Aquests dies estem assistint a un bombardeig de demagògia per la campanya electoral. N’hi ha mostres barroeres i també de més subtils, que costa veure. Els polítics agafen l’estratègia de la demagògia per apel·lar emocions, tant des de l’amor i sentiments, com des dels odis i pors. Ho fan per tenir el suport d’electors sense tenir en compte la veritat o la racionalitat dels arguments. Així volen guanyar la confiança dels ciutadans i arribar al poder, encara que signifiqui participar en enganys manifestos o proposar programes poc realistes i que no es poden posar a la pràctica.

En unes eleccions municipals, amb pobles petits, a vegades la demagògia és fruit de la innocència, de candidats amb bona voluntat que no saben que el que proposen no es podrà fer, són propostes de caire naïf – com la proposta de posar un ascensor per pujar a l’hospital de Camprodon, un desnivell de 30 m. amb una distància horitzontal de 120 m. Els ascensors pugen verticals i, si el que cal són unes escales mecàniques, no hi ha espai per ser-hi ubicades. Un ascensor per pujar els últims 5 metres tampoc té sentit si abans s’han hagut de pujar 25 m. Com aquest exemple, la campanya de tots els pobles n’està ple, com un altre ascensor a Sant Joan les Abadesses.

Però hi ha altres propostes demagògiques més importants, amb molta mala fe. Començaré per la més greu: la pujada de les pensions amb el 8% del PSOE. Tothom sap que aquesta proposta l’economia no l’aguantarà. En el moment de fer-la, l’administració espanyola tenia uns ingressos molt alts per culpa de la inflació, ingressos que aquest any disminuiran i en els anys vinents s’enfonsaran. Per què la UE va aprovar una proposta de pujada de les pensions tan important? Perquè hi ha una clàusula que diu que, després de 2 anys, l’Airef haurà de revisar si la proposta pot continuar. El govern sap que no podrà continuar amb augments de pensions lligats a la inflació i que el 2025 haurà de fer marxa enrere, però mentre tant haurà passat per les eleccions municipals, generals i europees. I no n’hi ha prou amb això que encara s’hi recrea, proposant entrades al cinema per pensionistes per 2 euros. És el súmmum de la mala praxi política. Si Madrid volia resoldre el problema dels pensionistes el 2022, podia haver fet un ingrés extraordinari i puntual, però no mantenir els ingressos lligats a una inflació que d’aquesta manera li costarà baixar, tot i que dirà que és culpa d’Europa.

La segona demagògia important és la del PP i de VOX quan posen èmfasi en la campanya al terrorisme, a ETA i a l’independentisme català. En aquest cas l’apel·lació és a l’odi dels seus electors, un mecanisme que els ha anat molt bé durant quaranta anys. De la mateixa manera que una proposta irrealitzable no és seriosa, basar la captació de vots enfrontant territoris, és mala fe. Saben que a Catalunya i al País Basc tindran pocs vots, per això es permeten acabar de destrossar el seu electorat en aquests espais. Però encara hi ha un recorregut més llarg, que passa per anar preparant el terreny per un dia acabar prohibint partits independentistes, i fins i tot regionals, com a solució per governar sense problemes. Així va ser com el PSOE va arribar a governar el País Basc amb Patxi Lopez.

Cal parlar també de l’estrella d’aquestes eleccions: la construcció d’habitatge assequible. Els partits ara han vist que la gent no pot pagar l’habitatge i, o bé no menja, o bé l’ocupa il·legalment. Fa anys que estem denunciant aquest mal funcionament de l’economia, que l’únic que fa és pressionar el poder adquisitiu de la gent, afeblint la demanda i impulsant l’augment de salaris que es veu limitat per la competència internacional. Posar el cost de l’habitatge per sota de 500 euros al mes, és essencial pel futur. Però, on eren els partits fins avui? On va anar el sòl alliberat pels jocs olímpics del 1992, per la bombolla immobiliària de 2005 a 2008? Per què cap administració ha actuat fent valdre el dret de compra dels pisos de la Sareb? On era la partida pressupostària de la Generalitat i del govern central per accions d’habitatge? Només van tenir l’ocurrència de fixar un límit al preu del lloguer, cosa que ha fet que, en pocs anys, baixi significativament l’habitatge disponible – la meitat, en el cas de Barcelona. Si a l’any es venen 650.000 habitatges, caldria actuar com a mínim en una acció de xoc, posem per cas 300.000. Les propostes del president Sanchez primer de 21.000 habitatges, després ampliant-ho a resoldre els 14.000 pisos que ja estan ocupats, i finalment destinant sòl per construir-hi 15.000 habitatges més, no son creïbles ni suficients. A més han posat en marxa uns avals ICO per fer possible que els joves puguin fer l’entrada de la compra de pisos, acció que és fum perquè els salaris dels joves no permeten l’accés a les hipoteques. Les comunitats autònomes i els ajuntaments també s’han sumat a aquesta carrera de pisos. La Generalitat es proposa expropiar 189 pisos buits de grans tenidors i el PSC proposa construir 25.000 pisos de protecció oficial, es suposa que dels mateixos que proposa Sánchez.

La pregunta que cal fer-nos és: què feien tots ells fins ara? No exercir el dret de compra sobre la Sareb, ni generar sòl públic per construir habitatge assequible, ni propostes de cessió de sòl a llarg termini, ni cap proposta per evitar la compra d’habitatge per empreses financeres immobiliàries internacionals, ni per frenar la compra de pisos per magnats russos amb l’objectiu d’obtenir la residència. La hipocresia és monumental i, pel sol fet que les digui algú que ja estava al govern fins ara, no s’hauria de votar. Aquest hauria de ser l’antídot: al demagog ni aigua.

Fa poques setmanes vaig veure un tuit on es veia un cotxe que cremava. El tuit deia que era un cotxe elèctric, mentre si es mirava tot el vídeo sortia la marca Volkswagen i un model clarament de gas. Al cap d’un dia vaig rebre una nota de Twitter aclarint-me que aquell vídeo era una mentida. Immediatament vaig pensar: no es podria fer això sobre la demagògia? Aprofitarem els avenços comunicatius de la tecnologia per aclarir i desmuntar la demagògia electoral? Si un dia això arriba, haurem fet un gran pas en la política i potser canviarem polítics graduats en ciències polítiques per enginyers, arquitectes, economistes i advocats, que potser tindran menys orientació a guanyar el relat i a pensar en el bé públic.