El divendres de la setmana passada emprenia camí cap a la Vall de Camprodon, deixant enrere tots els problemes i les angoixes de la feina. Conec bé aquest trajecte, en el qual intento aconseguir el mínim consum elèctric del cotxe tot concentrant-me en una conducció eficient. És un repte que esdevé satisfacció cada vegada que el milloro. El matí següent, el dissabte, és el meu espai de reflexió: amb música als auriculars (quin invent això d’Spotify!) em disposo a escriure l’article de cada setmana. És un dels moments importants, on puc posar ordre als pensaments, al sentit de la meva vida i on prenc consciència de la meva persona i del col·lectiu on visc. Aquell dissabte, a la tarda, ens vam trobar amb els amics al Casal de Camprodon, a la plaça Dr. Robert, en un autèntic bany de socialització amb la gent del poble que anava passant mentre nosaltres anàvem fent tertúlia. Es complien els tres cercles bàsics de la felicitat: estar bé en el primer cercle familiar, tenir la sort d’un segon cercle d’amics íntims on puguis explicar les teves preocupacions, pors i entusiasmes, i un tercer cercle, una mica més llunyà, on coneguis tothom i et sentis respectat. Això en un poble petit és relativament fàcil complir-ho. El dia va acabar rodó fent un entrepà amb els amics.

Diumenge em vaig llevar per fer un circuit d’entrenament caminant. Quan pujava cap la casa del Roig vaig trobar un vell amic que em va explicar que aquell matí enterraven un seu company després de patir una malaltia per una addicció. Estic emmirallat pel teu esforç quan ho vas deixar, li vaig dir. ”Ara ja fa 11 anys i, per fer-ho, anava 3 cops per setmana a peu des de Camprodon a Ripoll i tornar, 50 km, unes 7 hores”, em va respondre,

Al migdia vam anar a un dinar popular per recollir fons per arreglar l’ermita de Sant Antoni, malmesa per un llamp. Vam ser 263 persones que vam gaudir d’estar plegats per una acció pel poble. En total es van recollir 5.500 euros, però l’important va ser reforçar l’orgull de pertinença a la col·lectivitat. Dilluns el programa del Foraster a TV3 va confirmar tot això.

Ho explico  per deixar palès que el que vaig viure és la felicitat, la satisfacció vital, l’acceptació d’un mateix i del paper que un juga en la comunitat on viu, la confiança amb els veïns, amb l’ajuntament, amb les associacions del poble. L’home està programat per confiar entre uns i altres, fins i tot amb els estranys, per això l’altruisme i el voluntariat són tan importants. Està demostrat que aquestes actituds segreguen una hormona que es diu oxitocina, coneguda sobretot perquè les dones la secreten durant el part i la lactància. Així, quan el nostre cos produeix oxitocina ens és més fàcil confiar en la gent, cooperar i retornar favors amb generositat i amabilitat. No només ens sentim millor al veure els senyals socials positius en els altres (somriures, prémer la mà, fer petons, portes obertes, tractes ferms i conducció cooperativa al volant) sinó que aquests senyals es reforcen amb amics i estranys quan estem més a prop.

Sí, l’oxitocina és més important que l’egoisme, que els diners, que la dopamina que dona el plaer temporal; és la clau de la frugalitat i de la nova economia. Pel que explico és més fàcil obtenir aquest estat en un poble mitjà que no pas en una gran ciutat, però caldria fer una transformació a fons de les ciutats per acostar-se a aquest nivell de satisfacció personal entre veïns. La desmobilització dels cotxes i la peatonalització dels carrers van en aquest camí.

Però al costat d’aquesta felicitat ideal hi conviu la soledat de molta gent que, o bé té problemes psicològics per establir relacions amb altres, bé té problemes de salut, o té greus problemes econòmics que l’obliguen a conviure al carrer o en males condicions. No es pot assolir la felicitat si al teu entorn tens col·lectius marginats. És impossible que siguem feliços si hem construït un mur per no veure els problemes de molta gent al nostre voltant, l’aïllament de molts veïns. No n’hi ha prou d’ajudar-los materialment amb menjar, material i habitatge, cal integrar-los amb el treball per ajudar a recuperar la dignitat humana, que es puguin sentir útils a la societat de forma que arribin a ser respectats pel col·lectiu on viuen.

A l’any 2017 un client de Texas, en Luis, amb el que havíem fet moltes vendes a Amèrica i que pretenia fer un projecte amb nosaltres prop de Houston, em va preguntar: “tu que saps d’aquestes coses, es podria fabricar pasta de paper amb la planta de la marihuana?” Li vaig dir que sí, que amb tots els vegetals es pot produir pasta de paper, però el problema és la quantitat de material que es necessita per abastir una fàbrica. Això no és cap problema, em va dir. En aquell moment vaig ser conscient que Estats Units, i el món sencer, es dirigia cap a una societat dual: uns treballarien i viurien relativament bé, i els altres malviurien amb subsidis i drogats. Quan he vist les imatges que provoca el Fentanil barrejat amb altres drogues a ciutats com Atlanta o Philadelphia, he recordat aquella conversa amb en Luis i he pensat que ni jo mateix havia pogut veure que viure marginat i drogat es podria convertir en viure zombie, com si fossis un mort vivent, esperant que arribi la mort definitiva. Viure en aquest estat és deixar de ser humà per esdevenir un simple animal, sobrevivint sense consciència del teu paper a la societat, sense cap objectiu vital.

El món està arribant a un col·lapse climàtic, econòmic i moral, fent el camí de la degeneració de l’espècie humana.

El problema és ser capaços de veure això quan estàs al món de l’oxitocina. Evidentment no podem fer res des de Camprodon per Philadelphia, només establir i mantenir els mecanismes que impedeixen que això passi a la nostra societat, reforçar l’atenció a la residència de gent gran, ajudar als avis que viuen sols, també a les persones que estan a punt d’entrar en una espiral degenerativa per l’alcohol, la droga o problemes psicològics, i reforçar els valors dels nens i dels joves a l’escola i a l’institut. Però, sobretot establint els llaços que fan que les relacions personals continuïn sent importants.

El dilluns mateix hi va haver un desgraciat accident dintre el poble que va causar la mort d’un amic anant amb bici, una mostra més que la vida és dura, i que, malgrat ser capaços de generar oxitocina i viure feliços, malauradament també a tothom li arribarà la mort. Descansa en pau, Rafel.