Llegeixo que hi ha una parada en el desplegament del cotxe elèctric a Europa: els fabricants de cotxes aturen els seus plans de noves fàbriques de bateries i allarguen la vida dels models de combustió. Alemanya només té el 12,6% de cotxes elèctrics del total i Espanya el 4,7%. Tot i que les energies renovables continuen implantant-se a Europa a un ritme fort, amb 130 GW de nova capacitat renovable des de juny de 2022, no sembla que el ritme sigui el suficient per poder prescindir del gas rus a l’any 2027.

En el desplegament de la transició energètica hi conflueixen molts factors: per un costat el fre de les companyies petrolieres que volen mantenir la venda de combustibles el màxim de temps possible, inventant combustibles alternatius (olis regenerats), generant falses informacions i frenant els punts de càrrega per vehicles elèctrics a les gasolineres. Dins el mateix grup hi ha els fabricants de cotxes que veuen com no estan prou preparats per competir amb els fabricants xinesos que fa anys que estan desenvolupant cotxes elèctrics a molt baix cost. Per altre costat, hi ha el consumidor, que no veu clar el canvi, tant pel preu, com pels pocs punts de càrrega.

Darrera tot això hi ha una manca de lideratge fort i d’un relat que tothom pugui entendre. Si Noruega ha aconseguit vendre el 90% de tots els cotxes elèctrics, per què Espanya només pot tenir el 4%? Si Xina pot arribar al 45% de tots els seus cotxes en un termini curt, si els seus punts de càrrega de gran potència van augmentar un 55% l’any 2023, per què Europa no ho pot fer?

Lideratge i relat. El lideratge xinès parteix d’una dictadura que fa 10 anys va decidir substituir les importacions de productes de 10 industries manufactureres, i hi va posar el finançament per fer-ho. Els cotxes elèctrics finalment tenen preus inferiors a 15.000 euros, fet que ha acabat de convèncer a l’usuari. Pel que fa al relat, a Xina no hi ha lloc per les fake news, car el relat dominant és l’oficial. A Occident hem de lluitar contra les falses notícies, però també contra la psicologia col·lectiva.

Si a Xina no hi ha discussió quan l’autoritat decideix que s’ha de fer una infraestructura, una fàbrica o una instal·lació en un lloc, a Occident això topa contra l’opinió local de la gent. I, com més avança el benestar econòmic, més resistència. El problema neix d’una manera de fer on l’individu té una increïble llibertat per decidir el que compra i ho obté immediatament. El ciutadà s’ha acostumat a tenir infinites opcions per elegir el que compra, creient que aquest fet, tanta llibertat d’elecció, li crea benestar. Però en el fons aquesta situació el manté angoixat si es deixa arrossegar per la dinàmica de més és millor, enlloc de la d’elegir només el que és bo per a ell. Obtenir més i més de tot, l’ofega financerament i el fa estar contínuament enganxat a totes les modes, artefactes i experiències que va veient en els mitjans, molt més si cau en la comparació amb el que fan els altres.

Aquesta psicologia de buscar sempre el producte millor, comparant sense fi, enlloc del que és bo i suficient, pot portar al ciutadà al desànim. I amb ell al penediment. Si un pren una decisió errònia, potser que en el futur es penedeixi del que ha fet. La gent que viu en la dinàmica de prendre decisions de compra de molts béns i experiències, té por a l’error per no haver de penedir-se més endavant. Això és un contratemps per a la instal·lació de parcs solars i eòlics, pel fet que no hi ha altres opcions per poder escollir, no es pot decidir per centrals nuclears o de gas, perquè no estan en l’equació. Per tant, el que sempre busca comparar per triar el que és millor, només té l’opció de no decidir, perquè no té cap alternativa, o perquè creu que la possibilitat que l’economia caigui, que el benestar sigui pitjor, no es produirà. El gran error està en no veure que, igual que quan compra un producte que no el satisfà, el pot retornar: els parcs renovables són reversibles, al cap d’uns quants anys es poden eliminar i queda tot com abans. Altres accions com les centrals nuclears, els pantans o la contaminació de purins no són tan fàcilment reversibles.

Una altra derivada de la psicologia del consumidor és la mala predicció de la seva adaptació al futur. Tots sabem que l’home s’adapta a les noves circumstàncies, siguin bones o dolentes. Unes costen més que altres, però s’acaba adaptant. En el cas dels parcs renovables, el ciutadà no és capaç de veure com podrà acceptar el canvi de paisatge, ni les conseqüències que tindrà no fer-ho. Per exemple, no pot visualitzar el que costarà l’adaptació a tenir cada any més dies amb temperatures màximes superiors a 40 graus. Enguany les terres de Lleida han tingut 30 dies amb més de 30º, 25 dies amb més de 35º i 7 dies amb més de 40º. També hi ha hagut 27 nits tropicals. Com explica Francesc Mauri, això és un perill per a la salut de les persones i també sobre la fauna i la flora. El mar Mediterrani també està donant senyals de canvi amb temperatures de l’aigua arribant fins a gairebé 32º a les Illes Balears, i això té riscos en tempestes. Es calcula que a final de segle el mar pujarà 1 m. cosa que vol dir que, tal com estan les coses avui, cobriria tot l’Alt Empordà.

Veure morir la flora i la fauna, tenir episodis de tempestes tropicals i pèrdua de costa, sembla difícil de copsar. La psicologia del consum ens frena.