Una de les principals conseqüències de la revolució econòmica que estem patint és la caiguda dels ingressos públics. Si els territoris s’han empobrit, és lògic que aquest efecte es traslladi al sector públic a causa de la inevitablement menor recaptació per impostos. La seqüela de tot això és la retallada en els serveis que ajuntaments, comunitats autònomes i estats presten als ciutadans. Fins quan? No es preveu cap mena de recuperació fiscal ni en un futur mitjà ni en un de més llunyà.
L’origen de tot plegat s’explica per la meva teoria de vasos comunicants. Durant anys hem transferit riquesa en gran quantitat des de països desenvolupats a altres d’emergents. Això ens ha fet perdre teixit empresarial i llocs de treball, la qual cosa ha afectat el consum, la producció i, per tant, la recaptació d’impostos. Com que el camí que es veu no és pas el de la recuperació total de les bases econòmiques anteriors, hem de concloure que el sector públic ha de continuar fent els deures retallant serveis. La qual cosa no vol pas dir que hagi de continuar retallant per on ho fa ara. Si una cosa es veu clara en el futur és que el vector principal pel qual ens haurem de moure és l’eficiència, que no vol pas dir necessàriament retallar en sanitat i en ensenyament: en tot cas vol dir retallar pels serveis que no són imprescindibles, com el Senat, els consells comarcals, els municipis massa petits, els instituts de diferents matèries (el cartogràfic, el meteorològic…). Però justament per millorar l’eficiència de la societat cal que es millorin els resultats en ensenyament; per tant, retallar en aquesta via no hauria de ser una solució.
Malgrat que tot això comença a ser clar, també és hora de revisar com arriben els impostos al sector públic per millorar els ingressos, augmentar l’eficiència recaptatòria. La globalització ha tingut com a efecte pervers la localització d’empreses i persones en paradisos fiscals per pagar menys impostos. Grans multinacionals com Apple, Microsoft, Amazon… fabriquen i facturen en països de baixa fiscalitat, de forma que les seves vendes a països desenvolupats aporten molt poca cosa al sector públic. Grans fortunes tenen formes jurídiques que les protegeixen d’haver de pagar els impostos que els correspondrien. Finalment, a l’altre costat, l’especulació immobiliària i els efectes de la crisi amb la pèrdua de treball han engrandit l’economia submergida que, com tothom sap, aporta zero a les arques públiques.
Serà difícil resoldre aquest problema tan complex, entre altres coses perquè alguna de les solucions no depèn d’un únic país. Si s’obliga a les empreses a cotitzar pels guanys que generen les seves vendes independentment d’on hagin fabricat el producte, pot passar que aquestes empreses decideixin marxar del país. Ho podran fer d’Espanya, per exemple, però no de la Unió Europea. El mateix fenomen passa amb les cotitzacions de les grans fortunes: exigeix una acció de tots els estats de la UE i una harmonització fiscal, decisions que difícilment es prendran perquè certs països (Irlanda i Luxemburg) viuen d’aquesta diferència.
França va intentant beneficiar-se d’aquest debat. Fa un parell d’anys va posar l’impost de les grans fortunes al 75%, fet que va portar Gerard Depardieu a exiliar-se a Rússia. Ara diu que vol fer extensiva aquesta mesura als futbolistes que cobren grans sumes, una intenció que ja ha fet aixecar les protestes dels equips de futbol. Trobo encertat el camí francès, el de la recuperació impositiva de les grans fortunes, el retrobament amb l’esquema impositiu d’abans dels anys 80 que Ronald Reagan i Margaret Thatcher van demolir. És igual que Depardieu marxi del país, tampoc tindrà ingressos com a actor si el públic francès el veu com un traïdor.
Finalment hi ha l’economia submergida: una part del pastís que s’ha fet més gran arran de la crisi de treball. Els augments en l’IVA fan més fàcil el treball en negre, val més la pena. No és el mateix estalviar un 7% que un 21%. Per tant, cada vegada que s’apuja aquest impost caldria destinar més recursos a la inspecció fiscal. Si no és així, pot passar que els efectes de l’augment es vegin superats pels del frau.
S’estima que Espanya té el 28% d’economia submergida, respecte al 18% de mitjana de la UE. El frau fiscal ronda el 8% del PIB a l’Estat. Per altra banda, una part d’aquesta economia submergida és l’únic recurs de supervivència de moltes famílies.
Per tot plegat és molt difícil resoldre el problema. L’acció conjunta de la UE podrà resoldre part de les cotitzacions importants i l’acció contra l’economia submergida podrà frenar el frau per baix de forma parcial, perquè valors d’IVA tan alts com el 21% són un recurs fàcil per obtenir vendes quan el país està deprimit.
Espanya va arribar a tenir ingressos fiscals per valor de 200.000 milions d’euros l’any 2008, xifra que va caure a 160.000 milions en anys posteriors i a 165.000 milions a partir del darrer augment d’IVA. El país necessita augmentar la producció i l’activitat empresarial per poder crear llocs de treball: una necessitat que xoca amb polítiques de forta pressió fiscal. Està força clar que els ingressos públics no augmentaran gaire més, per la qual cosa ja és hora de pensar a ser efectius, retallar serveis, suprimir pes polític, alleugerar estructura administrativa i deixar llast de tot el que no és imprescindible per l’estat del benestar. Només cal recordar que a el 2000 els ingressos de l’Estat espanyol van ser de 100.000 milions i tampoc vivíem tan malament. O sigui, agafem-nos-ho bé, que va per llarg.