La setmana passada MarioDraghi, governador del Banc Central Europeu, va prendre una mesura important per a l’economia europea: va abaixar el preu del diner un 0,25% tot dient que si calia continuaria fent-ho, encara que els tipus d’interès fossin negatius. És una mesura que feia més d’un any que desitjava que s’anunciés -tal com havia escrit aquí mateix-, que ens farà servei als països amb dificultats econòmiques i que demostra que el BCE vol agafar el toro per les ?banyes.
El BCE només pot aplicar mesures si la inflació té expectatives per sota del 2%, cosa que ara succeeix. Per tant, si l’economia europea mostra signes de debilitat, amb dificultats per créixer, si l’euro s’enforteix per culpa de les polítiques de les monedes dels altres blocs econòmics dificultant encara més l’exportació, és normal que el BCE actuï fent ús de mesures convencionals. Abaratint el diner es facilita la inversió i el consum, i alhora s’afebleix l’euro respecte a les altres divises: és la mesura apropiada al moment.
Heus aquí, però, que les borses i l’opinió econòmica han interpretat l’acció com que l’economia europea està en una feblesa superior que la prevista. Els alemanys han posat el crit al cel perquè, diuen, aquesta mesura ajuda els països en problemes, que així no fan els deures que haurien de fer. En realitat el problema d’Alemanya és que, per primera vegada, les decisions del BCE van en contra dels seus interessos, la qual cosa és un canvi substancial de cara al futur.
La decisió d’abaixar el preu del diner afecta l’estalvi, el penalitza i el fa sortir al consum. De qui? Dels espanyols, grecs, portuguesos, italians, francesos, que no poden estalviar? No, dels alemanys, austríacs i finlandesos. Alemanya té una situació econòmica excepcional basada en una indústria molt competitiva que la converteix en el país més exportador del món. Això es basa en un gran domini tecnològic i organitzatiu, alhora que en una contenció brutal dels costos salarials, amb més de 15 anys de salaris plans. Encara s’hi ha d’afegir que gaudeix de la màxima protecció en la divisa exportadora. Així, si Alemanya tingués la seva pròpia moneda, el marc DM, una exportació del calibre que té tindria com a conseqüència immediata la revalorització de la moneda a valors de 2 $/DM o més, que automàticament faria menys competitiva la seva economia. És el resultat dels equilibris bàsics de l’economia de mercat, quan ingresses més divises et fas més ric i la moneda es revaloritza. Però no, això no passa perquè Alemanya es veu protegida per l’euro i per les economies dels països del sud: si l’economia europea no creix, l’euro es manté en valor i Alemanya continua competitiva. La riquesa queda ancorada en un racó de la UE, augmentant contínuament la desigualtat.
De la mateixa manera que els països del sud han de fer els deures per esdevenir més competitius, Alemanya ha de fer els seus augmentant el consum. Si els alemanys traslladen el seu augment de riquesa en més consum propiciaran les compres als països del sud, ajudant-los a créixer. És el que va fer Espanya durant la borratxera immobiliària: del forat de 300.000 milions d’euros, que vam comprar de més que no pas vendre a l’exterior, 180.000 milions d’euros els vam comprar a Alemanya, ajudant-los a sortir del forat. Ara els toca a ells fer el mateix amb nosaltres. Europa no ha de permetre que Alemanya acumuli la riquesa del superàvit comercial sense repartir-la a la resta de la Unió, ja que obté el resultat que obté gràcies a la pertinença a l’euro i això té un cost que ha de pagar.
Alemanya té raó quan diu que els països amb problemes han de continuar fent els deures, molts dels quals ja s’han fet a Espanya, Irlanda, Grècia i Portugal. Però queda França, país que es resisteix a voler veure que té ara el problema més gran de la UE per manca de competitivitat. La sortida de la crisi espanyola la fem en gran manera carregant-la als francesos, car ells són els nostre primer client. La sortida de la crisi francesa s’ha de fer exportant primer a Alemanya i després fora de la UE. Per tant és bàsic que Alemanya augmenti el consum, compri a França i faci més turisme, alhora que cal seguir actuant per fer possible que l’euro baixi de valor: França necessita un canvi d’1,22 $/€ per tenir superàvit, mentre que Espanya i Itàlia necessitem un 1,16 $/€. Recordo sovint l’anècdota del ministre de Finances francès que va dir que amb un tipus de canvi d’1,2 $/€ França tindria un augment del 0,5% del PIB només per l’augment dels beneficis d’Airbus.
El problema de la UE ara està a fer creure als alemanys que no s’han de quedar tota la riquesa que generen, que l’han de repartir amb els seus socis, i que a llarg termini aquest desequilibri tampoc serà sostenible per a ells, cosa que ja es comença a veure.
La globalització ha agafat uns països amb el bon peu i amb altres (el nostre) amb mal peu, però evidencia que cal urgentment posar noves regles de joc a l’intercanvi de fluxos monetaris internacionals, impedint fer trampes com les que han fet permanentment la Xina, Alemanya o els Estats Units. Si l’economia mundial s’ha de regir per les regles de mercat, no pot ser que hi hagi actors que les alterin per al seu benefici i ningú els digui res.
El que és important en aquest moment és que s’ha aixecat la veda contra Alemanya. La coalició de Merkel amb els socialdemòcrates pot ajudar que aquest nou camí sigui més planer i, per una vegada, Alemanya impulsi el creixement d’Europa.