Aquesta setmana hem sentit moltes anàlisis econòmiques i declaracions: que si Espanya ha fet els deures mentre que França i Itàlia no, que si Alemanya té un excés de superàvit comercial, que el nostre país encara ha de fer més reformes laborals… Tot amanit amb la reunió ?men?sual del BCE que no ha mogut ni un pèl la seva política de no fer res, cosa que encara ha contribuït més a enfortir l’euro respecte al dòlar, que ja arriba a 1,39 $/€. O sigui, més del mateix. Sí, però no.
Ho està fent bé, Espanya? Des d’aquest mateix espai fa més d’un any que repeteixo que ho fem bé, que el país s’ha tornat competitiu i que li ha agafat el gust a exportar, fet que permetrà resoldre el greu desequilibri. Exportar fort durant 8 o 10 anys permetrà retornar els 380.000 milions que ens vam endeutar en els anys de la borratxera. Les dades de l’intercanvi exterior de béns i serveis van en la bona direcció. O anaven: des del mes de setembre s’observa un augment de les importacions i un lleuger descens de les exportacions. En un primer moment vaig pensar que era a causa de l’efecte del rellançament de les inversions industrials i a la compra de maquinària a l’exterior que això suposava, però ara em temo que no és del tot així.
A partir del mes de setembre els bancs han canviat el xip i s’han decidit a finançar projectes solvents d’empreses que exporten i que tenen plans de desenvolupament i estratègics creïbles. Aquest moviment en algun banc ve de la mà de crèdits amb la participació del Fons Europeu d’Inversions que alhora demana que les empreses tinguin patents recents. És a dir, el sistema bancari aposta i impulsa empreses amb projectes de futur, essent això una molt bona notícia.
Per tant, primer hem dit que ho fèiem bé i ara, segon, que els bancs comencen a invertir en projectes solvents. Llavors, per què ara començo a dubtar del camí virtuós que havíem començat a fer? Per què a Europa i a l’FMI continuen recomanant més moderació salarial? Per què el grup d’experts fiscals recomanen apujar l’IVA i abaixar les cotitzacions socials a les empreses?
La resposta es veu en el gràfic. Mentre que la demanda interna va estar en uns nivells estratosfèricament baixos les empreses van haver de sobreviure exportant però, ara que la demanda interna es recupera, les empreses satisfan aquesta demanda deixant part de l’exportació. Aquest efecte és nefast per a la recuperació econòmica, doncs alenteix el retorn dels 380.000 milions i allarga indefinidament la sortida de la crisi. És una fatalitat perdre el coneixement i la penetració que els productes espanyols tenen en els mercats exteriors, oblidar el fet que les empreses d’aquí s’han tornat competitives i s’han descobert a si mateixes venent ?lluny. Per tant tampoc es pot desassistir el mercat local, cosa que ens porta a la conclusió que cal augmentar de forma ràpida la producció per fer possible les dues coses.
Els deures de l’any 2014, doncs, passen per créixer industrialment per satisfer l’augment de la demanda interna i no perdre posicions a l’exterior. Vist així, el moment és tremendament positiu i permet resoldre un dels problemes més grans de l’economia catalana, el de la mida minúscula de les empreses, el minifundi empresarial català. Les inversions que han començat a finals del 2013 i continuen durant el 2014 permetran un augment de la producció que ha de generar nous llocs de treball, cosa que alhora augmentarà la demanda interna i permetrà continuar amb l’exportació.
Hem de procurar no perdre de vista l’objectiu de vendre més fora que no pas comprar per retornar els cents de milions d’euros que devem. Hem demostrat que ho podem fer i el món ens ha cregut. Si l’impuls afluixa s’haurà de fer inevitablement la devaluació interna, apujant l’IVA novament fins al 23%, frenant la demanda interna, per abaixar costos laborals a les empreses, perdent capacitat de generar treball. Ens interessa més que això no sigui necessari i que els augments de producció puguin permetre mantenir l’exportació.
El moviment del dòlar, devaluant-se, no ajuda gens a fer aquest camí. Tot i que les exportacions espanyoles van en un 62% a Europa, un dòlar tan baix frena considerablement la sortida fora les fronteres europees, alhora que frena també el creixement de la Unió, els nostres principals clients. Si el BCE vol resoldre aquesta qüestió ha de moure fitxa, abaixant a zero els tipus d’interès (avui estan a 0,25%) o fins i tot sota zero, amb valors negatius, impulsant la inversió empresarial i dissuadint els inversors que l’euro és més refugi que el dòlar.
El món cada vegada és més complicat i rocambolesc: per una part Estats Units té una economia que creix però els inversors no confien que continuï realitzant-ho sense fer anar la màquina de bitllets. En canvi el món econòmic critica el conservadorisme del BCE però la seva política mereix més confiança que la nord-americana.
Per no perdre el fil en tot aquest embolic cal dirigir la mirada de tant en tant als pilars bàsics de l’economia: augment de productivitat, recerca, desenvolupament, innovació i formació.
Créixer ara és una oportunitat única a la història econòmica de Catalunya que es pot fer perquè augmenta la cartera de clients i les possibilitats financeres. No cal deixar-la escapar.