Ens trobem immersos en un món ple de paradoxes. Espanya esdevé competitiva en el mercat exterior i, malgrat tot, l’atur encara creix. Els Estats Units tornen a créixer en la indústria, creant llocs de treball, i malgrat això pot recaure en la recessió l’any vinent. En aquest món que vivim l’esperança és volàtil, dura poc temps.
Veiem primer el cas espanyol. Sovint em refereixo a la balança per compte corrent, el saldo entre Espanya i la resta del món, per veure si el país remunta la situació o no. Cada mes afegeixo la dada al gràfic que comença el 1996. Ja fa mesos que avanço que l’economia espanyola acabarà enguany amb superàvit exterior i que l’empenta que es porta és molt gran, tant, que per aquí podem sortir de la crisi amb certa facilitat. La corba diu que Espanya és novament competitiva en el món, que les exportacions i l’entrada de turistes estrangers són cada vegada més grans, alhora amb menys compra a l’exterior. El resultat d’un fort superàvit és una notable entrada de capital des de l’exterior que ha de compensar en els propers anys el retorn del deute extern, tant públic com privat.
I,com ens hem tornat més competitius en el mercat global? Destruint llocs de treball. El pendent del gràfic dels llocs de treball perduts és el mateix pendent del gràfic del compte corrent. S’hauria pogut evitar parcialment però, malauradament, la nostra societat (administració, empreses i sindicats) té la intel·ligència que té i ens mereixem això. Una vegada el país és competitiu i pot vendre fora necessita augmentar la producció per vendre-hi més i esdevenir encara més competitiu, creant nous llocs de treball. Ai las! Per això fa falta invertir per modernitzar línies de producció, per crear-ne de noves, o per ajuntar-se amb socis en els països on exportem, potenciant les plataformes exportadores. I per assolir-ho fa falta tenir un sistema bancari que ara no tenim, ni tindrem durant molts anys. Fins i tot si els bancs recuperen la solvència mínima, amb prou capital disponible per finançar novament l’economia, dubto que serveixin per finançar el creixement industrial: els bancs saben molt de sistemes especulatius i res de sistemes industrials. En això són uns analfabets, amb departaments de riscos que no coneixen res de tecnologia, ni d’indústria, ni de globalització, ni de logística,… res que superi el llindar de pocs anys vista.
Heus aquí la paradoxa espanyola: l’economia surt de la crisi malgrat les males decisions polítiques i el daltabaix bancari, i no podrà crear treball per manca d’oxigen. L’haurà de trobar amb els seus propis mitjans, cosa que allargarà la crisi com a mínim quatre anys més.
Anem ara al cas dels Estats Units. A Amèrica van triar un camí diferent del que Alemanya ha imposat a Europa. Durant els anys 90 Estats Units havia renunciat  a la indústria en favor dels serveis. Aquest concepte el van difondre per tot el món occidental, atrapant tots els països d’Europa, menys Alemanya, que no va poder seguir la idea perquè necessitava tots els recursos possibles per resoldre la reunificació. A partir del 2010 els Estats Units van engegar una sèrie de processos com la fabricació de dòlars per part de la reserva federal, la injecció de capital a interès zero, la trobada de jaciments de gas natural d’esquistos a un preu de la meitat del mercat, i la relocalització de la industria bàsica que havia fugit en els anys 90. Tot plegat gràcies a la implantació de la indústria en zones del país amb baixos salaris. El resultat ha estat una millora important de la competitivitat i la creació de 512.000 llocs de treball, assolint una taxa d’atur del 7,8%, augmentant les exportacions i les inversions estrangeres en 435.000 milions de dòlars. La recuperació és evident però està a punt d’acabar. El dèficit americà, el resultat de fer anar la màquina de bitllets, és del 9% del PIB, un cas semblant a l’espanyol, amb un deute que arriba als 17 bilions de dòlars (dotze zeros), més del 100% del PIB. El congrés nord-americà va aconseguir aprovar una estratègia per aturar la deriva del deute imposant pel proper 1 de gener un pla d’austeritat basat en l’augment de l’impost sobre la renda, sobre el patrimoni i sobre les societats, alhora que es faran retallades en els sector militar i en els programes socials, seguretat social i Medicare. El pla vol reduir el dèficit del 9% al 5% el mateix any 2013. Per tant la incipient recuperació econòmica dels Estats Units possiblement es veurà frenada per la nova política d’austeritat imposada pel congrés republicà, cosa que posposaria la recuperació del país uns quants anys més i afectaria al conjunt de l’economia mundial.
Aquesta economia de les paradoxes i de les muntanyes russes és el resultat d’un nou ordre econòmic mundial que estem construint a base de patacades, sense cap pla prèviament establert, amb eines del passat per fer el futur. Només hi ha una cosa segura: en conjunt el món occidental serà més pobre que abans de la crisi perquè ha compartit part de la seva riquesa amb països emergents. Caldrà que les noves generacions trobin les eines per fer front a aquest nou ordre econòmic, resolguin les paradoxes contínues i, sobretot, desenvolupin nova ideologia i filosofia per inserir els nous milions de pobres occidentals a la societat. Caldrà que les noves generacions inventin una nova socialdemocràcia que resolgui els efectes de les paradoxes. Estic convençut, veient els joves que pugen, que ho faran. De moment, millor que dimarts guanyi Obama.