Sovint he insistit en el fet que no és només el CO₂ el que hem de disminuir, sinó que també cal abaixar l’extracció del conjunt de matèries primeres. El CO₂ l’hem d’abaixar des de 6,4 tCO₂/habitant fins 1,74 tCO₂/h, i les matèries primeres les hem de baixar des de 8,8 t/h fins a 6,66 t/h (segons les dades de l’INE). Tinc molt clar que aquesta adaptació de l’economia no la farem sense un xoc cultural, amb un canvi de model de societat.

També he explicat que el model actual del consum pel consum, que cerca una felicitat momentània amb el gest de la compra, mobilitza el neurotransmissor de la dopamina, que porta a una felicitat temporal, efímera que, quan s’ha normalitzat, en vol més, en una carrera constant per la compra. Esdevé com una droga que arrossega al ciutadà comprador compulsiu. En canvi altres matèries, com la serotonina i l’oxitocina, són substàncies que ens aporten una felicitat més prolongada, estable en el temps. Totes son neurotransmissors que fan sentir plaer. El problema és que és molt més fàcil i ràpid obtenir felicitat amb la dopamina que no pas amb els altres nuclis neurotransmissors. El mercat ho sap i ho fa servir per mantenir un model de vida. A partir d’aquí ha dissenyat una estratègia per donar al ciutadà molta llibertat per elegir productes, quants més millor, arrossegant-lo a una predisposició a comprar-ho tot, en una carrera golafre d’insatisfacció permanent, que a la fi permet més producció i més activitat econòmica, el vertader objectiu del model actual. Voler-ho tot, intentar comprar sempre el que és millor, triant productes i més productes, comparant amb el que tenen els altres en una economia de l’ostentació, fins a vegades tenir estrès de compra, penedint-se del que no ha sortit bé, patint a vegades frustració… és una dinàmica que ens porta al fracàs.

El fiasco no és només psicològic, és material, perquè ens porta a comprar coses que no es necessiten, només perquè són barates. Ho he vist amb els basars xinesos, on la gent comprava una cosa que hi veia… perquè era barata, no pas perquè li fes falta, mentre passejava per distreure’s. Un dia vaig dir que Xina era la perfecta paradoxa de Jevons moderna: fabricava tants productes i tan barats, que la gent els comprava sense necessitat, només perquè eren barats. La mateixa cosa passa sovint amb la compra per Internet: com que només val un euro, ho compro ja. El resultat de comprar el que no es necessita és un esgotament de matèries primeres, el desenvolupament d’una economia ineficient, amb més consum d’energia, més distribució, més transport i més deixalles. Per poc que hi pensem, cal frenar aquesta dinàmica i retornar al sentit comú, comprar el que és necessari i deixar el que és superflu.

Aquesta adaptació no la farem de forma voluntària, car requereix un esforç de voluntat personal considerable. Un amic, quan li vaig demanar què havia fet per aprimar-se, em va respondre: “menjar sense que arribis a sentir-te satisfet del tot, cal deixar a l’estómac una part per complaure i mostrar-li que ja n’hi ha prou”. Això exigeix una preparació mental determinada, que molta gent no pot fer. Altrament, crec que el camí el farem per força, perquè l’economia de la precarietat ens hi portarà. Llavors caldrà tenir mecanismes per facilitar l’adaptació al canvi cap a la frugalitat.

Tenir consciència que no ho pots comprar tot, que has de deixar de buscar i buscar el millor producte, que és suficient triar entre pocs gèneres, no és fàcil. Per exemple, si un entra a un hipermercat Esclat, trobarà 11.000 articles per triar. Reconec que a mi em mareja entrar en centres comercials amb tants productes. Normalment em quedo a la porta esperant que la resta de la família compri. Però a la majoria de la gent li encanta veure, triar i comparar. En canvi en una botiga de queviures, com a can Banasta de Llanars, els articles es redueixen cent vegades menys i és més fàcil elegir. Angelina, tens això o allò?  Son més cars, no hi ha tant per escollir, direu. Possiblement és un preu que haurem de pagar en un futur no gaire llunyà, quan haurem de comprar el pernil dolç, el salat, i altres productes frescos, cada dos dies perquè no el podrem tenir envasat en el plàstic en el que està avui. Llavors la compra serà al costat de casa, com abans. I segurament no ens cal triar entre tants productes. A Mercadona n’hi ha molts menys que a altres grans superfícies i a BonÀrea encara menys.

Cal orientar la compra a triar menys i tenir més facilitat d’elecció, per poder triar el que és suficient i desdir-se del que no es necessita. Sovint no és cert que tinguem llibertat d’elecció, perquè ens ha influenciat de manera sorollosa la publicitat. El sentiment de benestar depèn en gran mesura que tinguem la capacitat de controlar el nostre entorn i que sapiguem reconèixer que retenim aquest control. Per això, decidir quan volem determinar alguna cosa, ser selectius, potser és l’elecció més important que haguem de fer.

Si la compra no és l’acció més important per arribar a la felicitat, cal cercar en la serotonina, pel camí de les relacions socials profundes. Tenir contacte amb els altres pot ser més important que el benestar de la compra, per això cal cultivar els cercles de la família, el dels amics més propers i el de l’entorn social on es viu al poble o al barri. Per aquí crec que anirà la nova economia.