Diumenge vaig veure el documental de 30 minuts a TV3 sobre els minijobs a Alemanya. Els minijobs són un invent alemany per facilitar que la gent faci petits treballs de forma regulada, de vegades complementaris al treball principal. Mentre veia el programa pensava que els alemanys han inventat una cosa que aquí ha existit sempre: el pluriempleo.
Quan l’economia no va bé -i ara n’hi ha per temps- la gent s’espavila buscant recursos pertot arreu. Des que treballo (ja fa 35 anys) he vist com molts treballadors feien el seu jornal i després anaven a fer hores a altres llocs. Aquest mecanisme es va anomenar pluriempleo i permetia fer un complement de sou. No cal que us digui que els guanys d’aquest segon treball sempre eren no oficials, pagats en negre.
Hi ha feines més propícies que d’altres a tenir treball temporal no oficial. La més sonora era la d’ajudant de cuina els caps de setmana o en temporada alta, ja que és molt difícil tenir treballadors fixos quan la feina és tan temporal. Les altres solen ser feines manuals, com la de peó de construcció. Un altre clàssic era la del treballador de banca que anava a portar els comptes de petites empreses, o la del mestre o estudiant que feia classes a casa seva. Tot això havia estat un clàssic de la nostra economia que gairebé ha desaparegut durant els darrers 10 anys excepte en les feines de casa. Les feines de neteja i d’ajuda domèstica han continuat fent-se i, tot i que una llei va intentar fer-les oficials, continuen essent, en part, en treball negre.
Tot això són minijobs, pagats a preus de 9, 10 i 11 euros l’hora, sense cap contribució a la Seguretat Social ni a les arques de l’estat. Ningú s’avergonyeix d’aquestes feines ni posa el crit al cel; en canvi, sobre els minijobs alemanys sí, quan allà aquesta activitat és declarada i aquí no.
L’economia submergida està alimentada bàsicament per pluriempleo. Sigui un treballador que fa hores extres a la mateixa empresa o en una altra, un aturat que cobra (o no) prestació d’atur i treballa en un lloc, sigui un jubilat que ajuda l’empresa familiar, sigui un estudiant que es guanya part de les seves despeses, o sigui una persona que no treballa que ajuda la família… totes aquestes figures es donen en la nostra economia i són exactament les mateixes que els minijobs.
L’economia espanyola s’estima que té el 28% del total de l’activitat submergida. Si això ho transformem en llocs de treball, és l’equivalent a 6,46 milions de llocs de treball, que no vol pas dir que hi hagi aquesta quantitat de gent treballant fora del sistema. Són els llocs de treball que generaria aquesta activitat si es realitzés com a treball a temps complet. És una xifra considerable, que és interessant comparar amb la de gent a l’atur: uns 6,2 milions. D’aquí no cal extreure’n que l’economia submergida la realitza només la gent a l’atur, però sí pot explicar per què tot i tenir aquestes xifres d’atur tan enormes no hi ha més problemes socials.
Els minijobs alemanys són uns 8 milions, un 19% del total del treball, mentre que a Espanya la xifra submergida és del 28%. Ja sé que és molt més fàcil per a qualsevol opinador o polític dir que el minijob és una explotació del treball, que és una degradació de la persona… però una cosa és la que ens agradaria -que tothom cobrés sense treballar i visqués feliç- i una altra la realitat. Aquesta ens diu que cada vegada hi haurà més diferència de salaris entre els treballs qualificats i els treballs més banals, i que cada vegada costarà més trobar feina a temps complet. Podem fer dues coses, o bé fer com els polítics posant el cap sota l’ala i desitjant que sigui el que Déu vulgui, o acceptar la realitat i mirar de resoldre-la. En el cas del treball vol dir acceptar que hi ha feines a temps parcial i puntes de treball que ara es cobreixen amb hores no oficials. Si som intel·ligents, farem una cosa millor que els alemanys, que és fer aflorar aquesta feina passant-la de submergida a oficial i que aporti una quantitat a la Seguretat Social. Estic segur que una gran part dels actors socials, treballadors i empresaris, hi estarien d’acord. Els sindicats no, perquè els seus delegats no ho necessiten.
La competència global porta a la igualació de salaris per la part de baix i a l’augment de les matèries primeres, i en resulta directament una pèrdua de poder adquisitiu. La conseqüència és la necessitat urgent d’adaptar les despeses a aquesta nova situació, amb habitatges construïts a preu de sòl zero, amb ensenyament i sanitat gratuïts i amb controls de preus d’aliments efectius. Però també caldrà facilitar a ?l’economia que pugui crear treball per petit que sigui, de poques hores al dia. O és que preferim seguir perdent aquesta possibilitat? La poca feina que hi hagi s’ha de fer aflorar, sigui en una botiga de queviures preparant les caixes al matí, sigui al vespre en un bar per netejar el local i preparar-lo per l’endemà… En qualsevol cas, és molt millor que això sigui transparent, oficial, aportant una petita quantitat a la Seguretat Social que no pas no voler-ho veure com ara. A més, l’augment de l’economia oficial beneficia tots els ratis de solvència i ajuda a obtenir millor finançament.
El pitjor que podríem fer a la nostra ?societat és el que fa el president de ?Veneçuela, Nicolás Maduro: perquè la gent ?sigui feliç, crea un viceministeri de la felicitat. Feliç per decret. I tan tranquil!