En un article anterior he narrat la necessitat de comprar menys, d’aprendre a viure amb menys productes. Explicava la dificultat d’arribar a aquest control, que demana una voluntat molt ferma. Per això ens cal crear certes pautes per arribar a aquest nou escenari frugal.

La primera hipòtesi és que el camí el farem de forma forçada, perquè l’economia ens hi portarà. Aquesta economia, que porta 40 anys vivint del crèdit, de crear més liquiditat, dona mostres d’esgotament. Si hem de viure només del que som capaços de generar, de la productivitat i no el crèdit, la producció i la demanda de béns i serveis caurà, fet que ens obligarà a viure de forma diferent. Viure amb menys productes no és cap drama, segurament aportarà menys individualisme, més solidaritat, més contacte social i, per tant, més felicitat.

La segona constatació és que, per a la majoria de la gent, serà molt difícil el canvi i caldrà ajudar amb rutines. Algunes ja s’estan portant a terme sense voler, per exemple en un pis de 50 m² no hi caben massa productes, cosa que ja limita la compra de coses innecessàries i les necessitats de climatització. S’assembla al que passava als avantpassats nòmades, que no podien tenir excés de mercaderies perquè les havien de trastejar d’un lloc a un altre. Si canvieu de pis us adonareu de la quantitat de coses que sobren i hem anat acumulant en el temps, mostrant que moltes no eren necessàries.

Estar-se de comprar, resistir a caure en la temptació, és com quan a un nen li diem que comptem fins a 10 perquè compleixi. És un canvi profund de maneres de fer. Deixar de creure que un dia és un dia, que només es viu una vegada, o que no ens podem perdre una oportunitat única… deixar passar l’ocasió, és tot un aprenentatge. En un món ple de temptacions és difícil mantenir la concentració i la voluntat per dir, ja en tinc prou, no cal més. Aprendre a estar satisfet amb el que ja tens, a conformar-se i a perdre’s coses, no és tasca fàcil.

Retornar a l’economia de mercat, que radicava en produir béns i productes bàsics, concentrant els esforços en l’eficiència i la fiabilitat (l’economia frugal), és imprescindible per canviar l’economia de consum modern (el ‘business as usual’, BAU) basada en generar necessitats i desitjos de forma permanent. Coneixem empreses on els pressupostos de publicitat són superiors al dels productes, en una acció perversa. No es tracta aquí de predicar l’ascetisme, reduint les necessitats materials i corporals, ni renunciant els plaers sexuals, estètics i gastronòmics. No cal arribar a una solució ètica-religiosa: parlem de retornar a la lògica del consum. No es tracta d’anular tots els desitjos, car això seria una decepció per a tots els que lluiten per alguna cosa: la il·lusió és l’energia potencial que més tard es convertirà en treball, en coses tangibles com la família, la feina, la creació, el gaudi de l’art, la contemplació, la lectura… No cal eliminar-la.

Malgrat això, serà difícil sortir de la rauxa del consum si no hi aportem rutines i rituals que ajudin a fer-ho. Com amb els nens petits, establir un horari ajuda molt a tenir comportaments ordenats, com no menjar a deshores, anar a comprar amb una llista prèvia, no comprar per Internet en el moment de veure l’oportunitat, sinó deixant-ho per l’endemà o més tard.

L’autocontrol, la capacitat de dir no als propis impulsos i resistir les temptacions, no és fàcil i demana certa integritat per poder ser moralment fiable: si no ets fidel a tu mateix, per què els altres han de confiar en tu? La nostra vida està formada per històries que hem d’interpretar i relatar per donar forma a la nostra existència. Moderar la moderació, va dir Oscar Wilde, fugint de l’ascetisme per viure bé com a ser humà.

Quines pautes ens poden ajudar? Svend Brinkmann en el llibre “La alegria de perderse cosas” cita les següents: Primer, decidir quan elegir, recorrent a hàbits i rutines. Segon, estar convençut que el millor no és necessàriament el que és bo per a un mateix. Tercer, fer que les decisions siguin irreversibles, car algunes no haurien de revertir-se quan impliquen obligacions que afecten les relacions amb altres persones. Quart, practicar la gratitud, tot i que és més fàcil dir que fer-ho. Cinquè, ser conscient de la temporalitat de la felicitat d’una compra que no aporta plaer al cap de poc temps. Sisè, resistir les ganes de fer comparacions amb els altres. Setè, aprendre a viure amb limitacions, no només amb la nostra voluntat sinó en un entorn cultural d’institucions, sistemes, organitzacions, tecnologies i llars del nostre voltant. I vuitè, crear rituals estèticament atractius que ajudin a una forma de vida ètica. Per exemple cantar l’aniversari feliç, acomiadar l’estiu, celebrar el cap d’any… cada individu o col·lectiu pot crear els seus rituals on es facin coses juntes que serveixin de contrapès front al risc de dependència de certes pulsions.

Sabem que no som res sense els altres, amb els que ens hem de relacionar i amb qui compartim una història comú. La qüestió és crear un paisatge per poder fer arrels. “Sense arrels és difícil evitar el desarrelament”, va dir Simon Weil. Comprendre les arrels, doncs, és un requisit previ per reconèixer que la vida es viu en comunitats, per això cal conèixer com encaixa el nostre temps i lloc en la història.