Vivim en una complexitat cada vegada més gran. Costa molt veure clar enmig del bosc social i econòmic en el que ens trobem, només cal mirar França i el cost dels habitatges.

La consellera d’economia Sra. Natàlia Mas fa mesos que insisteix que l’economia catalana va bé. El conseller Sr. Roger Torrent està convençut que Catalunya es re-industrialitzarà de forma notable. Fa dos dies, el director d’un banc amb el que treballem, que sap la meva desconfiança en l’evolució de l’economia, m’ha enviat un informe sobre la situació que conté els següents apartats: primer, es revisa a l’alça el creixement en el 2023, i a la baixa en el 2024; segon, l’economia resisteix millor del que s’esperava; tercer, es pot mantenir aquest creixement cap endavant? I amb aquest interrogant acaba la presentació de l’informe.

He intentat aprofundir els arguments i el que es percep és que, a partir del mes d’octubre 2022 els bancs centrals van començar a treure liquiditat de l’economia i a pujar els tipus d’interès. Tothom va intuir una caiguda de l’economia. Però, vet aquí que els bancs centrals van treure liquiditat al sistema només fins el mes de desembre 2022, havent aturat el drenatge des de llavors. El resultat ha estat que l’economia no ha davallat com s’esperava i cau només per la pèrdua del poder adquisitiu del consumidor. Inesperadament, de cop, l’economia espanyola obté un saldo exterior de béns i serveis històric en els primers tres mesos, quan els preus de l’energia cauen. Sabem que el turisme tindrà un any rècord, entre altres coses perquè en prendrem una part del que anava a França, que estan enrocats en la seva revolució.

Però altres indicadors diuen que a partir del mes de març les coses van malament. L’indicador PMI de manufactura, que diu que per sota de 50 l’activitat és negativa, el març estava a 51,3 i a juny ja està a 43,6, una caiguda molt important. El mateix indicador en serveis, al mes de març estava a 59,4 i a juny està a 52,2. Tota l’economia mundial té una caiguda semblant. Si ara anem a veure què passa al port de Barcelona, la importació de cotxes en relació a l’exportació, ha passat a ser del 46% el 2018 fins a 66% al mes de maig 2023 (pujant en els darrers mesos), en una evolució que porta a igualar o sobrepassar l’exportació: la indústria de l’automòbil se’ns esvaeix per moments. Pel que fa als contenidors, la situació és semblant, amb un pic al mes de març amb un 136% de contenidors més export sobre import, però amb una caiguda al mes de maig fins el 88%. És a dir, el primer trimestre tot feia pensar que l’economia anava bé, però a l’última pregunta de l’informe, la resposta és que aquest creixement no continuarà endavant per culpa dels enormes desequilibris de l’economia que han eixugat el poder de compra del ciutadà a tot el món.

A nivell local els clarobscurs són semblants. Estic sorprès positivament de veure, per exemple, com una nova jove becària, que estudia segon cicle d’administració, i substituirà un veterà a l’empresa, té el nivell, l’actitud i les ganes de saber que mostra. També puc veure com en el nou equip que ha fet la transició a l’empresa, amb edats entre 27 i 47 anys, hi ha talent per sobreviure a la tempesta que arriba i que fa més d’un any que anticipem. Així he pogut constatar com un jove de 27 anys, assessorat per una amiga advocada que anava a la seva mateixa classe a l’escola, que ara treballa en un bufet d’advocats, tenen el nivell per tancar operacions amb empreses de Sèrbia, amb finançament alemany, contractes d’obra complexos amb companyies d’Israel… O veure com, tot i la joventut, no els tremola la veu si cal fer un toc d’atenció als més veterans perquè no fan els deures a temps, ni amb el rigor corresponent.

El país té joves amb molt potencial i faria bé, la consellera Sra. Anna Simó, d’oferir a cada comarca un grup de batxillerat amb els millors alumnes dels instituts. Necessitem el talent per sortir de la crisi on entrem.

En canvi, el meu positivisme s’esvaeix davant de situacions com la d’un sopar social on em va tocar seure en una taula on hi havia alguns alts càrrecs públics. Allà vaig veure que, segons paraules seves, ells eren polítics i no tècnics. És a dir, els directors generals ho són perquè passaven per allà quan els buscaven, quan el que hauria de ser és que el director general de qualsevol àmbit de l’administració fos el que més sap del tema a Catalunya. Encara som a temps de reconduir aquesta situació i fer que els directors generals siguin de carrera, funcionaris. També caldria que els nivells superiors, secretaris i consellers, tinguessin un currículum que acredités que han passat per una empresa o institució amb el coneixement que es necessita pel càrrec, que no només tinguin ideologia, sinó que també sàpiguen gestió emocional i econòmica. És urgent incorporar persones amb coneixement d’organització empresarial a l’administració pública.

En definitiva, el país anava bé fins abans d’ahir, tenim talent en joves que podríem desenvolupar, i un sector públic que, si no hi fem res, serà la llosa més gran a aixecar per poder sortir del problema econòmic on previsiblement entrarem. Ningú a l’administració és capaç de veure la complexitat de cada petició que s’ha de resoldre. Per una subvenció de 50.000 euros cal buidar tot l’armari de documents d’una empresa per satisfer la seva curiositat, que a la fi no serveix per a res. Pitjor encara, la documentació que demanen ja es troba en algun lloc de l’administració catalana. És impossible que les pimes puguin complir amb tants requisits.

Arribats aquí cal preguntar si hi ha algú que vegi el desgavell, trobi una solució i sigui prou valent per posar-la en pràctica. Tant difícil és automatitzar una base de dades on un paper tingui una entrada, es vegi en quina taula es troba a cada moment i coneixem finalment el temps que ha necessitat per fer el recorregut? Això per a tots els nivells d’administració, local, autonòmica i central. En cas contrari, ni farem la transició energètica, ni serem prou resilients per ajudar l’economia a sortir de l’atzucac.

Les clarianes serveixen per fer més evidents les foscors.