Fa mesos que es va mastegant una futura crisi a Catalunya derivada de les circumstàncies en les que està instal·lada i provocada per una recessió que va arribant poc a poc. Més o menys una situació com la que va començar el 2010 i va acabar amb els fets de 2014 i de 2017.

La ruïna de Catalunya es deu a diversos fets, uns externs, altres interns i finalment uns d’ideològics.

El factor extern és el dèficit fiscal. Que Catalunya tingui permanentment un 8% del seu PIB que no torna, en una espècie de tribut al rei, és una situació que ens acaba empobrint perquè obliga a treballar més i a tenir una pressió fiscal més elevada per mantenir el benestar. Si el PIB català és de 250.000 milions, el 8% són 20.000 milions. Es pot discutir si aquesta xifra ha de tornar tota a Catalunya, però el que no es pot amagar és que l’empobriment es constata en serveis com el transport de rodalies, el transport ferroviari de mercaderies, en serveis de salut i ensenyament, en polítiques d’habitatge assequible i en pèrdua d’impuls en recerca. A mesura que tota la societat catalana tingui més i més problemes per aguantar el benestar, aquest fet anirà agafant importància. La ministra de transports catalana del govern de Madrid s’excusa dient que mai com ara s’havia invertit tant en rodalies i que tot és per amagar problemes de la Generalitat. És una vergonya que digui això, perquè històricament l’estat ha invertit el 0,88% del PIB de Catalunya, 10 vegades menys del dèficit fiscal. Per més que diguin, el mal en les infraestructures ferroviàries no es resoldrà en menys de 10 anys, si és que es continua el ritme inversor d’avui. No s’hi val dir que va ser el govern del PP, perquè el mateix govern del PSOE no ha estat capaç, quan ha governat, de refer aquesta situació perquè ja li va bé: Catalunya es troba en una espècie de regió colonial on els que la controlen tenen salaris mitjos molt més alts que els dels habitants que aporten riquesa amb el seu treball, allò del tribut del rei.

Malgrat això, si un dia ens arriba una part d’aquest dèficit, posem per exemple 13.000 milions, no està clar que sapiguem resoldre la situació. Si aquest any, amb un increment del pressupost de 3.000 milions, ha semblat que havíem arribat a la terra de fer pipes, amb polítiques populistes com la de donar 100 € a tots els estudiants per gastar en material escolar, no m’imagino el que pot passar amb una xifra tan elevada.

A Catalunya tenim dos problemes greus. El primer és una administració pesada, feixuga, excessiva, fruit d’una pretensió errònia de voler controlar-ho tot. Així, s’ha creat una teranyina burocràtica, amb funcionaris que ara treballen parcialment des de casa, i que requereix que qualsevol qüestió mundana passi per moltes mans. La raó és protegir el funcionari de qualsevol problema legal, fet que porta a haver de compartir la resolució que ha de fer. Així, per posar un exemple, el permís per posar un punt de càrrega elèctric de potència per un cotxe pot trigar 2 anys i 17 passos a fer, entre l’administració i la distribuïdora elèctrica. O, per exemple, com ha calculat Jaume Morron, tramitar i executar parcs fotovoltaics sobre terreny fins avui necessita una mitjana de 587 dies, i tramitar parcs eòlics comporta un temps fins avui  de 547 dies, la major part del temps aturat a urbanisme. Per coses més simples, com tramitar un canvi no substancial de la llicència d’activitat, que segons la mateixa administració té un termini d’un mes, portem esperant gairebé sis mesos

En una reunió on comentàvem això algú va reclamar que cal incorporar més funcionaris a l’administració. De cap manera, vaig replicar. El que cal és disminuir la quantitat de funcionaris i fer que les autoritzacions siguin objectives i automàtiques. Per què hem de normalitzar que un tècnic d’agricultura denegui una autorització d’un parc fotovoltaic perquè el terreny escollit li agrada menys que un altre del costat? O per què urbanisme por denegar la mateixa autorització si no es planten arbres a tot el perímetre, que faran ombra a les plaques? On ho diu això la llei? No és prevaricació? Cal acabar amb aquest abús de subjectivitat en les autoritzacions administratives. Però el que cal és que no sigui necessària la intervenció del funcionari, establir regles clares, fer declaracions responsables i fer inspeccions posteriors per part d’empreses ECA, tal i com fa dècades que es fa amb determinats tràmits industrials. Per què per posar un transformador de 15 MW no hem d’esperar cap permís i per posar un punt de càrrega de 150 kW sí? On és la diferència?

Finalment queda el problema ideològic. Des de fa molts anys la societat catalana s’ha cregut que és rica, que pot demanar qualsevol servei, que pot denegar el que sigui perquè no li agrada, i no vol assumir cap esforç per millorar el benestar comú. Això passa amb la oposició a qualsevol parc fotovoltaic o eòlic, a una carretera, a una línia de ferrocarril, a una línia d’alta tensió, a un tub de gas, a una presó, o al que sigui. En canvi apareixen conceptes com que tothom té dret a anar de vacances fora de casa seva, que tothom té dret a uns ingressos suficients encara que ell no aporti res, que tothom té dret a tenir una universitat gratuïta, que els pensionistes tenen dret a cobrar més que els joves que els subsidien… Això s’ha anat estenent a mesura que no hi ha hagut polítics valents que contradiguin certs conceptes per por a perdre vots, sovint deixant-se arrossegar per un populisme barat. D’aquest manera, entre una espoliació fiscal, entre una administració que bloqueja tot el que li arriba, amb polítics incapaços de modernitzar els tràmits fent-los més objectius, i sense valentia per decidir el que és millor pel bé comú, Catalunya va perdent dia a dia la capacitat de ser resilient, de superar les dificultats que venen. Tot fa preveure que, quan s’acabi la temporada turística, els problemes començaran a ser gruixuts. I nosaltres no tindrem la suficient capacitat per adaptar-nos i trobar solucions.