet certes construccions en els darrers 40 anys, per què no se n’han fet d’altres o per què se n’han derruït certes.

Quan arriba una conjuntura crítica com l’actual, les petites diferències, que han sorgit com a resultat de la deriva institucional, poden acabar generant moviments socials divergents: són punts d’inflexió històrics, autèntiques oportunitats. Sabent que el poder corromp, que la gestió pública és difícil, és la nostra responsabilitat escollir els dirigents públics amb un mínim currículum d’honestedat, d’ètica i de capacitat demostrada en gestió. Un antropòleg ha estudiat les capacitats que havien de tenir els líders prehistòrics: generós, coratjós, carismàtic, imparcial, digne de confiança, fort, entusiasta i humil. Tot això passava abans de Maquiavel.

Els humans tenim una propietat especial en el blanc dels ulls. Això ens permet seguir la mirada d’un altre. Com seria l’amor o l’amistat si no ens poguéssim mirar els ulls? Just això és el que hem de demanar als dirigents i hem de fomentar entre nosaltres.

El desastre de València ens ha fet veure que els joves són solidaris i que el que cal és mostrar-los que s’ha de sortir d’aquest sistema extractiu, maquiavèl·lic i no empàtic.