Fa pocs dies es va celebrar la Festa del Vent, un acte que la patronal eòlica organitza cada any. La notícia enguany va ser que la directora General d’Energia, Assumpta Farran, va dir que creia que al 2030 només seriem capaços de tenir 3 GW renovables elèctrics, quan l’informe prospectiu Proencat de la Generalitat en preveu 12 GW. La Generalitat no està obligada per Brussel·les a complir cap fita de descarbonització específica, només obliga a Espanya com a conjunt.

El 2014 es va començar un procés participatiu per copsar les propostes ciutadanes per una llei d’acció climàtica, que les va acabar incorporant a l’avantprojecte de llei de 2015, sortint a informació pública. Finalment el 27 de juliol de 2017 el Parlament va aprovar la llei del Canvi Climàtic. La llei va néixer com una de les més ambicioses del món, un fet que sol ser habitual a Catalunya: es legisla volent mostrar que som els millors d’Europa. Més tard, el 26 novembre 2019 el govern va aprovar un decret llei per fer front a mesures urgents per a l’emergència climàtica i per l’impuls a les energies renovables.

Casualment, dilluns vaig trobar un empresari molt preocupat per la disminució de les comandes. Em va dir: em sembla que tindràs raó quan dius que anem de cap a la frugalitat.

Fa temps que tinc interioritzats aquests fets: ni arribarem a frenar la temperatura de la Terra per sota de 2ºC, ni ens escaparem d’un canvi de model que farà patir molta gent durant la transició.

Hi ha coses que fan reflexionar molt. Quina necessitat tenim els catalans de fer lleis, pactes, aliances, de nivell teòric excel·lent, quan després no som capaços de complir? Podríem ser més modestos i establir objectius a mesura que els podem complir. Però no, el nostre complex d’inferioritat de tenir una societat sense estat, ens porta a pretendre fer millor les coses que els altres, a donar lliçons a l’exterior, amb la conseqüent frustració quan no les podem realitzar. Ens passa amb tot, amb la independència també. Cal dir, però, que això no és exclusiu només de Catalunya: una cosa així també passa a la Unió Europea. Ha estat qui ha liderat fins fa poc la transició pel canvi climàtic, desenvolupant objectius i estratègies, com el mercat de compravenda de drets d’emissió de CO₂, i finalment els resultats son mediocres, per sota de l’acord de París. Per què als catalans i als europeus ens costa tant prendre decisions contundents i executar-les amb resolució?

La resposta la vaig trobar en el llibre que acabo de llegir del Conseller Roger Torrent “Del vapor al núvol” en una frase que ell anomena ‘lentitud responsable’, però que jo traduiria per impotència irresponsable. Explica una història que resumeix bé el que està passant. El 2008 era l’any de les olimpíades a Pekín. Uns mesos abans el maratonià etíop Haile Gebrselassie va dir que no correria en una atmosfera tan contaminada com la de la ciutat de Pekín. L’efecte es va contagiar a molts equips olímpics, fet que va fer reaccionar immediatament al govern xinès. A partir d’aquell moment Xina és el principal productor de plaques solars fotovoltaiques del món. Al mateix temps, el ministre de ciència i tecnologia Wang Grang (enginyer format a Alemanya i havent treballat a Audi) va promoure la mobilitat elèctrica pels membres del comitè organitzador olímpic i la va posar com a objectiu pel país. Les accions governamentals van anar de forma decidida a fer complir l’objectiu. Al mateix temps, a partir de 2005, Volkswagen va dissenyar un sistema per fer veure que els seus motors complien la normativa d’emissions en partícules i NOx, canviant el règim del motor quan passava una inspecció. El 2015 es va fer públic el frau i, què va fer la Unió Europea? Posar sancions econòmiques, quan el que havia de fer era prohibir que es fabriqués cap més cotxe dièsel. El dieselgate va ser el fre a que la UE fes els deures en hibridació i electrificació dels cotxes. Mentre Xina treballava decididament en la transició, a Europa miràvem la butxaca. El resultat ja el tenim aquí, una invasió de cotxes elèctrics provinents de Tesla i de Xina que té el risc de fer tancar tot el sector automòbil europeu. Alemanya també és qui va frenar el desenvolupament del mercat ETS de CO₂, sense que encara avui hi hagi una protecció de fronteres i es pugui desenvolupar intensament l’aplicació de la taxa de CO₂.

El problema és la lentitud irresponsable, la manca de fermesa dels governs a prendre decisions que no són populars. Superar aquesta barrera implica crear una situació nova, amb objectius clars que la gent entengui i ser valents en l’aplicació. El relat és fonamental. Per exemple, si no frenem el canvi climàtic, la sequera minvarà l’aigua, les collites seran menors i els preus dels aliments més alts. Si no invertim en renovables i en tecnologies disruptores, la conseqüència serà una pèrdua important de benestar: qui pagarà els serveis de salut, l’ensenyament, la protecció a la gent gran, el servei d’ordre? Fer veure a la gent que la descarbonització és imprescindible pel futur és un tema de lideratge públic i de col·laboració privada. És aquí on falla la UE i on tenim el principal problema a Catalunya. El lideratge ha de ser clar, carismàtic, valent, amb fets, no només amb declaracions ampul·loses. Per liderar cal engegar referents on la gent s’hi pugui emmirallar, cal fer accions massives, una paraula que no agrada a la Directora General. Si la gent no veu que tothom està posant plaques fotovoltaiques, aerogeneradors, punts de càrrega, cotxes elèctrics i accions per aïllar i canviar la climatització de les cases, com volem que entenguin que els productes que compren siguin diferents perquè incorporen valors de sostenibilitat?

Tenim una societat passiva i el món polític s’ha adaptat a aquesta inactivitat. No podem acceptar quedar-nos a una quarta part de l’electricitat renovable que havíem de fer, hem de pressionar als ajuntaments perquè en un termini curt d’un o dos anys arribin a una eficiència del 85% en residus urbans, cal fomentar cooperatives perquè el món rural executi projectes de biometà, cal impulsar la biomassa tant com es pugui en la indústria i cal resoldre els problemes amb Endesa (nacionalitzar distribució?) perquè deixi de bloquejar les comunitats energètiques. A partir d’aquí els productes industrials ho tindran més fàcil per adaptar-se a nous conceptes sostenibles.

La cultura és acumulativa, justament per això ens convé una allau d’accions que permetin a la gent interioritzar el problema. No com jo, que ja ho visc com un dol, sinó com un camí imprescindible per al futur dels nostres fills.