La primera decisió que va prendre el nou govern de la Generalitat va ser anunciar una nova dessalinitzadora de 15 hm³ per alimentar l’Alt Empordà, la conca de la Muga, que arrossega un dèficit d’aigua des de fa anys. És una bona notícia pel fet que mostra que el nou govern supera prejudicis sobre la tecnologia de dessalació, la demanda d’energia que té, i els efectes de la salmorra.

He escrit aquí que el debat cal fer-lo el més objectiu possible, agafant el valor afegit que aporta cada m³ d’aigua per a cada activitat. Si el problema s’agafa des d’aquesta visió, l’economia farà la seva feina, encarint el preu de l’aigua i deixant les activitats més adients a la situació. No té cap sentit, per exemple, produir blat de moro a la zona de la Muga o al Priorat amb manca d’aigua, que ja no es conrea, però seria una barbaritat.

Racionalitzar el consum ha de ser doncs, la primera acció que cal fer, i això es fa posant preu a l’aigua. Avui l’ACA cobra una tarifa general en concepte de cànon d’aigua de 0,1489 €/m³. Si apliquem aquest preu a l’alfals (userda), amb unes necessitats d’aigua de 850 m³/t, el cost és el mateix que el preu que es ven al mercat, raó per la qual, si s’aplica, es deixarà de regar alfals. En canvi per a fruiters amb reg gota a gota el cost de l’aigua suposaria un increment del 2,8%, igual com per moltes aplicacions industrials, on  el cost del cànon és inferior al 0,1% del producte, i com en les activitats de serveis.

L’últim trimestre de l’any passat vam veure com una fàbrica de paper havia de tancar la meitat de la seva producció per manca d’aigua, una fàbrica que té un consum baix de 5 m³/t de paper, havent de posar a l’atur temporalment unes 70 persones. Aquí el cost de dividir per zero és infinit.

Per tot plegat crec que val la pena continuar fent el debat i obrir el ventall de solucions. Canviar els conreus que no poden pagar el cost de l’aigua hauria de ser la primera solució. Interconnectar la conca de l’Ebre amb les conques interiors n’hauria de ser una altra car, en el moment que a la conca de l’Ebre hi ha excedent (per exemple quan porta 1.800 m³/s) és factible desviar 200 o 500 hm³ a les conques interiors, mecanisme que es pot fer des de diferents punts de la geografia, minimitzant el cost del bombeig.

Però tot això no seria creïble si no fem el pla més integral, des de l’estalvi individual, al del poble o de la conca. Amb el pla de dessalació s’assoliran 195 hm³ i amb la reutilització també es pretén arribar a 120 hm³. Amb aquestes actuacions quedaran cobertes les demandes domèstiques, però no les industrials ni les agrícoles. Per aquesta raó, i tenint en compte que sembla provat que la disminució pluviomètrica és del 10%, cal anar més lluny per resoldre de forma estructural els futurs dèficits d’aigua.

La primera solució és la solució individual. En una casa o bloc de pisos nous es pot pensar en una recollida d’aigua dels teulats per al seu ús posterior per aigües grises i de neteja. A Catalunya tenim un potencial de recuperació d’aigua a teulats de 25 hm³. És cert que això només val per a nova planificació urbanística, però un dia cal començar. La mateixa cosa la podem fer en la superfície urbanitzada de la ciutat: recollir l’aigua de pluja en col·lectors separats del de les aigües residuals permet el seu ús en regadiu, neteja i si cal també per potabilitzar. A més, depèn de com es facin aquests col·lectors i dipòsits poden ajudar a laminar avingudes d’aigua que cada vegada son més catastròfiques. A les ciutats el potencial per recollir aquestes aigües és de 375 hm³, i en les poblacions menys denses és de 1.875 hm³.

Tot això és car, llarg i demana ajudes públiques. Però el que no pot ser és que, quan una indústria ha de fer una inversió estigui obligada a complir les millors tècniques disponibles, i el sector públic no hi estigui obligat. Tenim el coneixement per fer-ho, i només ens falta adequar l’economia perquè sigui possible. Reduir el consum d’aigua no és barat, cal inversions i despesa en productes químics, però pitjor és no tenir aigua i haver de disminuir el benestar de la societat per manca d’aquest recurs.

Obrir el debat per construir una xarxa estructural per l’aigua, adequar els usos segons criteris de valor afegit, posar preu a tothom que utilitzi aigua, sigui indústria, agricultura o serveis, començar a fer projectes pilots per reutilitzar aigua en pisos, ciutats o indústries, i interconnectar conques, ha de ser un debat al que cal fer front sense pors ni dogmes previs.

Tenim davant una oportunitat per desenvolupar coneixement i tecnologia que aporta activitat econòmica, només cal decisió i valentia per fer-ho.

Per veure la bondat del que explico, el sector de la fabricació de paper tissú el consum estàndard mundial és de 8 m³/t. La fàbrica que va haver de tancar temporalment la producció té un bon consum de 5 m³/t. La de Besalú el té de 3 m³/t. Doncs bé, un projecte pot permetre abaixar el consum fins 0,5 m³/t, amb zero abocament al riu. Però els projectes pilot s’han de finançar i ajudar, cosa que no tothom entén.