Des que Xina es va integrar en l’Organització Mundial de Comerç el 2001, la seva economia no ha deixat de créixer espectacularment. La seva forma d’actuar no ha estat precisament ortodoxa respecte a les lleis del mercat, amb pràctiques que la mateixa OMC ha qualificat de deslleials, sobretot per la comparació de preus per determinar les subvencions i el dumping. La clau de Xina ha estat el control de preus per mitjà de subvencions a fabricants i altres condicions que fan que els preus interns siguin baixos i facilitin l’exportació a preus inferiors als mercats on es destinen. Aquest fet mostra que l’economia de Xina no és una economia de mercat, perquè els preus interns responen a polítiques planificades. Aquesta manera d’actuar de Xina es va permetre des de 2001 fins 2016, any a partir del qual hauria d’haver evitat pràctiques deslleials.

Xina ha augmentat el seu PIB des dels 0,864 bilions de dòlars l’any 1996 fins a 17,6 bilions el 2022, un creixement del 1.966% en aquest període. Per comparar-ho, Estats Units en el mateix període va créixer un 215% i el món ho va fer en un 218% de mitjana. És molt difícil créixer a ritmes tan elevats sense caure en crisis severes que enfonsin l’economia per molts anys, però Xina ho ha assolit fins avui. El primer risc de créixer tant és la inflació. El segon és el de la revaluació de la moneda a mesura que l’exportació creix, a conseqüència de la qual es perd competitivitat i frena l’efecte exportador. El tercer és que la millora de la riquesa del país augmenti el nivell salarial i torni l’economia menys competitiva.

Xina ha sabut resoldre tots aquests riscos amb una economia planificada, utilitzant un recurs que cap economia havia emprat de la mateixa forma abans: la creació de liquiditat sense límit. Si una economia crea molt excedent ha de crear diner per equilibrar aquesta riquesa, car el valor de la moneda ha de correspondre al de l’economia real. Doncs bé, Xina no ha seguit aquest equilibri i ha creat molt més diner del que necessitava l’economia: des de l’any 1996 fins el 2022 ha augmentat en 5.250% la liquiditat del país, 2,7 vegades el creixement del PIB, quan a Estats Units ha estat de 0,89 vegades i al món de 1,06 vegades. Això li ha permès evitar la revaluació del yuan i continuar sent competitiva en el mercat internacional. També li ha permès estendre la riquesa obtinguda pel país en forma de construcció de grans infraestructures. Finalment li ha permès subvencionar la compra de matèries primeres per frenar la inflació i produir a preus baixos. Ens trobem amb una economia on el valor de la moneda correspon a menys de la meitat del que hauria de ser. La part negativa d’això ha estat la bombolla immobiliària, que ha explotat. El sector immobiliari representa un 26% del PIB i les seves companyies més grans es dirigeixen al tancament. El nou pla econòmic per resoldre la crisi econòmica xinesa passa per impulsar l’exportació i augmentar el consum intern (ai la inflació!). Xina exporta principalment material electrònic en un 27%, maquinària en un 15%, plàstic i química orgànica en un 8%, acer i minerals en un 6,7%, vehicles en un 5,7%… i això ho fa principalment a Estats Units en un 15%, a Europa en un 11,9%, a Hong Kong en un 8,3%, a Japó en un 4,8%, a Vietnam en un 4,2%, a Índia en un 3,6%, a Rússia en un 3,4%…

Acabada la bombolla immobiliària ara queda impulsar la indústria tecnològica, cotxes elèctrics, bateries, plaques fotovoltaiques, electrònica i química, indústries en les quals el sistema públic aporta el capital necessari per a la investigació i per a la inversió. Això fa que els seus productes puguin dominar tot el mercat mundial. La reacció ja l’estem veient: Europa ha posat aranzels fins el 38% als cotxes elèctrics, i Donald Trump ja ha dit que posarà un aranzel del 60% als productes xinesos, xifra que encara deu quedar curta. El xoc comercial mundial està servit. Faríem bé de negociar aquest enfrontament, no sigui que ens passi que acabi essent el germen d’una nova guerra mundial, tal i com va ser amb la primera i la segona.

Dit això, i amb el nostre model econòmic que es veu al límit, la lliçó de Xina amb la liquiditat podria ser apresa pel món occidental. Si aquesta no va al consum, si es destina amb un bisturí només a recerca, a desenvolupament i a inversió en sistemes més eficients i sostenibles, podria ser que la solució xinesa sigui adequada per resoldre el nou paradigma de l’economia frugal. Avui sabem que l’economia no generarà prou marge brut per fer totes les inversions de la transició energètica, que fer-ho de manera usual tindrà un cost inflacionari no assumible, que el camí s’allargarà excessivament en el temps… La solució possiblement la ha trobat Xina: generació sense límit de liquiditat destinada de forma dirigida i planificada a fer la transició.

Una cosa semblant es volia fer amb els fons Next Generation, però ni la quantitat és suficient, la direcció dels fons no ha estat adient, desviant-se cap a pintar façanes i altres serveis, i la seva gestió ha estat un desastre descomunal. Si s’ha de fer amb més intensitat, cal que els fons es distribueixin directament des d’estadis europeus, sigui directament des del BCE o des d’altres organismes com el BEI o altres (ICF, ICO). Però cal treure aquesta gestió dels polítics de torn. És una oportunitat que es presenta en els mesos que venen. O copiem Xina, o ens deixem colonitzar, heus aquí la qüestió.