He seguit amb interès el debat sobre la pobresa al Parlament sense entendre què feien els nostres diputats. El debat és la conseqüència de la pressió de les entitats que es dediquen a resoldre problemes de la gent que ha quedat fora del circuit, pressió que va ser canalitzada fins el Parlament per partits com el PSC, ICV i la CUP. Està bé que el Parlament discuteixi sobre els temes més importants de la societat, però no ho està fer-ho de mala gana i sense apuntar on toca. Cinc coses em van copsar.
La primera cosa que em va venir al cap quan va començar va ser, amb quins recursos compten si no són capaços d’aplicar correctament la llei de dependència? Hi ha quantitats enormes d’avis abandonats a la seva sort per manca de recursos i els polítics es proposen salvar tothom de la pobresa…
La segona va ser que el debat està mal enfocat. Pensar en la pobresa ha de ser investigar en l’atur. Per què aportar una xifra com 400 euros mensuals a una persona desassistida ha de ser millor que donar-la a una empresa que la llogui i que a canvi li pagui 800, 1.000 o 1.500 euros? L’economia productiva té com a mínim un factor multiplicador d’1,6, que vol dir que per un salari de 1.000 euros generem activitat per 1.600, amb la recaptació d’impostos i de Seguretat social corresponents. Aquesta setmana he rebut la visita d’una tutora de PQPI que té per missió encarrilar al món laboral 15 joves. Em va comentar que el seu èxit és la inserció laboral de 4 o 5 d’aquests joves, que ja estaven completament fora del circuit de treball, cada any. Li vaig explicar que a Dinamarca, amb la Flexiseguretat, els tutors encarregats de la inserció laboral també tenen com a màxim 15 persones al seu càrrec. Això és una bona acció contra la pobresa.
La tercera cosa la vaig escriure al Twitter. Qui fa el debat sobre com ho hem de fer per viure amb pocs recursos? Perquè la nostra classe dirigent dóna per fet que tot plegat és temporal, que tornarem a la situació anterior al 2007 i no. La pèrdua de riquesa ha vingut per quedar-se, per la qual cosa val més adaptar el país a aquesta nova circumstància. Sabem menjar i vestir per poc cost, però no hem resolt l’habitatge ni el transport. Aquí sí que hi intervé la política en majúscules: generar sòl a preu zero (problema polític) permet viure amb lloguers de 300 a 400 euros en habitatges dignes i energèticament bons. Cal construir en vertical, agrupant serveis i minimitzant costos de transport. Vaig sentir un representant sindical lamentar-se per la baixa inflació. Li agrada que sigui baixa o alta em vaig dir? Si es manté baixa permet a la gent l’adaptació a la nova realitat, però el sindicalista deia que amb inflació tan baixa l’economia no creixia. Tot no pot ser.
La quarta cosa va ser veure que la proposta de la renda mínima garantida va de debò. Ens queixem que Catalunya ha de pagar els subsidis d’Extremadura, Andalusia i Castella-la Manxa, que no pot ser que un territori visqui subsidiat evitant que la gent espavili en buscar treball i ara ho volem aplicar a casa.
La cinquena ha estat la proposta fiscal de Madrid el divendres que pretén abaixar la cotització de l’IRPF per apujar l’IVA dels trams inferiors. És una proposta que genera més pobresa, ja que els que no tenen recursos no abaixaran la cotització perquè ja no en tenen i, a canvi, els pugen els productes bàsics. Sempre he defensat apujar l’IVA al 23% per dedicar l’augment a disminuir la cotització social de les empreses, un vertader impost al treball. Però aquesta puja la demano sense tocar els trams de baix que són els que permeten menjar als que han quedat fora del sistema.
Com a part positiva de la setmana m’he quedat amb l’augment de beques per menjadors escolars i amb l’increment de la dotació de la renda mínima d’inserció, unes engrunes en un problema tan gran.
La pobresa no té una solució fàcil i possiblement només serà parcial. L’economia no creixerà en taxes tan elevades per poder crear treball massiu, per la qual cosa cal canviar l’actitud de la societat cap al treball, polítiques més proactives, foment de nou teixit empresarial, ensenyament dirigit a la professió… i un canvi fiscal rotund.
La tarifa plana de 100 euros de cotització per als nous contractes indefinits és una mesura en aquesta direcció, encara que el govern que l’ha aprovat es qui es va carregar els incentius per a contractes de més de 45 anys. Bo és rectificar. La fiscalitat no pot tractar igual a una empresa que crea treball que a una que en destrueix o que només especula i no es pot continuar destruint empreses que cotitzen per a ?altres de la nova economia (Google, ?Starbucks, Facebook) que no cotitzen enlloc.
Per tot plegat el principal problema és que no acceptem el model que tindrem d’aquí a 5 o 10 anys, un model de poc creixement, amb pocs recursos, amb més desigualtat social que demana repensar com hem de viure sense consumir tant, amb recursos bàsics com habitatge, energia i transport assequibles, i serveis com sanitat i ensenyament garantits. L’ascensor social s’haurà de lubricar i fer anar fi, ja que en aquest moment només sap baixar.