El president Sanchez va dir fa una setmana que “la economia espanyola va como un tiro”. El que no va dir és cap on anava el tret, si al peu o a l’aire. Ho deia arran de la publicació per l’INE del creixement de l’economia a l’últim trimestre d’enguany, amb un augment del 0,8% trimestral i un 2,9% anual. A més, les dades de l’atur del mes de juny van baixar a Espanya amb 10.800 persones, tot i que va pujar a Catalunya, en un mes turístic.

Per altre part, dilluns vam assistir a un dia negre en les borses internacionals preses pel pànic de com evoluciona l’economia mundial. Fa molts mesos que hi ha el debat de com i quan serà la caiguda de l’economia mundial, de si hi haurà una recessió global o no, de quines seran les solucions i les conseqüències d’un cas així. Només va fer falta que el banc de Japó (BOJ) apugés un 0,25% el seu tipus d’interès i que el canvi yen-dòlar es devalués un 2,9%.

Per què això va desencadenar el pànic mundial? Perquè des de març de 1999 els tipus d’interès a Japó eren del 0% i tot el món demanava yens a interès prop de zero per a fer les seves inversions, la majoria d’elles en borsa i en immobiliari. L’anunci de pujada del tipus d’interès va precipitar les vendes de tots aquells que tenien accions comprades amb crèdits amb yens i va arrossegar la resta. Tot es va quedar en un ensurt i la situació en el transcurs de la setmana s’ha anat normalitzant més o menys. Però l’avís del que pot passar tard o d’hora hi és.

La raó és la que vaig advertint  repetidament en aquest espai: l’economia mundial no va bé, viu de generar deute, i l’espanyola tampoc. Que en els dos trimestres de l’any el funcionament hagi estat positiu, no implica que vagi bé en la resta de l’any. De fet, el PMI industrial va passar de 49,2 a gener (50 és el zero de l’activitat) fins a 54 a maig, per després baixar fins 52 a juny i a 51 a juliol. És l’única economia d’Europa que encara té un índex positiu, però amb una tendència baixista clara. Pel que fa a l’índex de serveis, que sempre ha salvat l’economia espanyola, a gener era de 52,1, a juny era de 56,8 i a juliol de 53,9, també en retrocés. Els valors de la indústria són més alts que els altres països pel consum intern que comporta el turisme, però aquest juliol l’hem vist punxar.

Si ara anem a mirar el consum directament, el turisme domèstic està en caiguda des d’octubre de l’any passat i el turisme internacional està amb un creixement estable des de fa un any. Però pel que fa al consum intern de productes, la seva evolució és baixa des de desembre passat, afectant molt negativament a la franja d’edat que va des de 30 a 64 anys, la que ha de mantenir fills. És la conseqüència de la pèrdua de poder adquisitiu per l’enorme inflació dels anys 2021, 2022 i 2023, pèrdua que serà difícil recuperar, amb la conseqüència de desaparició de demanda i posterior baixada de producció i de llocs de treball. L’economia espanyola a l’any 2023 va doblar el compte corrent exterior històric, passant des de valors propers a 30.000 milions que era habitual a partir de 2013, fins a 62.000 milions el 2023. Però l’augment de preus i la baixa producció a Alemanya i a França, els principals clients d’Espanya, fa preveure que la dinàmica ja ha canviat de sentit, com deixen veure els valors mensuals de PMI. A partir de les dades que es veuen, el balanç de béns exteriors serà millor al de 2023, el balanç de visites internacionals serà semblant, però el turisme domèstic caurà, afectant el consum.

Les borses van tenir l’ensurt perquè veuen que la creació de treball a Estats Units no va bé, que l’economia alemanya no funciona, la francesa, l’anglesa, la turca i la xinesa tampoc, i que les solucions dels bancs centrals per injectar més liquiditat, estan limitades per la creació de bombolles i per la inflació, que podria remuntar novament. Sabem que tot s’aguanta pels pèls fins a les eleccions d’Estats Units. Llavors ja veurem què passa. A partir de l’ensurt d’aquesta setmana ja es preveuen baixades de tipus d’interès a Estats Units i a Europa, que donaria una mica d’oxigen a l’economia.

El mal de l’economia mundial es deriva de dos fronts: En un costat hi ha el resultat de tanta liquiditat generada pels bancs centrals, sobretot des de 2020, que ha propiciat bombolles i inflació. Per l’altre costat els problemes geopolítics, tant a Ucraïna com a Israel, que han alterat els preus de les matèries primeres de forma notable.  

A partir de setembre podem veure una caiguda del treball a molts països i especialment a partir de desembre a Estats Units. Això podria desencadenar un contagi de crisi global. El que és segur que acabarà passant és una punxada en totes les bombolles de l’economia, tant la borsària, com la immobiliària o la de matèries primeres, excepte les que son refugi, com l’or.

Queda per veure el marge d’actuació de les autoritats financeres i com evoluciona la guerra entre Hezbol·là i Israel, en una repetició dels conflictes dels anys 70 amb la guerra de Gaza el 1973 i la de Líban el 1978, que van portar a un canvi de model de l’economia mundial. No podem ser gaire optimistes, i més val preparar estratègies per aguantar els embats que venen. Treure pit en aquesta situació, enlloc de preparar-se per moments més complicats, no és la millor estratègia. Podria ser el tret al peu.