Dijous, després de la fi del Fòrum Impulsa, de la sortida del Príncep i de les furgonetes antiavalots, Girona tornava a la calma, al seu funcionament rutinari. Aquell vespre, a l’Espai Caixa hi va haver la conferència “Catalunya davant el trilema energètic” de Mariano Marzo dins el cicle “Idees noves pel futur” que organitza Tribuna Girona.
Mariano Marzo és conegut en el món energètic per les seves aportacions en el seguiment de les fonts energètiques. És catedràtic d’Estratigrafia i professor de Recursos Energètics i Geologia del Petroli a la facultat de Geologia de la Universitat de Barcelona i es pot seguir en els seus articles a La Vanguardia i en els nombrosos debats i conferències en què participa. La seva visió de l’energia es fa des de l’anàlisi serena de les dades i dels informes de l’Agència Internacional de l’Energia, de l’Institut McKinsey i d’altres organitzacions. És un home bo, humil, tranquil, a qui sempre cal escoltar també per la seva pedagogia.
La seva conferència va explicar l’evolució de l’ús de l’energia fòssil des de la revolució industrial i de la seva implicació en les formes de la societat actual. Va mostrar els gràfics on es veu com el petroli convencional ja no arriba a satisfer la demanda actual i com aquesta es nodreix per noves formes d’obtenció de petroli, bé sigui en pous de mars profunds, bé sigui en terres bituminoses a Canadà o en perforacions de fracturing a Estats Units. Aquest camí que ja es fa en l’actualitat comporta un encariment dels costos d’extracció del petroli, tendència que continuarà.
El trilema a què es refereix Mariano Marzo és el triangle entre energia, ecologia i economia: entre la seguretat de tenir ?ener?gia, la seva implicació en el medi ambient i els seus efectes en l’economia. L’obtenció d’aquest equilibri a l’interior del triangle és la clau del problema. Va recordar que l’atmosfera ja ha superat la concentració de 400 ppm de CO2, llindar que no s’havia assolit a la Terra des de fa milions d’anys i que serà causa de canvi climàtic.
Resoldre el trilema de l’energia és el camí per resoldre la crisi. La pèrdua de llocs de treball derivada de la transferència a països emergents i de l’entrada massiva de tecnologies digitals es pot compensar pel desenvolupament de noves enginyeries que augmentin l’eficiència energètica i desenvolupin la producció de nous vectors energètics basats en renovables o nous sistemes de microxarxes intel·ligents.
Certament aquest camí pot ajudar a resoldre la crisi econòmica, on el pes de la importació d’energia a Espanya és del 4,5% enfront del 2,6% de França. Però no resoldrà definitivament l’ús d’energia fòssil, sigui en forma de petroli o en forma de gas. El major ús d’aquesta forma d’energia és en el transport, essent aquí on hi haurà l’autèntica revolució. Sabrem resoldre la generació elèctrica reduint considerablement l’ús d’energia fòssil en les seves formes de gas o de carbó, però no sabrem resoldre el transport sense gasolina, gasoil, querosè, fueloil o gas. Els camions, avions i vaixells no poden funcionar sense combustible fòssil, entre altres coses perquè és l’energia amb més densitat energètica. Ho vaig calcular en la mateixa conferència: un Nissan Leaf té una bateria amb una capacitat de 24 kWh, mentre que qualsevol cotxe de combustió interna amb un dipòsit de 55 litres de gasolina o gasoil té una capacitat de 528 kWh, un 2.100% més elevada. D’acord que un té un rendiment del 80% i l’altre del 26%, però tot i així la capacitat del dipòsit de gasolina és del 615% superior a l’elèctric del Leaf. Ja hi ha cotxes amb una bateria de 100 kWh, una capacitat semblant a la del dipòsit de gasolina, però encara estan fora de l’abast adquisitiu de la majoria de la gent.
El cotxe elèctric serà difícil que entri al mercat, entre altres coses perquè els fabricants de cotxes convencionals no tenen prou capacitat per innovar i farà falta que els nous fabricants alternatius, com Tesla, creixin per adquirir massa crítica per envair el mercat. A mitjà termini només podem esperar el cotxe elèctric per circulació urbana, esperant que les noves modalitats de lloguer de bateries, que es canvien en 90 segons, siguin populars. El gran problema del transport és en les mercaderies. Els camions no podran funcionar mai amb bateries, i la seva càrrega no la podrà absorbir el tren a no ser que canviem les autopistes per carrils de tren. En el món hi ha alguna idea per fusionar ambdós conceptes, com la de Siemens de transformar els camions en híbrids de combustió interna i amb trolley, combinant tracció elèctrica i de combustió, acció que implicaria posar catenàries elèctriques a les autopistes.
Mentre això no arriba el transport haurà de millorar la seva eficiència de forma nodal, aprofitant el millor de cada tecnologia, no anant més lluny de 300 km amb el camió, de 2.000 km amb el tren i fent la resta amb el vaixell.
Però la gran revolució vindrà de l’augment del preu del transport que conduirà a fer-ne un menor ús, cosa que implicarà l’augment del preu de certs productes i la relocalització de les fàbriques. L’augment de preus serà l’impuls més gran a la racionalització de la logística, deixant de vendre paper de Besalú a Lucca quan el mateix camió porta paper semblant de Lucca a Besalú.
De tot això vam parlar durant la conferència de Mariano Marzo, una immersió en el món de l’energia molt interessant i amena.