Dimarts, la Cambra de Comerç de Girona va presentar una enquesta feta als empresaris de les nostres comarques. Domènec Espadalé va presentar els resultats amb algunes conclusions. S’ha de treballar més cobrant menys, va dir. I també que hi ha gent que rebutja agafar feines. Aquestes dues coses fa anys que les dic, com també la mala direcció en la formació dels joves que els impedirà en el futur entrar al mercat laboral.
Els sindicats van saltar immediatament després d’haver escoltat el president de la Cambra. Era d’esperar, fan el seu paper. Conec en Domènec Espadalé, en Bartomeu Compte i la Dolors Bassa. Amb tots ells es pot tenir un debat seriós i amb rigor, i sovint arribem a tenir les mateixes conclusions en les anàlisis però, quan després s’han d’aplicar solucions com treballar més o cobrar menys, és impossible arribar a cap acord. Hi ha com una muralla impossible de franquejar que porta que a la fi les coses es resolguin soles, tancant empreses i/o enviant gent a l’atur. No és un cosa personal d’ells, és una llosa sindical.
Des de l’any 2009, l’anàlisi és ben clara, molts països occidentals s’han d’empobrir i Espanya ho ha de fer en un 30%. En part per culpa de la bombolla immobiliària, però també perquè hem cedit part de la nostra riquesa a la Xina. Empobrir-se significa tenir menys prestacions públiques i cobrar menys per a la mateixa feina. Si el 2009 s’hagués tingut clar, i tothom hagués actuat pactant un empobriment progressiu, el país no hauria arribat on ara és, amb aquesta llista d’aturats inacabable i sagnant. Per exemple, es podria haver guardat el mateix salari pactant treballar més hores o dies a l’any. El que s’havia de fer era augmentar la competitivitat d’Espanya enfront dels mercats exteriors. Però no, es va preferir veure brots verds, creure que allò era temporal i passatger, abans de prendre mesures i creure’s que era un camí obligat a fer.
Ara Espanya torna a ser competitiva en el mercat internacional, però a costa de cinc milions d’aturats, el pitjor camí possible. Hem guanyat competitivitat internacional però hem perdut el mercat interior, completament enfonsat. Què hem de fer per crear treball en aquestes condicions? Doncs insistir a millorar encara més la productivitat, augmentar la producció, invertir i crear nous llocs de treball. I això vol dir continuar la moderació salarial, millorar els hàbits i la concentració en el treball, creure’ns en definitiva que el treball té el màxim valor en la nostra vida.
Els sindicats es molesten perquè Espadalé diu que hi ha llocs de treball que queden vacants perquè ningú hi vol anar. Té raó, jo també en conec i no precisament amb salaris baixos, amb 1.400 euros. Ell mateix cita el cas de la Nestlé i, si ho diu és perquè els empresaris ho diuen. Avui escolto que el SOC té 20.000 llocs sense cobrir. Bassa i Compte diuen que ningú vol anar a treballar amb sous de 700 euros, doncs que s’hi vagin acostumant, que les feines tindran remuneració segons la capacitat i ganes del treballador. Si aquests no tenen formació tècnica, ni coneixement d’idiomes, el treball que els quedarà serà un treball en competència directe al d’un treballador xinès, amb salaris infinitament més baixos que aquí. Els minijobs són el resultat d’aquesta competència directa amb països emergents i només una millor capacitació professional pot millorar aquesta competència i possibilitar millors salaris.
Arribats en aquest punt cal observar la formació professional. No hi hauria d’haver cap treballador que entri en una feina que no tingui la formació adient. Ara per ara això és impossible, amb uns estudis de formació professional que no satisfan les necessitats de les empreses i amb uns recursos que impedeixen poder agafar tal quantitat de joves. Per això és important pensar en un sistema de formació mixt. El ministre Ignacio Wert aquesta setmana ha proposat una formació dual en la qual el 33% del temps es faria en les empreses. Em temo que encara no n’hi ha prou i s’hauria de pensar en una nova modalitat en què només el 20% del temps es fes a l’institut. La majoria de joves tenen aversió a l’estudi abstracte, fet que s’ha de corregir a primària i a l’ESO. Però mentrestant, a tots aquest joves antiabstracte cal dirigir-los al món del treball i, o bé tornem a la figura de l’aprenent, o bé inventem una figura mixta que pugui satisfer tothom.
Sento dir-ho però encara no hem tocat fons en qüestions laborals. És cert que molta gent té necessitat de trobar feina per qüestions de mínima supervivència, però això no és suficient perquè tothom doni el valor al treball que se li ha de donar, aquelles “ganes de treballar, compromís i voluntat d’integrar-se en la cultura de l’empresa” que va dir Domènec Espadalé. Un exemple d’això és la vaga d’aquesta ?setmana, una vaga que la majoria de treballadors indignats no faran i que només aconseguirà fer mal a l’economia. Definitivament ens cal una renovació de les cúpules empresarials, sindicals i polítiques per poder resoldre aquest embolic. De ?moment els sindicats van lliscant per una via que cada vegada es fa més estreta, tant, que acabarà com un capil·lar, i llavors, descarrilaran.