L’acord de la cimera climàtica de Paris del 2015 va determinar frenar l’augment de la temperatura de la Terra a un màxim de 1,5ºC. A partir d’aquell moment els estats van fer estratègies de com les noves tecnologies i la generació renovable podrien fer possible aquest canvi energètic. Així, a Catalunya l’equip de prospectiva de l’Icaen va fer l’estudi Proencat que defineix les actuacions que s’han de fer any a any per arribar a un final descarbonitzat a l’any 2050. Cal dir que el pla en aquests moments no es compleix perquè la societat catalana no creu els efectes del canvi climàtic, o pensa que es solucionaran sols sense cap esforç; és directament negacionista: estem immersos en una dinàmica de buscar sempre excuses per no fer els deures. Per exemple, el lema “Renovables sí, però no així”, és un pretext abstracte per a no fer res. Caldrà que els efectes del canvi climàtic siguin més visibles, amb sequeres dramàtiques, amb fenòmens meteorològics catastròfics, perquè la societat canviï el parer i accepti la transformació.

El consum d’energia elèctrica d’avui, uns 47 TWh, el 2050 hauria d’arribar fins a 120 TWh. El que preveu Proencat és electrificar l’economia per permetre que l’eficiència màxima amb el coneixement actual. Per exemple, un cotxe de combustió té un consum de 60 kWh/100 km i un d’elèctric 16 kWh/100 km, un camió té un consum de 400 kWh/100 km i un d’elèctric 126 kWh/100 km, amb estalvis del 70%. La mateixa cosa passa amb la calefacció, substituint-la amb bomba de calor, passant d’un rendiment del 90% al 300%. Són fenòmens que es replicaran a la indústria i al sector primari. Tot això ens porta a que l’energia primària que es consumeix a Catalunya, uns 286 TWh al 2023, arribi a ser de 120 TWh el 2050, un guany del -58%, permetent unes emissions properes a zero. Repeteixo que aquest horitzó no està complint les fites que correspondrien als anys actuals, per tant això que explico avui és fer volar coloms si no hi ha un canvi de rumb radical.

Però el que és interessant d’explicar aquí és que, a més de no invertir en l’estratègia de transició energètica, apareixen nous elements que faran canviar tots els plans energètics dels països. Aquests elements son la intel·ligència artificial i les criptomonedes, dos conceptes digitals amb gran demanda d’energia.  Les criptomonedes generen nova moneda a base d’un procés informàtic que requereix temps i processat de càlculs extremadament complexos, per tant, té una gran intensitat energètica. La crisi econòmica que està vorejant tot el món ens portarà a potenciar les monedes digitals. Caldrà veure quina part d’aquesta moneda serà digital dels bancs centrals i quina serà refugi de la gent, com el bitcoin.

Però el gran element nou dels últims dos anys és la Intel·ligència Artificial. La seva entrada a la societat ha estat tan xocant que hem augmentat les expectatives fins a nivells impensables fa pocs anys. Així, està clar que la IA ens ajudarà a accelerar la recerca en molts àmbits, com la fusió nuclear, la medicina, la justícia… però també serà bàsica per la conducció autònoma dels cotxes i camions, pels robots humanoides, pel control dels mercats d’energia i de totes les matèries primeres… és a dir, la seva aplicació es preveu en absolutament tots els àmbits de la vida.

Ara bé, això té un cost energètic. Si durant els anys 2010 a 2018 el consum d’energia dels centres digitals era d’un 2% del consum global d’electricitat, a l’any 2022 el consum va ser de 460 TWh, preveient que a l’any 2026 sigui entre 620 i 1.050 TWh segons un escenari baix o alt. Apareix una nova llei de Moore que ens diu que el consum d’energia necessària per a la IA es doblarà cada 3 anys, cosa que altera del tot les estratègies de descarbonització. Fet l’exercici per a Catalunya, el 2050 necessitaríem passar d’una demanda de 120 TWh a 185 TWh o a 637 TWh, quantitats que es veuen del tot inabastables amb escenaris renovables. A partir d’aquí es poden intuir algunes conseqüències. La primera és que els preus de l’electricitat s’encariran, lluny de tenir preus baixos que preveuen tots els escenaris renovables. I això té una derivada immediata: adeu a l’hidrogen barat. Però té conseqüències molt més greus, que fa que no hi hagi prou electricitat per a tots els usos. L’encariment elèctric portarà a un ús més eficient de tota l’economia, a una acceleració de la frugalitat que vinc preveient. Però això també afectarà a la mateixa IA, havent de ser una acció cara i havent de prendre mesures per a que no acabi enfonsant tota l’economia. Caldrà evitar que la IA agafi l’energia de la xarxa elèctrica, obligant a que hagi de generar la seva electricitat amb autoconsum. I això ens condueix a un altre lloc. Si no hi ha prou superfície disponible per més energies renovables, com s’ho faran per generar tanta quantitat? Una solució és amb tecnologia nuclear, però ni està clar d’on sortirà tant urani, ni el cost d’aquesta energia perquè sigui segura i resolgui el problema dels residus radioactius, ni el temps necessari per construir-la. La nova llei de Moore per la IA ens diu que, en l’escenari baix, el 2044 ja haurem assolit una demanda de 120 TWh i, en un escenari de penetració alt, això passarà a l’any 2032, és a dir, demà passat. I aquí encara sense fer els deures renovables.