El 8 de setembre de 2004, avui fa 20 anys, vaig fer el primer article a Diari de Girona. Abans n’havia fet uns quants a El Punt amb el pseudònim de Marcel Ripoll, pseudònim que compartíem dues persones.

Escriure un article setmanal va ser la conseqüència d’un greu accident que va passar a la fàbrica de Besalú: el vessament de fuel al riu Fluvià del 7 de juny 2004. Feia 6 mesos que hi havia el primer Tripartit a Catalunya, fet que va tenir com a conseqüència, arran del vessament, una reacció virulenta sobre l’empresa i, sobretot, sobre mi. Al mes d’agost vaig revisar el recull de premsa i em vaig preguntar per què la gent deia coses del meu fer que no eren certes. Vaig arribar a la conclusió que, de la mateixa forma que no havien sabut que escrivia articles des de 1982, no tenien per què saber com actuava i com pensava. M’he equivocat – vaig reconèixer – he de canviar d’estratègia. Així va ser com vaig convidar a Jordi Xargayó, director del Diari de Girona, a visitar la fàbrica i li vaig proposar escriure un article que trenqués la discreció que havia estat exercint. Així va ser com vaig escriure un article un dimecres, que Xargayó de seguida va proposar que es convertís en una peça fixa pel diari dels diumenges. Des de llavors, pràcticament sempre s’ha omplert aquest racó del Diari, excepte quan, per qüestions de calendari, el diumenge ha caigut en Nadal o un altre dia en el qual no hi ha hagut diari. Per tant, ara dec portar uns 945 articles escrits a Diari de Girona.

Escriure l’article setmanal m’ha canviat la vida. Primer perquè ara la gent sap com penso realment, des dels mateixos companys de l’empresa, fins la resta de la gent amb la que tinc algun lligam. Però on me l’ha canviat ha estat en la necessitat d’ordenar les idees per poder explicar coses diferents amb la intenció que interessin a la gent, sovint de caire tècnic, i a investigar coses que abans no coneixia prou, o gens. M’ha portat a llegir molt més: he intentat entendre els reptes i oportunitats de la transició energètica i comprendre les dinàmiques de la nostra economia, un camí que m’ha conduit a donar voltes entorn del concepte de la frugalitat, un terme que s’ha convertit en una etiqueta que pot definir moltes de les qüestions que he anat comentant en aquest espai.

Llegint el primer article, titulat “La indústria que ens mereixem”, tinc la impressió que avui seria vigent des de la primera lletra a l’última. Llavors em queixava de la pèrdua de  competitivitat de les empreses, de la desaparició de teixit industrial, del naixement del que ara en diem efecte Nimby, de la necessitat de potenciar la formació professional, de posar més guarderies, de millorar l’excel·lència de l’administració…

Els humans anem de crisi en crisi: de la del 1929 vam anar a la II Guerra Mundial, d’allà a la crisi energètica dels 70, d’aquí fins el 2000 i l’esclat de la bombolla punt com, llavors la crisi immobiliària del 2008, el Covid el 2020, i ara tornem a tenir indicadors negatius. Les anàlisis son sempre les mateixes: pèrdua de valors, indefinició econòmica, manca de lideratge… sempre hi ha una nova paradoxa de Jevons que s’afegeix a la festa, necessitant cada vegada més recursos i més crèdit, fabricar més diners. Per això em va cridar l’atenció un text que vaig llegir fa un temps, i que mencionava el concepte de la societat del pessimista indefinit, aquella dels que miren cap a un futur incert i no gaire pròsper. Sortim d’una crisi i ja enfoquem la propera, però per tancar etapes necessitaríem cada vegada més temps per aplicar creativitat tecnològica en conjunció amb els trucs de màgia dels bancs centrals. Tampoc hi ajuda l’excés de pes burocràtic que patim a la Unió Europea i que impedeix fer debats profunds: hi ha massa interessos i pressions que ho tenallen tot, alhora que hem generat una dependència intel·lectual absoluta dels Estats Units.

El pessimista indefinit no sap si la caiguda serà suau o una patacada, gradual o catastròfica. Només intueix que vindrà un punt d’inflexió, i mentrestant segueix amb la seva vida: menjar, beure, ballar, escoltar concerts, mirar sèries, fer excursions, viatjar… com si fos un calmant per preparar el futur que ve. El que ara aguanta, fa 40 anys hagués tingut el potencial per impulsar una revolució.

Molts dels que m’heu llegit durant aquests 20 anys teniu la percepció que soc pessimista, tot i que el que deia abans de 2008 va ser cert i recordo que durant el 2013 vaig dir en moltes ocasions que l’economia catalana feia bé els deures i sortia de la crisi, en un assaig optimista. El que no soc és indefinit, intento trobar explicacions al que passa i cercar solucions.

Darrere el que sovint he reflexionat entorn de la transició energètica no hi trobem problemes de desenvolupament tecnològic, ni reptes de disponibilitat de recursos, perquè la vertadera crisi no és energètica ni climàtica: és humana i financera. Si el Club de Roma a l’any 1972 advertia que el sistema econòmic i humà de creixement constant arribaria a un límit absolut, l’informe “Els límits del Creixement” de Donella Meadows, revisat posteriorment, s’atreveix a dir un any per veure el límit: el 2025, és a dir, pràcticament demà passat.

En 20 anys potser no he pogut evitar semblar pessimista. Però espero haver aconseguit, tot escrivint, que el meu pessimisme estigui més fonamentat, ben definit.