Aquesta setmana hem conegut que l’IPC d’Espanya ha estat negatiu. Tot i que per a mi és una bona notícia que ens confirma que el camí que va fent l’economia és el correcte, hi ha hagut opinadors econòmics que s’han afanyat a dir que era una catàstrofe. Segons ells, una inflació negativa combinada amb una economia en depressió és igual a deflació, essent el pitjor dels escenaris. És, en efecte, el que deuen dir alguns manuals d’economia… però al món hi som per pensar, no només per deixar-nos arrossegar per quatre eslògans.
Una economia que no consumeix acaba tenint els preus a prop de zero. El perill d’abaixar preus és si el moviment és brusc, ja que en aquest cas el consumidor espera a comprar perquè espera que encara baixin més. No és el cas actualment: el consum no millorarà perquè hi hagi l’IPC més alt, millorarà si hi ha més gent treballant i si les expectatives de futur són clares.
L’índex de preus al consum es va veure fortament afectat l’any passat per l’augment de l’IVA del 18% al 21%. Un augment d’aquest calibre difícilment pot ser assimilat per tota la cadena de producció i distribució i és reflectit en part en els preus: si s’hagués aplicat tot l’augment, la pujada hagués estat del 16%. L’IPC de setembre i d’octubre -els mesos que es van veure afectats per l’augment- van ser de 3,4% i de 3,5%. A partir d’aquí l’índex va anar caient, primer al 2,7% a finals d’any i primers mesos de 2013, per després moure’s entre 1,4% i 2,1%, depenent del preu del petroli. Just quan l’índex ha descomptat els efectes de l’IVA de l’any passat ha baixat de forma brusca: el setembre fins el 0,3% i l’octubre fins el -0,1%, acompanyat de la depreciació del dòlar que afecta al preu de la gasolina. Si obviem aquest efecte estacional, l’índex es posarà al voltants del 1,5%, que és bo.
Tenir els preus sota control és sagrat en l’espai de l’euro, hem d’anar-ho assimilant. No només perquè Alemanya ho digui sinó perquè és la regla bàsica del joc. En una economia tan oberta com la nostra s’ha de mantenir la competitivitat amb l’exterior i, si els preus pugen més que no pas a fora, caldrà augmentar la productivitat, ja sigui produint més per igualtat de personal, o abaixant els salaris. En aquesta economia oberta tenir l’augment dels preus a un nivell inferior als nostres competidors és guanyar quota de mercat i, en conseqüència, crear més treball.
Els que no entenen aquest mecanisme és perquè no han interioritzat que importar és perdre treball, mentre que exportar és crear treball.
Per arribar a aquest punt ha fet falta deslligar l’augment dels salaris de l’augment de preus. No era normal que fa dos anys Espanya tingués una inflació del 3% en plena depressió mentre que Alemanya la tingués al 1,9% amb una economia en plena ocupació: en aquestes condicions era impossible competir.
Ara ja sabem que els salaris tindran dificultat per anar pujant si no és per una millora de la productivitat i, per tant, és bàsic saber mantenir els preus sense pujar per no perdre poder adquisitiu. Per fer-ho caldrà estar atent que no hi hagi ningú que tingui monopoli de mercat, cosa que afecta a molts sectors i professionals. Poc a poc es van suprimint certs privilegis, com els dels notaris, Col·legis Professionals, Cambres de Comerç però, hi ha tants preus regulats per l’administració, que caldrà estar a l’aguait dels augments de preus i actuar fent-los quedar fixes. A aquests preus també se’ls ha d’aplicar el mateix concepte que els salaris, cal congelar-los fins que no aportin millores en el servei o bé indexar-los a l’augment mig dels salaris del país. No pot ser que la càrrega de l’ajust de l’economia l’hagi de suportar el col·lectiu d’aturats i després el col·lectiu que està exposat a la competència exterior. Si els treballadors que han de competir en sectors exportadors s’han de posar les piles, els dels sectors a recés de la competència també, per tant els que tenen els preus regulats primer de tot, entre altres coses perquè son uns privilegiats de l’economia.
En l’àmbit financer és bàsica la diferència entre l’interès del diner i els preus al consum. Hi ha moments en els que l’interès és menor que l’IPC, moment en el qual diem que els tipus reals són negatius, essent una palanca fenomenal per a l’economia. Sabem que Espanya té un deute molt fort, de prop del 400% el PIB i que l’anem abaixant poc a poc, amb molt sacrifici. Una de les maneres de resoldre-ho és devaluant-lo, fent que els tipus d’interès reals siguin negatius, és a dir, que siguin inferiors a la inflació. Per fer-ho haurien d’arribar al 2% o a l’1%, una prima de risc zero, i la inflació posar-se al 2% o al 3%. Avui per avui és missió impossible perquè el BCE té com a missió mantenir la inflació al 2%.
La solució es troba a Alemanya: si decideix expandir la seva economia interna, fomentar el consum i apujar la inflació al 3% tot serà possible, a més d’esdevenir una locomotora per a la Unió Europea. Fins avui és una quimera pensar que accepti fer aquest rol, però el pacte amb els socialdemòcrates i una pressió dels països del sud, França, Espanya i Itàlia, l’haurien de convèncer. Algun dia s’haurà de canviar l’status quo del que només se’n beneficia Alemanya.
El que és més important de la inflació és entendre que tot el que puja s’ha de compensar en altres costos, fet que a la fi (en un mercat obert del tot) acaba afectant a la baixa els salaris. Només si tota la població entén això serem capaços de mantenir la competitivitat que hem guanyat amb tant d’esforç