Hem comentat sovint en aquest mateix espai que el benestar prové de l’augment de la productivitat que sabem fer: si un camp de blat fa 300 anys necessitava 200 hores i avui en necessita 8, amb les 192 hores restants es poden produir més coses i serveis, més riquesa… o treballar menys si el nivell de vida ho permet. Hi ha gent que això no ho té clar ni remotament, com la ministra de treball Yolanda Díaz. Ella creu que el benestar ve de generar més dèficit públic, de crear més llocs de treball de funcionaris i de fabricar més deute. I, amb aquest bagatge mental arriba a proposar permisos de paternitat de 20 setmanes, crear 40.000 nous funcionaris (quan s’hauria d’automatitzar més l’administració) o rebaixar les hores treballades per setmana de 40 a 37,5 h. Ella no ho sap, però abaixar hores de treball significa una pèrdua de productivitat del país del 6,25% directament, per tant, una pèrdua de benestar, que sabem que no va sobrat. Tampoc sap que la fiscalitat sobre les empreses (impost de societats i seguretat social) a Espanya és del 12,2% contra 10,4% a la UE, segons calcula l’IEE. Treballar menys hores podria anar bé si s’acompanyés d’un canvi d’actitud en la feina, posant-hi més concentració, intel·ligència, imaginació i responsabilitat. Però qualsevol que es passegi pel país sap que això no serà així.

Per què la qüestió és important? Doncs perquè avui la productivitat d’Espanya és negativa. La productivitat total dels factors, la que té en compte l’augment de la producció en un temps determinat menys l’augment del capital emprat en el mateix moment, ha evolucionat negativament des de l’any 2000 fins el 2022. Així, Estats Units en aquest període l’ha augmentat un 15,5%, Alemanya un 11,8%, Gran Bretanya un 8,8%, França un 0,8%, Itàlia un       -5,1% i Espanya un -7,3%. Això vol dir que hem perdut benestar directament, sigui amb pitjors serveis públics i/o amb pitjor poder de compra. I els mesos que venen exigeixen augmentar la productivitat per assolir més resiliència.

Créixer com ho està fent el país, amb turisme massiu (l’increment del PIB depèn ara en un 70% del turisme), amb venda de productes del sector primari sense gaire valor afegit, és pa per avui i gana per demà. És un miratge, fa créixer l’economia però no aporta prou valor afegit per donar recursos al sector públic per corregir els efectes negatius que aquest creixement comporta, obligant-lo a augmentar la pressió fiscal. Així, no se’n dediquen prou per resoldre el problema d’habitatge, els metges i infermeres marxen del país perquè tenen salaris baixos i els hem de substituir per altres que provenen de més enllà de l’Atlàntic, amb menys formació, no en dediquem prou a ensenyament i tampoc en dediquem a fer la transició energètica. Amb una població que envelleix a gran velocitat, amb una demografia que disminueix la població catalana, amb una pèrdua de 700.000 persones nascudes a Catalunya fins el 2050 segons Idescat, és un error impressionant  continuar creixent amb treball de baix nivell que arribarà a necessitar 1,5 milions de persones foranies.

Si aixequem el cap és visible que aquest model no pot continuar així. Per què els polítics insisteixen en ell? Perquè permet que el PIB nominal continuï creixent i així alimentar el pressupost, que els consent fer una política de distribució ideològica i d’amiguisme. Fent-ho ens ensorren, i ningú diu res, l’economia creix, per tant va bé…

Canviar aquesta dinàmica no és fàcil. Primer cal treure els elements tòxics del sistema, els polítics demagogs que donen avantatges al ciutadà però que a la llarga els perjudica (penso, per exemple, en el xec escolar dissenyat per afavorir Abacus en una acció d’amiguisme). Canviar la creació de treball amb més qualitat demana alhora més formació i un canvi en l’actitud responsable. Grècia ha permès que les hores de treball setmanals arribin a 48 hores: si no pot millorar la productivitat amb més coneixement, caldrà posar-hi més hores, no menys.

La clau està en dos llocs: per un costat cal que els empreses puguin invertir en més tecnologia, amb més digitalització, més automatització, més robòtica, més estalvi energètic, més energies renovables, més desenvolupament de productes, més venda internacional… Però per altre costat, ens cal més formació, que els joves surtin amb més criteri, havent fet més lectura, amb un domini mínim de la lògica matemàtica, amb capacitat d’aprenentatge, amb ganes d’aprendre i d’evolucionar. Les dues coses són difícils avui: la inversió està frenada pels criteris bancaris d’excés de garantia, fet que porta a que no sigui fàcil que un banc faci un crèdit a una empresa per una inversió, i per altre costat  l’ensenyament a ESO fa aigües des de fa dècades.

Cap de les dues coses estan en via de ser resoltes. Aquesta setmana he visitat una empresa que es dedica a dissenyar equips pedagògics de robotització per a estudiants a través de blocs, i he quedat sorprès dels professors d’arreu d’Espanya implicats en aquesta revolució. Ells només son un embrió, difícil que es generalitzi a tots els instituts. Però és el camí.

La feina a fer és immensa i serà molt difícil donar-li la volta. Caldrà fer un examen als polítics que es presentin a eleccions per comprovar si coneixen quina productivitat té el país i si són conscients de la pèrdua de qualitat en els serveix públics i del poder adquisitiu de la gent. Només si saben la gravetat de la situació els hem de deixar governar.