Aquests dies estic llegint un llibre de Hanno Sauer La invención del bien y del mal. Explica com s’han domesticat els animals per evolució i com això també ha passat amb els homes. Relata que el llop es va poder domesticar en gos gràcies a un procés evolutiu, liquidant els exemplars més violents. Així, guardant els més manyacs, anant creuant-los, es va arribar al gos actual que mou la cua quan ens veu. Pel que fa als homes, també explica que el procés va anar fent un camí semblant, extraient de la societat els més violents fins el punt que, la que va sorgir de la revolució industrial, accepta les desigualtats socials, però cada vegada amb més aversió a la violència. Explica un concepte que es diu cultura acumulativa, que neix d’haver creat normes i valors morals imprescindibles per obtenir formes complexes de cooperació social. La democràcia és el resultat d’aquesta cultura acumulativa, que sovint necessita segles i segles per adquirir el nivell modern que coneixem avui com a sistema democràtic.

Aquesta lectura i la reflexió que acompanyava, va coincidir amb l’episodi de l’ajuntament de Barcelona amb l’operació per evitar que Xavier Trias i Ernest Maragall poguessin fer govern. Em va envair immediatament la pregunta: com és que Espanya tracta tan malament Catalunya?

Cal saber que les inversions que fa el govern espanyol a Catalunya sempre han estat per sota del nivell de població i de PIB que seria raonable en un sistema objectiu. Des del 2000 (per posar un any, que podria ser des de 1980) la inversió mitja  executada a Catalunya, segons dades del portal d’inversió pública de la Generalitat, ha estat del 6,61% del PIB, però, des de l’any 2013 aquesta inversió ha caigut al 2,79%, quan el PIB català és el 19% de l‘espanyol i la població el 16%. Sembla una acció premeditada i continua.

L’economia catalana suporta tota l’economia espanyola pel fet que representa el 32% de les exportacions en comparació a les que fa la resta d’Espanya i el 17% del turisme. Sense el treball i l’activitat de Catalunya el superàvit productiu que va tenir Espanya l’any 2022 de 18.000 milions hauria estat de 3.000 milions, amb dades d’Idescat i d’Interreg.

L’ofec fiscal a Catalunya obliga a tenir el nivell impositiu més alt d’Espanya i un dels més alts d’Europa, impedint que moltes pimes puguin transmetre l’activitat als seus descendents per la golafreria recaptatòria. Però alhora porta que el nivell de salut, segons l’observatori de la Cambra de Comerç, estigui 715 €/habitant per sota d’on hauria de ser, és a dir 5.450 milions inferior, en  educació el dèficit és de 2.971 €/estudiant, amb 1.620.743 estudiants, per tant una xifra de 4.815 milions d’euros. Si mirem el que ens separa d’Europa pel nostre nivell de societat, el dèficit total en benestar social, sense infraestructures, és de 18.700 milions, xifra molt propera al dèficit fiscal que Catalunya té amb Espanya.

Llavors, per què Espanya ens tracta tan malament, per què no podem tenir els serveis que ens toca per l’esforç que Catalunya fa amb el seu treball? Per què es vol que aquesta evolució no continuï, quan de fet beneficia l’economia espanyola?

La resposta es troba en el llibre de Hanno Sauer: Espanya està executant des de fa segles un procés de domesticació de Catalunya. Sense haver circulat prou segles sota una democràcia (n’hi porta només uns miserables 40 anys) el pòsit de l’Espanya central encara és impositiu, colonial i inquisidor, mentre que l’acumulació cultural de Catalunya és pacífica després de tants segles sense estat. Espanya domestica Catalunya per poder-se beneficiar dels seus rendiments, talment com s’ha fet domesticant el cavall per poder-lo utilitzar per llaurar els camps.

L’estratègia de la independència segurament va ser un error perquè es basava en l’emoció, i això bloqueja la meitat dels habitants de Catalunya, però encara encén més la violència de l’estat, amb dèficit de democràcia acumulat. Una bona estratègia seria explicar a tothom que la mala atenció sanitària prové dels milions que Espanya no retorna, que el fracàs escolar prové dels milions que hauríem de tenir, que els serveis de rodalies son el resultat de manca d’inversió acumulada, que els empresaris de pimes no poden desenvolupar innovacions per manca d’ajudes, que la recerca s’està quedant lluny d’on hauria de ser; en definitiva, que l’atenció a la gent gran no pot ser la que toca perquè ens manquen 18.700 milions que es queden a Madrid. Això cal explicar-ho als no independentistes, al cinturó de Barcelona, als emigrants que arriben, arreu del territori, als malalts, a la gent gran, als aturats, a totes les capes socials.

Com es pot revertir la situació? Com es fa per obligar un poder amb tics autoritaris i repressius, que només vol aconseguir els rendiments de Catalunya? Obligant-lo a fer un concert econòmic, que la recaptació es faci a Catalunya i es paguin els serveis centrals més un percentatge en concepte de solidaritat.

I com es pot fer això? Si al cavall li vas aplicant més i més violència, al final s’emprenya i llença una coça al que l’està fustigant. Doncs això és el que cal fer, aprendre a donar coces. Si les institucions d’Espanya necessiten la col·laboració de Catalunya, la frase de Trias és la solució: “Que us bombin”. Necessiteu els vots catalans per fer govern? Que us bombin. Necessiteu els vots per aprovar pressupostos? Que us bombin. Necessiteu els vots per aprovar lleis que venen de Brussel·les? Que us bombin.

Només una acció conjunta dels partits catalans, amb el propòsit de bloquejar l’estat, pot forçar a obtenir un concert econòmic. L’intent de negociar s’ha vist que no condueix enlloc, forma part de la manyaga que et fan quan et tenen domesticat, i nosaltres anant movent la cua.

És hora de deixar de ser manyac i mostrar que podem donar una coça i trencar alguna cosa. Apart pot ser l’únic fet que la gent entengui per no abstenir-se en les properes eleccions.

Si els catalans continuem movent la cua ens anirem empobrint fins que ens haurem igualat amb Extremadura, en un procés d’igualació per sota que tan bé sap fer Espanya.

Deixem de moure la cua i “que us bombin!”