En articles anteriors hem explicat les estratègies de Xina i d’Estats Units per mantenir la seva economia i crear benestar a expenses de la resta del món. Europa no té el privilegi d’una moneda d’intercanvi mundial com el dòlar, ni sap fer les trampes que fa Xina.

Comencem per Gran Bretanya, tot i que ara ja no està a la UE. Gran Bretanya té un balanç comercial amb la resta del món negatiu d’un -3,3% del seu PIB, un efecte històric pel fet que és una illa i ha d’importar moltes matèries primeres. Aquest compte corrent ja era negatiu el 1951 i l’últim any que va arribar a ser positiu va ser el 1981. Si sempre és negatiu, de què viu GB? De les transaccions financeres. El 2023 va enregistrar un compte de capital de 566,4 mil milions de dòlars, un 17% del seu PIB. Això explica la davallada de tota la indústria del Regne Unit, amb una lliura esterlina sobrevalorada per les transaccions de la City de Londres.

Anem ara a Alemanya. Alemanya ha tingut des de 2002 un compte corrent positiu, arribant a ser del 8,6% en els anys 2015 i 2016. La unificació de les dues alemanyes al 1990 va significar el repartiment del benestar de la part occidental cap a la oriental. Això va obligar als alemanys a fer un esforç titànic en la millora de la seva productivitat i del seu valor afegit. Alemanya no va tenir bombolla immobiliària com Estats Units o la resta d’Europa. Quan tots aquests deien “que fabriqui Xina, que nosaltres pensarem i dissenyarem”, Alemanya es va dedicar a augmentar la seva producció tot sofisticant el nivell tecnològic. A partir de 2019 aquest augment ja no millora (tot i que el 6,3% de superàvit comercial el voldrien tenir tots els països) i es veu frenat per la competència de Xina i d’Estats Units. Alemanya no hauria pogut tenir tant excedent comercial si hagués estat fora de l’euro: el marc s’hauria revaluat i hauria frenat en sec la competitivitat de la seva indústria. El país s’ha beneficiat que els estats del sud d’Europa no hagin tingut el desenvolupament tecnològic que va adquirir ell, mentre tots construïen immobles. Si Gran Bretanya hagués estat dintre l’euro, possiblement s’hauria pogut beneficiar del mateix mecanisme d’Alemanya, mantenint la moneda devaluada.

L’euro va ajudar Alemanya a tenir un excedent molt important, però a canvi va perjudicar als països del sud que veien com la moneda estava massa valorada pels requisits de les seves exportacions. El cas més clar és el de França, que des de 2005 té un compte corrent negatiu, o el d’Itàlia, que va entrar en una dinàmica negativa tot just quan va néixer l’euro, però que va saber refer la seva situació després de la crisi immobiliària. El cas d’Espanya és una mica diferent perquè històricament havia tingut un compte corrent exterior negatiu. Aquí també la sortida de la crisi immobiliària va permetre que el compte corrent fos positiu a partir de 2012. El resultat és que, mentre Itàlia i Espanya sembla que poden trobar una solució amb el seu encaix al món (Espanya amb un cert equilibri en béns i una entrada massiva de turisme), França l’ha perdut del tot, segurament perquè el seu model social, polític i financer ha arribat al final d’on podia arribar. Si França no formés part de l’euro, devaluaria la seva moneda immediatament, però no ho pot fer. Per posar més llenya al foc, el seu deute públic i privat és del 379% del PIB, mentre que el d’Espanya és del 274%, el d’Itàlia del 288% i el d’Alemanya del 235% del PIB. França té l’economia desballestada i no troba la solució política per arreglar-ho perquè segurament la resposta demana esforços que la població no vol acceptar.

El fet que el principal producte exportador d’Europa siguin els vehicles, amb un 17% a Alemanya, un 16% a Espanya, un 9,4% a França i un 8% a Itàlia, complica el futur de les exportacions degut al canvi del cotxe elèctric. Europa exporta també molta maquinària, amb un 16% a Alemanya, un 17% a Itàlia, un 11% a França i un 6,8% a Espanya, elements que també veuen la competència de Xina i ara de l’Índia. I la part electrònica, amb un 11% a Alemanya, un 6,5% a Itàlia, 7,8% a França i 5,3% a Espanya, tampoc sembla que tingui un bon futur. A França la salva Airbus, productes farmacèutics i productes de luxe, però amb això no n’hi ha prou per mantenir el país, ni sent el lloc del món amb més turistes.

Veurem com es resoldrà l’equilibri entre Europa, Xina i Estats Units. Sembla entreveure’s que augmentarà la barrera front els productes xinesos. També que el dòlar es revaluarà, però està per saber quin serà el grau de cooperació entre Estats Units i Europa, si les relacions comercials seran fàcils o també es restringiran. Europa haurà de fer deures per executar els canvis tecnològics que venen, aplicar les disrupcions en renovables, mobilitat elèctrica i autònoma, intel·ligència artificial, proteïna no animal i robòtica.

També serà clau resoldre el problema de França. Més dèficit públic no és la solució, més deute tampoc, treballar més hores sembla impossible… per tant és urgent trobar un camí que millori la productivitat de forma notable. Cal un programa europeu per generar més liquiditat per invertir només en el salt tecnològic disruptiu, (tal com fan Xina i Estats Units) alhora que s’evita que el polític de torn en faci ús demagògicament per augmentar el consum. És una tasca difícil i, per això, serà una revolució.