DuraNT els dies de final d’any vaig anar de viatge a Egipte. Va ser un viatge encantador i interessant. Em va copsar el fet que qualsevol civilització té una data de caducitat. Com podia ser que una civilització tan avançada s’acabés després de 2.000 anys d’història florent?
El que em va fer barrinar més va ser la tecnologia emprada per construir les piràmides. En aquell temps la roda ja s’havia descobert a Mesopotàmia però els egipcis no la coneixien. Tot i això van construir piràmides com la de Keops amb una altura de 142 m i una base de 230 m x 230 m, amb 2.500.000 blocs de pedra. La construcció va durar uns 20 anys i es va necessitar un equip de cap a 100.000 persones només per la col·locació. La logística per fer anar tot això, des del tallat de la pedra, passant pel seu transport, fins la col·locació és tot un misteri. Imagineu les rampes per pujar els blocs transportats rodant sobre rodons de fusta, estirats amb cordes. Imagineu encara com posar els enormes blocs damunt els altres només a base de palanques: si no coneixien la roda tampoc coneixien la politja…
Més endavant em vaig preguntar quant s’hauria tardat a construir la piràmide si s’hagués fet servir el coneixement de la roda, amb carretes i politges. El descobriment de la roda va ser tan important com el del foc, fa 400.000 anys, propiciant un augment immens de la productivitat de la humanitat. Vaig calcular que amb la roda s’hauria necessitat un total de 8.600 persones, una dècima part de les que es van fer servir. Aquest augment de la productivitat a causa de la roda no va ser superat fins l’adopció d’un altre fet important a la història: la mecanització derivada del domini de l’energia. Això va passar amb la revolució industrial, a la primera meitat del segle XIX. Per tant, des del descobriment de la roda, fins al segle XIX, durant 4.800 anys, no hi va haver cap més millora en la productivitat de les civilitzacions humanes que no vingués de millores en l’organització social i del treball. Poca cosa davant la invenció de la roda i la de l’ús de l’energia. Podem concloure que el guany de la roda, que va suposar dividir per 10 els costos de construcció de la piràmide, va durar 4.800 anys.

La següent pregunta va ser sobre el cost de la piràmide si es construís amb la tecnologia actual. Per fer-ho es necessitarien 4 grues de 1.000 tones situades a cada vèrtex, una altra al mig i 4 més de 100 tones que alimentessin les grues anteriors. En total es necessitarien 54 operaris treballant durant 6 anys. És a dir, en un primer salt tecnològic es va passar de 100.000 operaris a 8.600. En el segon salt tecnològic (de 200 anys) s’ha passat de 8.600 treballadors a 54. Com que és difícil comparar així (ja que algú ha construït les grues), vaig decidir posar cost econòmic a les operacions. Suposant el cost d’hora com el preu mínim interprofessional, la piràmide de Keops costaria avui 16.139 milions d’euros construïda amb la tecnologia que van fer servir llavors. Si la tecnologia emprada fos la del coneixement de la roda el cost seria de 1.613 milions d’euros. I si la tecnologia fos la d’ara el cost seria de 157 milions d’euros. Cada salt tecnològic ha dividit el cost per 10. Aquest exemple pot explicar la millora de la productivitat de la humanitat al llarg de la seva història.
La pregunta ara és de què ha servit l’augment de la productivitat. La resposta és senzilla: per crear més riquesa a la humanitat. Si per fer una piràmide necessitàvem 100.000 persones i ara només en necessitem 54 vol dir que alliberem 99.946 persones per realitzar altres activitats. Si totes aquestes persones haguessin anat a l’atur, o s’haguessin repartit la feina, la humanitat no hauria avançat i no hauria estat possible arribar a l’estat de benestar actual, amb l’ensenyament i la sanitat d’ara.
Les lluites de classe van sorgir dels conflictes per repartir els guanys de la productivitat, impedint que quedessin en mans de pocs. Durant els darrers anys la major part del guany de productivitat s’ha destinat a millores de la societat en forma d’inversions i de més serveis (via impostos). Una petita part s’ha destinat a treballar menys temps, passant de treballar en els últims 45 anys de 60 hores setmanals a 37 hores de mitjana a Catalunya. El moviment podria continuar reduint el temps de treball. És el que demana la modernitat amb la conciliació família-treball. El que passa, però, és que amb la globalització de l’economia hem fet transferència de la productivitat guanyada a altres països emergents. Aquest fet cal tenir-lo en compte en tots els raonaments econòmics si volem entendre el que ens passa. Fins ara hem vist que comencem a repartir la productivitat, però a partir d’ara hi haurem d’afegir també el repartiment de les matèries primeres. Tot plegat porta a fer veure que moltes tendències ideològiques hauran de ser revisades en haver canviat les hipòtesis inicials.
Aquesta setmana hi ha hagut a Barcelona la conferència internacional sobre el decreixement. Aquesta teoria parteix de la base que les matèries primeres són finites i per tant cal consumir-ne menys. Fins aquí d’acord. El que no puc entendre és que es proposi com a solució treballar menys. Si es treballa menys sense cap augment complementari en productivitat significa perdre riquesa, que no vol dir només perdre consum, sinó també perdre benestar en forma de pensions, sanitat i ensenyament. Si treballem menys, però els xinesos treballen més, la conseqüència serà que ells arribaran al nostre estat i nosaltres al que ells tenien abans de la seva industrialització.
El futur es troba en l’augment de la productivitat i en la desviació de la cultura del consum. El treball ha de servir per resoldre els dèficits del planeta, com l’ús de l’energia i de l’aigua, la producció d’aliments que acabi amb la fam al món i amb els serveis socials que es necessiten. Res d’això té a veure amb treballar menys. Estem vivint segurament la segona part de la revolució industrial on l’ús de l’electrònica ha de propiciar un altre salt notable en els guanys de productivitat. Caldrà saber si el sabrem aprofitar o ens portarà al declivi de la nostra civilització. Tal com va passar a Egipte.