Fa una setmana vaig tenir l’oportunitat de llegir el llibre De la Sabana a Mart, de Xavier Sala i Martín. Com tots els llibres que parlen de la història de la humanitat, em va fascinar pel relat que mostra com la humanitat ha passat del primer home Sapiens fins avui. Sobretot quan detalla com ha anat evolucionant el cervell a mesura que s’adaptava a les noves circumstàncies per sobreviure.

Quan vaig començar a llegir-lo, ja intuïa la conclusió final, perquè l’he escoltat en alguna entrevista. La seva teoria és que l’avanç tecnològic és imparable, raó que comparteixo plenament. Però, segons ell, ningú ha de témer per la pèrdua massiva del treball davant un canvi tecnològic  perquè ha quedat demostrat que al final apareixen forces que en creen encara més. La idea de l’atur tecnològic, diu, està considerada per molts economistes com la “fal·làcia luddita” perquè la quantitat de feina que hi ha en una economia no és constant, sinó que creix. Tot i que la reposició dels nous treballadors que substitueixen els eliminats pot no ser suficient, hi ha el fet que les innovacions tendeixen a abaratir els productes que es fabriquen, i això fa que els consumidors en demanin més. A més la innovació permet als treballadors humans especialitzar-se en altres tasques complementàries que poden ser més útils als clients. Finalment, diu, les noves tecnologies tendeixen a comportar la creació de nous negocis que inicialment no eren l’objectiu dels innovadors. Voilà! Aquest és el quid de la qüestió, les noves tecnologies disruptives permetran continuar creixent.

Té raó si es suposa que sempre podrem anar creixent com ho hem fet fins ara, menyspreant els problemes del canvi climàtic i d’esgotament de matèries primeres. Això ho despatxa amb poques línies: “el sistema capitalista genera enormes incentius per crear progrés tecnològic car, els innovadors que aconsegueixen crear productes atractius per a les masses, se’ls premia amb retorns financers substancials. Estic convençut que aquesta serà, en darrera instància, la solució al problema climàtic… la solució real vindrà quan algun innovador, encara no sabem qui, encara no sabem quan i encara no sabem on, inventi un motor, com els que tenim ara, però sense emetre gasos d’efecte hivernacle, o descobreixi la manera de ‘netejar’ el CO₂ acumulat a l’atmosfera des de l’inici de la revolució industrial.”

Jo em considero un tecnòleg per formació i per història professional, però deixar el problema del canvi climàtic a l’albor que un dia un enginyer trobi la vareta màgica, és una irresponsabilitat. En el llibre explica que, quan els economistes recordaven als catastrofistes que la història demostrava que s’equivocaven, ells responien: “sí, és cert que sempre ha estat així… però aquesta vegada és diferent.”

Per què aquesta vegada sí pot ser diferent? Pot no ser-ho pel que fa a la creació de treball, a la irrupció massiva de tecnologia disruptora, aquelles cinc que vaig repetint: energies renovables, bomba de calor, cotxe elèctric autònom de flota, intel·ligència artificial i proteïna de fermentació de precisió. Els taxistes i els conductors que perdin la feina, per exemple, podrien trobar-ne com a col·locadors de tecnologies renovables, aïllants i bombes de calor, llocs que estimem en 150.000 a Catalunya. El problema no és aquest. El problema, on pot ser diferent aquesta vegada, és en la velocitat a la que cal frenar les emissions de CO₂ i en l’adaptació que hem de fer a corre cuita a una situació de temperatures més elevades. Això és tan greu que no podem esperar a que un dia surti el cervell brillant innovador que ho resolgui tot.

Per tant, per fer front al problema, cal ajudar des de l’economia a frenar el creixement desordenat del consum, dirigint-la cap a un creixement que faci front al canvi climàtic. I, si surt l’innovador, ja canviarem. Hem explicat sovint aquí l’efecte Jevons, aquell que, quan més eficient fou la màquina de vapor, més carbó es consumia, perquè les màquines treballaven més hores i se’n construïen més. Doncs si es vol frenar el canvi climàtic caldrà evitar que les noves tecnologies disruptores, la nova economia creixent, impedeixi que les emissions baixin. Aquest equilibri entre canvi tecnològic i fre a les emissions cal fer-lo amb eines fiscals, taxant l’ús de les matèries primeres, enlloc de taxar el valor afegit, i disminuint progressivament el deute de l’economia, de forma suau que eviti el col·lapse de la mateixa.

És cert que en els dos-cents anys des de la revolució industrial cada innovació ha augmentat el treball i que el resultat ha estat treure de la fam a 1.167 milions de persones Però això s’ha fet a costa d’extreure matèries primeres en excés i a costa de fer malbé el clima. Ara toca reconduir la situació, crear un nou model, per evitar que la civilització entri en un nou col·lapse com el que van tenir altres civilitzacions anteriors, per exemple la romana que, des la caiguda a l’any 400, no es va refer fins 900 anys més tard per culpa dels cinc genets de l’apocalipsi que apareixen sovint a la història: canvi climàtic, fam, migracions, epidèmies i col·lapse dels estats. No us sonen?

La millora de la tecnologia i l’accés cada vegada més difícil a matèries primeres ha estat possible perquè els economistes han anat trobant mecanismes financers que ho han permès. Des de la sortida del patró or a l’any 1971, passant pels anys 1980 quan es va trobar el mecanisme d’emissió de bons, i acabant amb l’entrada de Xina a l’economia mundial al 1990, l’accés infinit a les matèries primeres ha estat descarat. Tant que no ha fet competitiu el seu reciclatge (de 93 mil milions de matèries primeres que s’extreuen només en reciclem 9 mil, i n’aboquem 67 mil al medi ambient) i ha augmentat la concentració de CO₂ des de 285 ppm el 1825 fins a 425 ppm avui, fet que ha portat un augment mig de la temperatura d’1,2ºC en aquest temps.

No, el problema no és d’enginyers, el problema és d’economistes, d’un model que ha permès crear una societat de xauxa, sense mesura en el consum. Més aviat que parlar de la fal·làcia de luddites, hauríem de parlar de fal·làcia dels economistes, fent de prestidigitadors amb el deute.