Com cada any pels volts del Pilar, he anat a la ciutat de Lucca per assistir a la fira de paper italiana. A Europa hi havia fires de paper amb congressos anuals a Espanya, a Portugal, a França, a Anglaterra, a Itàlia, a Alemanya i a Suècia. Amb els anys, la indústria del paper s’ha anat concentrant en països i en empreses multinacionals i la majoria de manifestacions han desaparegut. Alhora, l’arribada d’Internet ha afectat de forma greu la supervivència dels subsectors que fabriquen paper per a llibres, revistes i diaris. De tot plegat queden els subsectors del paper tissú, paper per caixes de cartró i papers especials, com els de fumar, de filtre o per a bateries. I de totes aquelles trobades en queden les d’Itàlia en la seva forma anual, la de Suècia en periodicitat bianual i la de Tissueworld de Barcelona també bianual. La fira de Lucca es troba en un entorn natural interessant, enmig d’una plana envoltada per muntanyes. Els rius -que van ser l’emplaçament de moltes fàbriques de paper quan va començar la revolució industrial- baixen dels cims i reguen la plana de la ciutat medieval. Més endavant, quan van saber extreure l’aigua del subsòl, les fàbriques van anar a la plana, amb un accés més fàcil i més a prop dels treballadors. Ara encara queden fàbriques a les valls muntanyenques però n’hi ha un munt enmig de la plana, fet que ha facilitat que el nivell freàtic baixi fins a enfonsar-se el terra. Ara pretenen injectar aigua del riu al nivell freàtic per augmentar la pressió del subsòl i pal·liar l’efecte. L’aspecte de la plana de Lucca ha esdevingut una catàstrofe urbanística, amb un creixement desordenat, amb petites i tortuoses carreteres de carros per on han de passar els camions i sense vials importants que travessin els pobles.
A Lucca hi ha el clúster més important del món en la fabricació de paper tissú, de la seva maquinària i de la que converteix el paper en producte final. És un clúster impressionant que permet als tallers una especialització molt elevada, aportant qualitat i bon preu al producte. Hi ha tallers que només fabriquen corrons, d’altres que només fabriquen bancades, alguns que fresen grans peces, components electrònics, components químics, enginyeries… No hi ha un altre lloc al món amb tanta concentració de maquinària, enginyeria i de coneixement sobre el món del tissú. Només la ciutat de Karlstad a Suècia s’hi acosta una mica.
Com que a Lucca hi vam comprar la major part de components de la nostra màquina 3 el 2006 i el 2007, i com que ara hi he tornat per comprar els de la reforma de la màquina 2, conec molta gent: fabricants de màquines, però també fabricants de paper. Cada any sóc benvingut a Lucca, on ens reconeixen les nostres innovacions en la fabricació de paper tissú amb els resultats obtinguts en estalvi d’energia i d’aigua. Aquest any he copsat que ja han vist que l’economia espanyola comença a arriar de forma competitiva, cosa que en el fons admiren. Ells saben que l’ajust que fem és molt dur, que ells l’haurien de fer i no el fan, i que això els deixa en una posició en fals. També veuen que els francesos es van desplaçant per un pendent poc competitiu que s’haurà de corregir algun dia.
Però el que més els preocupa és la pèrdua de competitivitat que ve de la fabricació de maquinària de la Xina, sobretot pel que fa a les màquines de converting -és a dir, aquelles que fabriquen el producte final: els rotlles higiènics, els de cuina i els tovallons. Fins fa uns anys aquestes màquines xineses tenien molt poc nivell tecnològic, però ara ja han espavilat i tenen prestacions gens menyspreables a meitat de preu (al voltant dels 0,6 milions d’euros) respecte a la majoria de màquines italianes (1,2 M) i a una cinquena part del preu de les millors (3 M). Això ha posat molt nerviosos els fabricants europeus i els ha agrupat en moviments comercials i de sinergia. Divendres a la tarda vaig anar a una conferència a la cambra de comerç de Lucca sobre un programa d’investigació i desenvolupament per dissenyar la màquina de rotlles d’alta eficiència. M’hi van portar perquè saben que tinc al cap una màquina de rotlles pensada de forma industrial, lluny de les seves vel·leïtats comercials. Els conferenciants insistien en què era necessari agrupar els recursos de les empreses i dels centres d’investigació de l’àrea a fi d’impulsar la innovació en conceptes que els xinesos no puguin copiar, provocant una espècie de brainstorming de patents que els protegeixi de la competència oriental. Vaig copsar un ambient de desesperació arran del descobriment de la pèrdua de competitivitat i de l’allau de màquines xineses que comença a arribar a tots els racons del món. Innovació, innovació… aquest era el crit de ?guer?ra.
Aquest fet em va fer recordar el problema del nivell freàtic: a mesura que han anat extraient aigua han provocat un enfonsament del terreny. La seva economia pateix un efecte semblant: la competitivitat es pot resoldre amb més innovació, però això no és infinit, i arriba un moment en què cal abordar els costos. Si Itàlia no fa el camí que estem fent a Espanya, anirà extraient competitivitat del subsòl i a la fi es trobarà amb un gran forat per on s’escolarà una part important de la indústria.
A mi m’hauria agradat constituir un clúster de paper i transformació a Girona. Ara ja no hi som a temps: s’ha mort massa teixit industrial. Malgrat això, hem de ser positius: aquí ja som competitius. La innovació ens toca fer-la dins de cada empresa; en el nostre cas, amb la col·laboració de les de Lucca. De moment, ja no se’ns enfonsarà el terra més avall d’on és, cosa que no poden pas dir els italians ni els francesos.