Estats Units i el dòlar com a moneda de transacció
A l’acord de Bretton Woods fet a l’any 1945, després de la 2ª Guerra Mundial, es va arribar a la conclusió que les dues guerres tenien l’origen en un inadequat ordre de compra i venda internacionals. En la discussió per l’acord, John M. Keynes va proposar fer una moneda internacional, cistella de totes les monedes segons el seu pes, moneda que en diria Bancor. Però aquella guerra l’havia guanyat Estats Units i Keynes era anglès, així que l’acord va agafar la idea imposada pels americans segons la qual el dòlar estaria lligat a l’or i la resta de monedes estarien encadenades al dòlar. Així va ser com el dòlar va esdevenir la moneda de pagament entre països, la moneda del comerç internacional.
Però a l’any 1971, quan Estats Units estava en plena guerra amb Vietnam, el pressupost no podia fer front a les despeses, fet que va portar Richard Nixon a desdir-se de l’acord de Bretton Woods i a deslligar el dòlar de l’or. A partir d’aquí el valor del dòlar és completament fictici, tal i com explicàvem amb el yuan xinès la setmana passada. Estats Units s’ha permès fabricar dòlars sense fi i, com que de fet és la moneda mundial, això no li provoca inflació. Aquesta és exportada i repartida per a tot el món.
Charles De Gaulle en va arribar a dir “el gran privilegi” d’Estats Units. Però, tal i com li passa a Xina, això un dia té un final, amb conseqüències que ara son greus: Estats Units es veu en l’obligació de viure permanentment en dèficit comercial i fiscal per poder treure els dòlars al món. El dèficit comercial perjudica a les empreses de l’interior del país i el dèficit fiscal no sempre està destinat a inversions productives, més aviat a defensa que, per cert, és la clau principal de la credibilitat del dòlar: la força militar.
Pel que fa al dèficit comercial, la immensa importació des de l’exterior, provoca un consum intern podríem dir gratuït, pagat amb moneda que fabrica el país, però això té com a conseqüència un consum sovint no necessari, una pèrdua de producció local i finalment una pèrdua de competitivitat en la indústria.
Aquest esquema va anar bé fins que Xina va aplicar una recepta semblant amb la seva moneda i hem arribat a la situació actual, on les dues trampes no es sostenen al mateix temps.
Estats Units exporten dòlars a la resta del món amb diversos mecanismes: primer, a través del comerç internacional, venent béns i serveis en dòlars, per la qual cosa els altres països han de canviar la seva moneda a dòlars (el petroli és el cas major, però la resta de matèries primeres també es venen en dòlars). Per altra banda, amb inversions estrangeres, pel fet que inversors de tot el món compren actius americans, siguin accions, bons del govern o propietats. Tot això es fa en dòlars. Addicionalment, exporten els dòlars a través de reserves de divises que fan els bancs centrals de molts països per estabilitzar les seves monedes. També ho fan mitjançant la importació de béns i serveis que paguen exclusivament amb dòlars i, de manera més general, en el context d’haver esdevingut la moneda de reserva més utilitzada al món.
Tot plegat ha conduit que Estats Units tingui un dèficit comercial amb Xina insostenible que tendeix a devaluar el dòlar. Aquesta situació Donald Trump la va començar a frenar i Joe Biden va continuar, per la qual cosa no sembla que hagi de canviar la direcció amb un nou govern. Fins i tot Trump ha dit que posarà un aranzel del 60% als productes xinesos. Si això passa, el dòlar es revaluarà pel fet que hi haurà menys dòlars en circulació mundial. Al mateix temps, com ja es veu avui, la desglobalització comporta un augment de la inflació pel fet que la infraestructura nacional no és suficient per produir la demanda. Una conseqüència lògica és que els altres països també posaran traves a la compra de productes nord-americans, frenant l’economia mundial amb una guerra comercial i afectant a les cadenes de subministrament globals.
No sabem com acabarà aquesta adaptació de l’economia mundial. El que coneixem és que tot això comporta una disminució del consum global, cosa que afectarà la producció i els llocs de treball, també els nostres.
L’única solució per mantenir la riquesa és augmentar dràsticament la productivitat de l’economia, afavorint que les empreses s’adaptin ràpidament a la nova situació, robotitzant tant com es pugui, deixant l’energia fòssil immediatament, desburocratitzant l’administració pública, adaptant la fiscalitat dels països de forma que penalitzi les matèries primeres i no la simple producció de béns i serveis, traient la ineficiència del sector públic…
Tot això és una revolució per la que ens hauríem d’anar posicionant amb més formació professional i adaptant el sector públic per fer possible que el privat faci el camí.
Res de tot això sembla que hagi de passar aquí, amb un govern a Madrid que només pensa en recaptar per fer despesa improductiva (en el bon sentit de la paraula) i amb una Catalunya que s’ha disposat a no deixar l’energia fòssil. Si no canvia radicalment el plantejament, la nova economia frugal vindrà a casa nostra amb patacades, amb pobresa.
3 thoughts on “Estats Units i el dòlar com a moneda de transacció”
Bon dia Joan
Primer que tot moltes gràcies pels teus articles, els vaig trobar pels comentaris d’un subscriptor de Vilaweb fa unes setmanes i en sóc seguidor des d’aleshores.
Ja havia llegit o escoltat alguna vegada en altres lloc el que has comentat del dòlar i no sé si veus possible que amb l’euro es puga fer alguna cosa semblant al que han fet els xinesos i els americans o si ja és massa tard per a posar a imprimir la màquina de bitllets ( l’ideal seria el sistema xinés, com ja deies en l’article anterior, però les condicions polítiques d’ací són prou diferents i segurament hi hauria més dificultats a poder-ho aplicar).
I en qualsevol cas, què hem de fer les micropimes per a sobreviure?
Això d’anar imprimint bitllets i augmentar la massa monetària artificialment és perillós perquè portat a l’últim extrem acaba en hiperinflació i pèrdua de confiança de la gent en la moneda.
És el que li va passar a Alemanya el 1922, o actualment a l’Argentina. Tenien carretades de bitllets que no valien res. Al capdavall avui en dia tota la moneda és fiduciària, i té el valor que té perquè tothom creu i té fé (d’aquí el terme fiduciari) que el té, perquè materialment és un tros de paper tintat (moltíssim més sofisticat que el que vostè fabrica evidentment), però un tros de paper al cap i a la fi.
Per això la moneda en circulació ha de reflectir el més aproximadament possible el valor dels productes i serveis de l’economia i tot el patrimoni acumulat al llarg dels segles. Posem un exemple: Suposem que tot el que produeix un país, més el patrimoni net, el materialitzem en un únic objecte, un cotxe, i que val 100 unitats monetàries. Si amb la inflació, imprimir bitllets i altres martingales acaba valent el doble, 200 u. m. Què vol dir que som el doble de rics? No, perquè seguim tenint un sol cotxe, l’únic que ha variat ha sigut el seu preu. Ja ho diu la dita: “Sólo el necio confunde valor y precio”.
És el que passa a casa nostra amb els aliments. Han augmentat de preu una bestiesa, i la patronal dels supermercats contentíssims amb la facturació, (i el govern amb la recaptació d’IVA), però si mirem les unitats de producte venudes veurem que han disminuït, per tant ens hem empobrit, som més pobres, perquè hem necessitat molts més diners per comprar el mateix, o menys.
Bon dia. La meva impressió és que els xinesos ens obligaran a copiar alguns dels seus mètodes. Ara bé, imprimir bitllets per fer créixer la demanda, que és el metode occidental, és un error. Imprimir bitllets per actuar amb bisturí en inversions com en el cotxe elèctric, la robotització, el canvi de burocràcia pública amb IA, en la transició enrgètica de la indústria, en la rehabilitació d’habitatges, en millorar la mobilitat elèctrica… Això potser sí que es pot fer. També té un risc inflacionari, però els xinesos ens han ensenyat que aquest risc es pot controlar subvencionant les matèries primeres que importem. El control que ha fet Xina és espectacular i introdueix una nova manera de veure la macroeconomia. Ells han après el que han volgut del capitalisme i li han posat una alternativa. És clar que també han creat una enorme bombolla immobiliària. Aquí han errat fortament i els passarà factura. Tot això ho veig amb la gestió dels PERTES, que és excessivament pesada, lenta i insuficient.