Miguel Ángel Fernández Ordóñez no és un liberal doctrinari ni molt menys un economista reaccionari. Professional progressista i de prestigi, secretari d’Estat amb González i amb Rodríguez Zapatero, el seu pas al consell del Banc d’Espanya, primer, i al càrrec de governador en substitució de Jaime Caruana, després, va ser durament criticat pel PP per l’«alt perfil polític del personatge». La principal força opositora tenia raó al protestar pel fet que l’Executiu socialista no busqués aquesta vegada el consens.
Atesa aquesta biografia de filiació inequívoca, no té cap sentit que les recomanacions de Fernández Ordóñez en matèria de política econòmica s’ignorin sistemàticament, si no es critiquen amb duresa, per part de l’actual Govern socialista. És indubtable que el governador del Banc d’Espanya manté una posició independent, perquè aquesta és la seva obligació, però això no significa que les seves tesis estiguin sistemàticament en contradicció amb les pautes socialdemòcrates que legítimament exhibeix, sense enganyar ningú, l’actual majoria.

L’última polèmica, de moment, versa sobre la conjuntura en general i sobre l’evolució de l’atur en particular. En l’últim butlletí del Banc d’Espanya, el supervisor pensa, amb menys optimisme que el Govern, que la creació d’ocupació només tindrà lloc «els trimestres finals del 2011»; no obstant, la destrucció de llocs de treball el 2011 serà «molt petita» en mitjana anual. En canvi, l’Executiu, que confia en un creixement econòmic més ràpid, assegura que la creació d’ocupació començarà a finals de l’exercici actual. Però si aquesta discrepància és innòcua –el temps dirà qui té raó en el pronòstic–, el fet preocupant és que el Banc d’Espanya discrepa una vegada més de l’actual model de contractació laboral. L’últim informe inclou un capítol firmat per tres experts del servei d’estudis de la institució en què s’explica que l’actual bretxa entre treballadors fixos i temporals enverina el mercat laboral. Efectivament, aquesta dualitat –un terç de la força laboral treballa amb contracte temporal i gairebé sense cost d’acomiadament– té un efecte pervers, ja que l’empresari que ha de retallar plantilla no renuncia ara al treballador menys eficaç, sinó al més barat d’acomiadar, de manera que «es mantenen llocs de treball ocupats per treballadors amb contracte indefinit amb una productivitat inferior a la dels nous llocs de treball que es creen, i això influeix negativament en la productivitat agregada».
Des d’aquest punt de vista, és lògic que els autors de l’informe previnguin el Govern d’un indesitjable desenllaç de la negociació social en curs: penalitzar la contractació eventual, com ha plantejat el Govern a la patronal i als sindicats a la mesa de la reforma laboral, i mantenir intactes les condicions de la indefinida «perjudicaria notablement les perspectives de recuperació de l’ocupació». És evident.
És molt legítim que, en abstracte, els sindicats s’oposin a qualsevol «retallada dels drets dels treballadors» i que, en termes polítics, el Govern es negui que siguin els treballadors els que carreguin amb el pes principal d’una recessió que té l’origen últim en les disfuncions del sistema financer. No obstant, resulta inevitable enunciar la paradoxa que implica aquesta posició: la defensa a ultrança de les condicions laborals dels que disfruten d’un contracte laboral indefinit –amb una indemnització per acomiadament de 45 dies en general i de 33 dies en els col·lectius de difícil inserció– situa en una posició molt vulnerable tots els treballadors temporals i genera dificultats addicionals d’ocupabilitat als aturats. Aquesta evidència dóna la raó als que asseguren que els sindicats actuals, cada vegada més burocratitzats, constitueixen el lobby dels treballadors amb ocupació de qualitat, els interessos del qual estan en realitat en oposició als dels que són a l’atur o en una situació precària en el mercat laboral.

El nostre sistema de relacions laborals és, a més a més, un dels menys flexibles de la Unió Europea, on, per cert, ja s’han assajat fórmules de flexiseguretat que, sense reduir drets laborals, estan aportant la flexibilitat necessària als mercats. No tindria sentit, doncs, que aquí ens encastelléssim en models arcaics per alguna anacrònica pruïja ideològica quan ha de ser possible
–sembla– trobar camins capaços de conciliar els diversos objectius: una ràpida recuperació de l’ocupació, el manteniment d’una potent cobertura social, la reducció de la temporalitat i la flexibilitat que permeti acomodar l’oferta a la demanda.
Potser hauríem d’acceptar resignadament que la recessió ens ha empobrit a tots, de manera que ens hem d’adaptar a la nova situació. Els treballadors amb feina estable, cedint una mínima part de la seva estabilitat als desocupats; els empresaris, resignant part dels seus beneficis a una ràpida recuperació de l’activitat; tots nosaltres, portant a terme un esforç de racionalitat perquè la política trobi els millors camins per reconduir el país cap a la prosperitat.