Planeta Yolo
Aquesta setmana llegia un article que buscava les raons per les quals els que miren els indicadors de l’economia veuen que ve una catàstrofe i la població continua com si no passés res, sortint de vacances, emplenant concerts, restaurants i hotels com mai. Una explicació que donava era que durant la pandèmia la gent va estalviar i ara ho pot gastar, però a mi això no em convenç 3 anys després. L’altra és un fenomen que es diu Yolo: You Only Live Once, només es viu una vegada. És un canvi psicològic que ja el vam veure quan molta gent va plegar de treballar, allò de la dimissió del treball, que es viu millor sense treballar. Encara continua que molts joves s’agafen anys sabàtics per viatjar pel món, amb l’excusa que només passa una vegada a la vida. I el fet que tot i que els aliments s’han encarit en els tres anys després de la pandèmia un acumulat del 72%, la gent actua com si no passés res. El canvi psicològic durant la pandèmia va ser profund, tant en canvi d’hàbits en consum com en deixadesa de responsabilitat, vivint al dia com si demà no hi hagués res, practicant un tansemenfotisme amb la seguretat que algú altre ja ho arreglarà. Això acabarà quan l’atur comenci a pujar, i li donarem la volta completament quan arribi a cotes superiors al 20%, com va passar després de la crisi de 2009: no recordo equips tan compromesos i responsables com els que hi va haver després d’aquells anys. Tots els indicadors mostren que l’atur va començar a créixer el mes d’agost i continuarà en els propers mesos, accelerant-se a mesura que vagin tancant empreses. Amb un nou escenari de pèrdua de confiança de l’economia, el Yolo perdrà força i poc a poc anirem tocant de peus a terra.
Divendres vaig assistir a una conferència de la Mar Reguant a Sant Gregori. Anava explicant les mesures per reduir l’escalfament del planeta, dient que ja no sabia com explicar-ho perquè els polítics li facin cas i perquè els altres economistes no la titllin de boja per les mesures proposades. Pujar el preu del CO2 des de 80 a 200 €/tCO2? No pot ser, l’economia no ho aguanta. Posar l’IVA i el cost del carboni als avions? Ni pensar-ho, no vindran turistes. Deixar de vendre cotxes de combustió i només vendre els elèctrics? Ja hem vist aquesta setmana que es retarda uns anys enllà. Va explicar que en una de les reunions que estava a França assistint al president Macron per fer una llista de mesures pel canvi climàtic, hi havia una frase que ella havia d’anar esborrant perquè deia “només si els altres països també ho fan”. Quan girava l’esquena, altres economistes i científics ja li havien tornat a posar.
Qualsevol mesura que es prengui per frenar el canvi climàtic es veu frenada perquè ningú vol sortir perjudicat en el procés, quan el que vertaderament passa és que tothom en surt perjudicat. O és que la pujada de preus d’aliments no parteix de la pèrdua de collites al camp? O és que les destrosses d’efectes climàtics extrems no tenen valor i no ens tocaran un dia a cadascú de nosaltres (avui a Nova York, a Grècia i ahir a Líbia)? O és que la manca d’aigua d’avui amb només un 20% de reserves d’aigua que donen per viure 140 dies, no ens ha de preocupar? A Catalunya avui hi ha fàbriques tancades per manca d’aigua. És que la mort dels arbres no ens ha de preocupar mentre el risc d’incendi arriba ja a la sisena generació, amb megaincendis (milers d’hectàrees cremades), i esdevé una amenaça per la seguretat de molta població? O és que la protecció extrema contra cops de calor de moltes famílies que no es poden refugiar quan les temperatures superen els 45 graus, no és una necessitat? O és que la mortalitat de la gent gran amb problemes respiratoris no ens pertoca?
Realment tanta irresponsabilitat social no s’entén. A física s’estudia que a cada acció i ha una reacció. La Terra està reaccionant a l’acció dels gasos efecte hivernacle, augmentant la temperatura a una velocitat mai vista i els únics que hi perdrem som els humans. No fer res perquè el teu veí no ho fa, no és massa intel·ligent, perquè t’afecta igualment.
A l’acabar l’exposició li vaig dir a la Mar que estem atrapats per dos mots, el Nimby i el Yolo. El Nimby no vol que li toquin res del que té, que no el molestin, que no el preocupin, que no li canviïn el paisatge. El Yolo no pensa en el demà, només en l’avui, no vol anticipar res, ja ens ho trobarem quan tinguem el problema, si no hi ha feina, ja em cobrirà l’atur, si no hi ha aigua, algun enginyer trobarà la solució. El Yolo és un panxacontent, només li interessa la cervesa d’aquesta tarda. Per tot plegat, més que insistir en les accions que hem de fer, el que caldria a aquesta societat és un equip de psicòlegs socials, primer actuant sobre la classe dirigent per poder crear el relat adient, i després sobre la resta de la societat.
No tinc cap confiança en que això passi, més aviat crec que la situació econòmica i la del planeta s’anirà empitjorant i llavors s’anirà actuant sobre la marxa de forma més difícil que no pas si s’hagués anticipat.
El camí de descarbonització s’està frenant a Europa, ja no us dic res del que passa a Catalunya, quan el president en el debat de la nació es mostra content perquè hem posat en marxa 747 MW en energia renovable, quan n’hauríem haver posat 3.000 MW per complir el ritme dictat pel mateix govern. El bloqueig és tan gran, que només un gran empobriment del país, amb catàstrofes sense poder fer front, perquè llavors ja no tindrem prou recursos, farà canviar les maneres de fer: canvi de model d’economia, desmantellament de l’administració burocràtica i reducció dràstica de les emissions. Tot plegat no serà un desacoblament, un aterratge suau com diuen i esperen els economistes, serà una caiguda brutal. La presidenta del BCE Christine Lagarde anava dient aquest any que cap país d’Europa estaria en recessió a final d’any. Alemanya serà el primer país que caurà a -0,6% aquest any. El comentari deia que la professió de banquer central és l’única professió on un pot equivocar-te any rere any i mai ser acomiadat. El mateix dia he vist la queixa d’uns economistes que denuncien estar amenaçats pel govern central de Madrid per dir que l’economia no va bé.
Estem ben servits: tenim uns dirigents mundials que prefereixen un planeta Yolo que no pas actuar per frenar el canvi climàtic.
4 thoughts on “Planeta Yolo”
Potser el nostre comportament social en conjunt està més influenciat per la física del que ens pensem, per això costa tant de canviar.
Potser del que es tracta, com a mandat termodinàmic implícit, és de dissipar energia al màxim ritme que les circumstàncies permetin, en compliment de les lleis de la termodinàmica que, tot i ser probabilístiques i no pas deterministes, tendeixen a empènyer-nos en una direcció: la de la màxima dissipació energètica. D’aquí es podria deduir el perquè de la paradoxa de Jevons.
Es allò de: la noia que no vas besar quan eres jove no es va fer monja, un altre s’hi va casar.
Dit d’una altra manera, si hi ha un excedent energètic perquè la teva maquinària és molt eficient, algú altre gastarà aquesta energia excedentària.
Resulta interessant, per esclaridor, el treball del físic Jeremy England. Si la seva teoria s’acabés confirmant, sempre poc probable que poguem revertir de manera pilotada l’actual rumb d’autodestrucció, ja que fer-ho implicaria anar contra les lleis de la termodinàmica.
El funcionament de la societat es pot assimilar a una inmensa “estructura dissipativa”, un concepte que va ser creat pel químic Yllia Prigogine.
Hauria de llegir el teu article molta més gent…
Penso en grans campanyes d’esterilització subvencionada, que fa molts anys s’haurien d’haver portat a terme en els països poc industrialitzats, i anar afluixant el peu del gas d’aquest model econòmic que ja fa aigües.
Massa personal…
Les llagostes de rostoll de casa, son inofensives per la flora; però guaita els estralls que fan quan s’ajunten en plagues a l’Àfrica.
Aparentment l’aparició de la vida a la terra va contra el segon principi de la termodinàmica, el que ens diu (resumint-ho de manera simple) que tot tendeix a un estat de major desordre.
Aquest augment del desordre, a més a més, es produeix a la màxima velocitat que les circumstàncies permeten; d’això en diuen el principi de màxima producció d’entropia.
A partir d’aquestes premisses com s’explica doncs que es pugui formar, per exemple, un èsser humà, que és una estructura altament ordenada, si això aniria contra aquest segon principi? La vida és una feliç casualitat i, per tant, altament improbable?
Jeremy England, en la seva teoria, postula que l’aparició de la vida no seria un fenòmen infreqüent ni ens hauria de sorprendre, ja que tendiria a sorgir de manera espontània, si es donen unes condicions apropiades, precisament perquè les estructures organitzades augmenten l’entropia (dissipació energètica) a una velocitat major que no pas ho farien de manera aïllada les substàncies químiques que les composen (calci, carboni… etc).
Es una teoria absolutament trencadora que està en el debat de la comunitat científica.
Aquells organismes (plantes, animals…) que dissipen energia de manera més eficient, sigui per que són més forts, perquè estan millor adaptats o perquè es reprodueixen més ràpidament (que també és una forma d’augmentar la dissipació energètica), tendeixen a desplaçar els menys eficients ocupant els seus nínxols ecològics. D’això se’n diu evolució per selecció natural i seria un cas especial dintre de la teoria més general d’England.
Els principis de la física són la força subjacent que impulsa l’evolució per selecció natural.
Extrapolant a la conducta humana, aquelles societats que tinguin la capacitat (en qualsevol de les seves formes) de dissipar més energia que d’altres, tendiran a prendre el control dels recursos i a consumir-los amb avidesa.
Així es pot entendre que pobles (per exemple els indis americans) que vivien en absoluta armonia amb la natura en un estat estacionari, fossin literalment esborrats del mapa pels europeus, que ja havien descobert mètodes d’aprofitament de l’energia molt més eficients.
Un vegada més tot sembla apuntar que l’univers, en la seva recerca incessant de reducció de gradients (que s’explica en el llibre “LaTermodinàmica de la Vida”), premia aquells qui millor dissipen energia amb la supremacia.
Abandonem doncs la il·lusa pretensió de retornar a un estat d’equilibri amb la natura perquè no succeirà. No de manera voluntària.
Som serfs d’entropia.
És clar, no succeirà e forma voluntària, serà de forma forçada, per disminució de l’espècie humana i dels recursos. El planeta també té la seva regulació termodinàmica, i anirà aniquilant esp+ècies fisn que trobi un nou equilibri