Aquesta setmana ha retornat el debat sobre la idoneïtat de la moderació salarial arran d’unes paraules del ministre d’hisenda, Cristóbal Montoro. Va arribar a dir que els salaris no havien baixat en els darrers anys, que en tot cas creixien menys. Desconec si la seva intenció era provocar o realment s’ho creu, però és una evidència que els salaris han baixat en els darrers anys en la majoria de sectors de l’economia -i algun d’ells liderat pel mateix ministre, com ara els funcionaris als quals s’ha congelat el sou i eliminat una paga extra.
Aquest debat és recurrent: ja es va discutir fa pocs mesos, quan l’FMI va dir que Espanya necessitava encara una pèrdua salarial del 10%. Cada vegada que es toca el tema, afloren els mateixos arguments: que si es rebaixen els salaris abaixa la demanda interna i per tant es contrau més l’economia, que això implica menys recaptació d’impostos… És un debat estèril perquè no hi ha gaire més alternatives per resoldre la situació del país però, sobretot, ho és perquè ara ja hi ha resultats que es poden comprovar.
És molt difícil per a tots haver d’admetre que ens hem d’empobrir, cosa que hem de continuar fent els espanyols encara uns anys més. Quan va començar la crisi es va dir que havíem viscut per sobre les nostres possibilitats, fet que la majoria es va ?afa?nyar a negar: tothom deia que ell no, en tot cas els altres. Ningú va voler admetre que entre els anys 2004 i 2008 tots vam viure per sobre les nostres possibilitats per valor de 380.000 milions d’euros, un 30% del PIB! Aquest és el deute que s’ha de retornar, cosa que només es pot fer venent més que no pas comprant durant el temps que faci falta per assolir aquesta fatídica xifra.
Com es fa per vendre més que no pas comprar a l’exterior? Essent més competitius, fabricant productes amb més qualitat i amb menys preu que els de la competència internacional, cosa que alhora passa per abaixar els costos de producció, ja siguin les matèries primeres, l’energia, el transport, o la mà d’obra. És precisament el que hem fet en els darrers dos anys amb un resultat excel·lent, sorprenent per a la majoria d’observadors internacionals. Nosaltres mateixos i el món estem descobrint que Espanya té un fort potencial exportador. Quan va començar la crisi vaig insistir que l’únic camí era el de fomentar l’exportació, cosa a la que la gent em responia: “no sé quins productes vols exportar si no som bons en res”. Per sorpresa de tots, les empreses que queden tenen prou nivell per vendre a fora amb certa facilitat, només falta creure-ho, treballar per trobar nous mercats i lluitar per tenir els millors costos.
Els resultats d’aquest camí permeten augurar que durant quatre anys tindrem superàvits comercials al voltant dels 40.000 milions d’euros, eixugant bona part del forat de la borratxera immobiliària, esdevenint un país fortament exportador i receptor de turistes estrangers. És clar, això ho fem a costa d’algú altre: el principal perjudicat és França, amb qui el saldo comercial positiu és superior als 10.000 milions d’euros. Com més deures fem aquí, més problemes creem allà. També és notori l’intercanvi comercial amb Alemanya, fortament comprador durant els anys fatídics, que ara és en equilibri. En canvi, el saldo que cal millorar és amb Xina, encara fortament comprador, i amb els països productors de petroli.
Tots els que clamen per afavorir la demanda interna han de saber que aquesta solució ja la va posar en pràctica Rodríguez Zapatero amb el seu famós pla E, que només va aconseguir que la demanda interna es veiés satisfeta per productes que venien de fora. No, l’únic camí és augmentar fortament la demanda externa fins al punt que permeti créixer l’economia espanyola i, alhora, fomentar la demanda interna. Si el president socialista hagués apujat l’IVA com a primera mesura i ?ha?gués transferit l’import a rebaixar les cotitzacions socials de les empreses, bona part de la pèrdua de teixit empresarial no s’hauria donat.
Sorprèn que aquestes coses, senzilles, costin tant de veure. Només s’entén perquè el món polític i econòmic no està avesat a l’economia de mercat i no té interioritzat els seus mecanismes. Caldria, doncs, que deixessin pas a professionals provinents del món de la producció, acabant amb l’economia especulativa i impulsant l’economia productiva. Fan falta menys advocats de l’estat i més enginyers, prou tribunes del Madrid i més sales de reu?nions en fàbriques, prou congressos en pavellons i més reunions amb mestres d’escoles.
Aquesta és la meva tercera crisi i, quan reflexiono en les mesures que ens han permès superar-la a la nostra empresa en destaco dues: haver avançat la crisi amb la inversió de l’any 2006 i haver congelat els salaris a partir del 2010. Em sento orgullós d’haver pres les dues mesures, gens fàcils en el seu moment. Però aquestes decisions ens han portat a una altra òrbita, la de ser competitius internacionalment, i ens condueixen cap a l’objectiu que realment és interessant: tornar a invertir per crear més treball.
La moderació de salaris i de preus, des d’aquest punt de vista, és bàsica per poder proporcionar, per fi, treball als aturats. És la via per compartir amb ells els estralls de la crisi, evitant que la carreguin ells sols a les espatlles.