Com en qualsevol procés, la crisi va fent camí superant etapes. La primera va ser adonar-se que hi havia un problema. Durant l’any 2008 l’activitat econòmica va caure de forma alarmant i el govern de Rodríguez Zapatero va actuar ràpidament amb una política Keynesiana, invertint en obra pública per fomentar l’activitat econòmica, cosa que va aconseguir… sense que l’atur, el dèficit públic i l’endeutament de l’estat milloressin. Podríem definir aquella primera etapa com la de l’anestèsia, la que amaga el dolor perquè no es noti. Llavors va venir l’etapa dels deures imposats per Brussel·les a partir de la reunió de maig 2010. En aquesta etapa es van prendre mesures de contenció de la despesa pública que van disminuir paulatinament l’activitat econòmica fins arribar a setembre 2011. A partir d’aquí, coincidint amb l’arribada del govern Rajoy (desembre 2011), l’economia va entrar en un període de forta contracció alhora que l’atur s’enfilà fins a cotes alarmants. Aquest ajust dur va ser l’inici de la recuperació de mercats exteriors, fet que començà a l’abril de 2011 i que encara no ha frenat. Deixant anar llocs de treball l’economia va esdevenir més competitiva i va poder vendre a l’exterior, fet que es va acompanyar de mesures com la reforma laboral i l’augment de l’IVA. Amb la reforma laboral ses va aconseguir aturar i disminuir els costos laborals i amb l’augment de l’IVA es va frenar el mercat interior, forçant a les empreses a vendre a l’exterior. Aquest període va acabar el desembre 2012, a partir del qual l’economia va començar a recuperar activitat arran de les vendes exteriors i de l’entrada de turistes estrangers. A partir d’aquest moment l’economia ja va ser competitiva (els costos de producció són visiblement millors que els dels països veïns), però no suficientment forta per crear llocs de treball. Venem sí, però no amb prou quantitat per crear treball. El saldo amb Alemanya és ara de -3.000 milions quan el 2007 havia estat de -30.000, i amb França és de 10.000 milions quan llavors havia estat en equilibri. La millora és substancial.

Ara comença un nou període en la crisi que és el de la inversió en bens d’equip. Les etapes anteriors han servit perquè les empreses aguantin la producció gràcies a l’exportació, però també perquè millorin els seus balanços i la seva capacitat de finançament. A partir d’aquest moment l’economia inicia el camí de la inversió empresarial, augmentant la capacitat de producció, millorant la qualitat dels productes, obrint nous mercats exteriors… que permetrà crear treball i augmentar la demanda interna. És un moment important pel qual necessitem als bancs.

El sistema bancari també ha fet els deures en la història anterior. S’ha agrupat, ha tancat oficines i, sobretot, ha digerit un munt de préstecs morosos provinents del sector immobiliari. L’últim esforç l’està fent en aquests moments, liquidant immobles a preu de saldo. El desendeutament bancari del sector immobiliari des del 2008 és del 44,1%, tot i que també ha desinvertit en el sector serveis (un 10,4%) i en la indústria (un 21,6%). Els ratis bancaris tornen a ser sostenibles, amb un deute brut sobre marge d’explotació del 6%, semblant al que tenien a l’any 2005, tendint encara a millor en els propers anys.

Tot està a punt per començar a invertir, cosa que ja hem pogut comprovar: en el darrer mes hi ha un canvi substancial en la percepció bancària, amb uns bancs que tornen a escoltar, receptius a bons projectes i a l’exportació.

Sembla que a la fi l’economia espanyola tindrà sistemes de finançament alternatiu, no bancari, com el que demà hi haurà amb el nou mercat alternatiu de renda fixa (per finançar bons i pagarés), o com les noves figures de crwodlending, finançament compartit a través de la xarxa digital… però les pimes necessitaran comptar amb el canal bancari. Com que el 96% de les empreses espanyoles tenen menys de 10 treballadors, disposen d’una capacitat molt petita per a l’accés a productes de finançament més sofisticats i estructurats. El 99,3% de les empreses espanyoles tenen menys de 50 treballadors i el 99,8% en tenen menys de 200. Heus aquí doncs que la nova fase que comença hauria de servir per fer créixer la grandària de les empreses, per guanyar massa crítica, que les posi en llocs de fàcil accés a capital, que permeti fer desenvolupament de producte, que les ajudi a penetrar en mercats llunyans, en definitiva, que les faci competitives en el mercat global. Explico als banquers, amb sorpresa per part seva, que això implica trobar finançament a 15 anys, que no es poden fer projectes importants amb maquinària d’una vida de més de 20 anys finançats només amb 7 anys. No ho entenen perquè no coneixen prou a les empreses industrials, el seu saber es basa encara en excés en el sector immobiliari.

El repte és ara impulsar la banca per a empreses, amb recursos humans i financers, amb organització i formació especialitzada, i amb models d’anàlisi de risc que permetin la comprensió de la generació d’ingressos en els sectors productius que seran els nous motors de l’economia espanyola.

El 2014 serà un any d’inversió industrial que permetrà crear treball alhora que començarà a créixer la demanda interna. Poc a poc es va fent camí, per això avui és bo assenyalar l’inici: comença la segona fase.