Fa una setmana a l’Espai Cràter d’Olot vam fer un debat sobre les dificultats de la transició energètica a la Garrotxa. Organitzava Campus Garroxa d’Euram. Va tancar l’acte Pep Berga, alcalde d’Olot, que va dir una cosa que em va quedar gravada: al món sanitari tenen molt clara la diferència entre urgència i emergència.

El problema és que la nostra societat no té clara la paraula emergència, es creu que sempre hi ha temps per resoldre problemes que tenim. I no. En el món de l’energia i de l’aigua ja estem en emergència i no hi ha temps per pensar, planificar, ni per dubtar. Ara cal fer accions.

El cas de l’aigua ara és el que cou més. Cert, el govern de la Generalitat ha aprovat una ampliació de la dessaladora de Blanes per valor de 700 milions. Però arriba tard i és insuficient. Una acció contundent estaria parlant d’una altra dessaladora per la Costa Brava i una per la Costa Daurada, estaria projectant el reciclatge d’aigües urbanes per retornar-les més amunt de les captacions als rius (el 2008 vaig demanar que es retorni l’aigua del Ter, des del Besós fins El Pasteral), estaria modificant el codi de construcció per obligar la separació i reutilització d’aigües grises als nous habitatges, fa anys que ja hauria fet un pla de transició per transformar el reg a manta a reg per aspersió o gota a gota amb control digital, i hauria d’estar apujant el preu de l’aigua per fer-ne un millor ús. Això és emergència, fer plans i aliances per l’aigua no és ni urgència, és anar fent sense actuar.

Si l’aigua ara està al punt màxim, l’energia ho va estar l’any passat. I aquí podem parlar de la mateixa cosa. S’ha constituït una nova empresa d’energia pública sense que es conegui exactament quin serà el seu rol ni la seva necessitat: s’anirà descobrint mentre vagi fent el camí. Mentre les inversions en generació renovable van a pas de tortuga i gairebé només s’aproven les que s’han de tramitar a Madrid, aquí ens inventem un Pla Territorial per a les energies renovables que es farà cercant el consens amb tots els municipis de Catalunya. A tal efecte el pressupost de la Generalitat ha aprovat una partida de 37 milions per destinar una flota d’enginyers a les comarques amb la missió de treballar el consens amb els alcaldes dels territoris. A final de 2024 possiblement tindrem un Pla que dirà on es poden posar parcs fotovoltaics a cada municipi. Després ens adonarem que no es podran executar perquè no hi haurà la xarxa elèctrica per fer-ho. Ja haurem passat el 2025. Enmig de tot això, una de les planificacions que l’Icaen (un organisme de la Generalitat), ha fet des de fa anys, el Proencat 2050, que s’havia fet amb prou anticipació per la transició energètica (mandat 2014, iniciada 2017 i acabada el 2021), no acaba de sortir a la llum i em temo que el govern no té el coratge d’admetre’l com a camí a seguir. I mentre tot això està bloquejat, l’empresa Forestalia va avançant els seus projectes per produir l’energia elèctrica a Aragó i enviar-la a Catalunya amb línies de 400 kV. Si parlem del biogàs, aquí tenim un altre aspecte on mana el retard en l’acció. Les deixalles urbanes es deixa que siguin els consells comarcals els que decideixin com separar-les, de forma que la fracció orgànica tingui la qualitat suficient per facilitar la fermentació en biogàs. Pocs fangs de les depuradores es dediquen a la producció de biogàs, en una operació que hauria de ser també comarcal. Pel que fa als purins, tot just ara es comencen a dibuixar projectes de fermentació cap a biogàs, un camí que hauria d’haver començat fa més de cinc anys. És a dir, no s’entén l’emergència, es creu que encara hi ha temps.

En canvi, un aspecte on encara hi hauria temps per actuar és en l’economia, que està en urgència. Si enguany creix en un 1,5%, ho fa per la inèrcia de la inversió pública i pel turisme. Però això ja no serà així el 2024, on la caiguda del sector primari i de l’industrial es notaran, fent que el pressupost públic hagi de començar a retallar per contenir el dèficit poc a poc cap al 3% del PIB. I el 2025 caldrà revisar la llei de les pensions per treure el mecanisme d’ajust per la inflació perquè el seu dèficit no el podrà aguantar l’economia. Són coses que ja es saben: és insostenible que un nou jubilat cobri de mitjana més que un jove que ha de cotitzar per a ell. També sabem que no es pot aguantar que els treballadors públics tinguin un salari mig molt superior als del món privat.

Sabent que ens ve un canvi important en producció industrial, en baixes collites i en reducció de caps de bestiar, a l’aguait de si s’acaba notant una crisi econòmica, caldria actuar amb plans de contenció per adaptar l’economia a la nova situació climàtica. Algunes coses es comencen a dibuixar, com la construcció de milers d’habitatges a preu assequible. La pregunta és, quants se n’han de construir? Els que facin falta per fer abaixar els preus del mercat immobiliari. Si en un any a Espanya es venen 650.000 habitatges, veureu que la xifra que proposen fa pessigolles al preu del mercat, s’hi ha d’afegir un zero més i posar-hi molta més imaginació, creant sòl nou amb cessió a 80 anys per construir. Un altre punt bàsic és la necessitat d’adaptar els treballadors a noves feines que naixeran mentre altres moriran. La formació professional és clau, aspecte on ja s’ha començat a millorar, però cal pensar també en la formació contínua, en l’adaptació d’un treballador que ha de canviar la feina, de cambrer a col·locador fotovoltaic, per exemple. Finalment haurem de contemplar amb més precisió el disseny d’un paquet d’aliments bàsics, possiblement amb preus bonificats, com si fossin autèntiques cartilles de racionament modernes, per a la gent que no podrà pagar habitatge, energia, comunicació i menjar. Ah! I haurem de començar a entendre que tothom no té dret a anar de vacances a un lloc llunyà.

Per tot plegat cal deixar clar el que és emergent, de forma immediata, del que és urgent i encara tenim cert temps per actuar. Ara hi ha massa coses que esdevenen emergents, en les que cal actuar amb decisió, i això és una virtut que fa molts anys que els nostres governs han perdut.

Actuar immediatament no permet temps per planificar, cal que es faci a corre cuita. Al país tenim gent amb prou coneixement per resoldre aquestes situacions. El que no tenim són els polítics que les apliquin.