Cada vegada que surten noves dades sobre l’atur ens esgarrifem i ens fem la mateixa pregunta: com es pot viure en una situació com aquesta, amb centenars de milers de famílies sense cap ingrés per treball? La resposta fàcil és que aquestes famílies viuen del subsidi, de la pensió d’un avi, d’un PER o de l’ajuda a l’aturat que ha esgotat l’atur. Però cal pensar també que hi ha moltes persones que no es troben en aquest cas i que viuen de la caritat.
Explicava no fa gaires setmanes que un client de Múrcia ens havia dit que no venia res a Andalusia, que era com si aquesta comunitat hagués tancat l’activitat. Nosaltres ja fa molts mesos que no hi venem res, i és que no es pot cobrar. Tot sembla com si la regió, amb el 35% d’aturats, hagués anat abaixant l’activitat fins a trobar un punt de supervivència consumint només menjar, aigua i aire.
Però les dades de l’enquesta EPA de divendres em van fer pensar que aquesta caiguda en la letargia és traslladable al conjunt d’Espanya.
Aquests dies les marmotes es preparen per entrar dins el cau per passar l’hivern. S’han engruixudit menjant molt durant l’estiu, estan grasses, i preparen el cau amb un jaç d’herba seca. Avui diumenge amb l’entrada del fort fred i de la tramuntana pot ser el dia que entrin a hivernar. Tancaran el cau i es quedaran a dins. A mesura que la temperatura del cau baixa elles s’arrauleixen com una pilota, esdevenen fredes i ja no reaccionen a cap estímul. En aquest estat la marmota por perdre més de la meitat del seu pes durant l’hivern i la seva temperatura arriba a baixar fins a 4º C. Durant l’estat d’aletargament les necessitats energètiques s’abaixen considerablement, consumint fins a quaranta vegades menys d’oxigen que en l’estat despert i el cor batega a deu batecs en lloc dels vint-i-quatre per minut de quan està desperta. La marmota és el millor exemple de supervivència dormint. A la primavera, entre març i abril es tornarà a despertar i sortirà del cau, moment en el qual té molta gana i troba que tot el seu entorn està nevat. A l’estiu es dedica a menjar i a fer la migdiada tot parant el sol.
Observant l’activitat de l’economia espanyola recordo sovint la marmota. És clar que en el comportament de la societat espanyola hi ha un component que la marmota no té, la moral. Espanya ha perdut la moral, no té projecte i camina sense objectiu ni esma. La situació és gairebé la mateixa que la de fa cent anys durant la pèrdua de Cuba: va passar d’una situació on el seu territori sempre veia el sol (de Filipines a Cuba) a ser un país pobre, amb una economia acostumada a ingressar d’altres indrets en lloc de produir. Ara Espanya ha descobert que el model central de Madrid ideat per Aznar era un suflé alimentat per Bankia (-30.000 milions) i per bancs i caixes valencians i que no sap produir.
Per tot això el projecte de sortida de Catalunya ha arrelat: davant la manca d’itinerari d’Espanya, la sortida de Catalunya proporciona il·lusió pel fet que porta a pensar que lluitarem com mai per sortir de la crisi. És aquest fet el que ha decantat definitivament bona part de l’empresariat català, la visió que la continuïtat amb Espanya ens porta a la ruïna, a només l’ensopiment i que la separació dóna la possibilitat de lluitar per sortir de la crisi.
Per superar la situació cal fer coses diferents i no cal esperar que els polítics ens la resolguin. Ara més que mai cada individu, cada empresa, cada col·lectiu s’ha d’espavilar trobant el camí de superació. Un petit empresari d’Olot em va venir a veure fa poques setmanes per explicar-me el seu projecte d’ampliació de la seva activitat: pretenia fer el manteniment energètic d’empreses i d’immobles residencials. Abans-d’ahir m’explicava que havia anat a llogar operaris amb FP de l’IES Garrotxa i que de sis només un va acceptar l’oferta de treball de 1.400 €/mes perquè el treball de manteniment requeria viatjar fora de la Garrotxa. L’anècdota ens diu que encara no som prou conscients d’on ha arribat l’economia, que encara hem de baixar més perquè tothom tingui consciència que cal espavilar-se per anar endavant.
Mentre escric això miro la corba d’aturats de l’EPA i he pensat que és igual que la corba del balanç per compte corrent de l’economia espanyola. Els pendents són iguals. Vol dir que els aturats han servit, malauradament, per augmentar la competitivitat de l’economia espanyola. Dic malauradament perquè es podia haver fet d’altra manera, abaixant els salaris de forma pactada, abaixant els costos a la seguretat social de les empreses a canvi d’apujar l’IVA, abaixant els costos energètics de les empreses a canvi de posar el cost real domèstic… Tot això, la devaluació tècnica, es podia haver fet, ens hauríem pogut fer un 30% més pobres sense haver de recórrer exclusivament als aturats.
Davant tant pessimisme hi ha indicis que estem superant la situació. Aquella corba de la balança de compte corrent de què he parlat, la balança exterior d’Espanya, el mes de juliol va ser positiva per primer cop des de l’any 1999. Hem pujat al carro exportador i el món ho percep. Tenim l’ocasió de fer un canvi de model que modernitzi la societat i ens catapulti cap al futur, l’oportunitat de ser isards enlloc de marmotes, de lluitar per la supervivència en lloc de caure en la letargia. Una oportunitat que ara mateix passa per la sortida de Catalunya d’Espanya. Volem ser isards.